Shereen Talaat coneix molt bé com funcionen les Institucions Financeres Internacionals (IFI). No en va, fa disset anys que treballa amb les comunitats locals d’Egipte afectades per les seves polítiques i ho denuncia en els seus documentals. Talaat és codirectora executiva de l’Arab Watch Regional Coalition, una ONG que va fundar amb altres activistes i que es dedica a fer monitoratge d’aquestes institucions i a proposar solucions pels problemes globals des del sud.
Com definiria la situació a la regió de l’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica, altrament anomenada MENA?
La regió MENA, com el Sud Global en general, és la que pateix una situació més greu perquè s’hi encavalquen diverses crisis: la climàtica, l’econòmica a causa de l’austeritat, la social … La nostra gent, la nostra terra, els nostres recursos, pateixen. I els que tenen el poder i els recursos per canviar això són al nord, i penso especialment en les IFI. Sembla que qui pren les decisions polítiques no entén que la crisi climàtica ens acabarà impactant a tots. Ningú podrà sobreviure amb aquest sistema neoliberal. Cal canviar els paràmetres del que entenem per justícia.
Algunes institucions internacionals promouen la “transició verda” com a solució a aquests problemes. Tu hi creus?
No, perquè és una rentada de cara del capitalisme per continuar fent el que s’ha fet fins ara: extreure els nostres recursos pel profit d’altres. La mentalitat colonial és sempre la mateixa. Per exemple, l’hidrogen verd, que es vol produir a diversos països del Nord d’Àfrica per exportar al nord, necessita molta aigua que no tenim. A més, aquests projectes de “transició verda” acaben fent-se amb préstecs que augmenten el deute que ja tenen els nostres països.
El deute extern del Sud és un problema que l’esquerra internacionalista ha posat damunt la taula des de fa dècades. Encara continua sent un tema central?
“El deute s’ha de reestructurar, en canvi, la solució que proposen les institucions internacionals és demanar nous préstecs per pagar vells préstecs, i encara augmentar més el deute”
Sí, perquè si et fixes tots els països de la regió, el Marroc, Tunísia o Egipte, tenen problemes per pagar el seu deute. I és per això que no poden fer més polítiques socials, falten diners per sanitat, per l’educació. El deute s’ha de reestructurar. En canvi, la solució que proposen les institucions internacionals és demanar nous préstecs per pagar vells préstecs, i encara augmentar més el deute. Si analitzes país per país veus que tots estan en una situació molt crítica: Egipte, a prop de la fallida ara que els saudites no volen posar-hi diners; Tunísia, amb una crisi profunda i negociant amb l’FMI; el Iemen en una situació de guerra duríssima de la qual ningú no en parla; al Líban hi ha hagut un col·lapse bancari que ha deixat les famílies sense cap estalvi; Jordània, que ha estat un alumne aplicat de l’FMI, continua amb unes finances delicades. El sistema no funciona. I encara trobes que algunes iniciatives, com la Global Europe Gateway el que volen fer és traslladar recursos que es dedicaven al desenvolupament humà cap a la promoció del sector privat, és a dir, més capitalisme.
Quins canvis són els més urgents per canviar aquest panorama?
Per començar, s’ha de canviar la governança de les institucions globals. A l’FMI o el Banc Mundial, els països occidentals continuen estant molt sobrerepresentats en termes de quotes de vot, la qual cosa els permet controlar aquestes institucions i imposar els seus interessos. En segon lloc, l’FMI hauria d’emetre SDR, que són una mena de fons d’urgència que la institució té reservats i que s’atorguen als països com a donacions i no pas com a préstecs. A ells es va recórrer durant la pandèmia per a tots els països i ara s’hauria de fer amb aquells més endeutats. Per últim, l’FMI hauria de posar fi als càstigs de sobrecàrrega, que consisteix en la imposició d’un 1,08% extra de tipus d’interès als països que demanen una pròrroga en el retorn dels préstecs. Només que eliminessin això, països com Egipte, Tunísia o Jordània podrien respirar i fer més polítiques socials. Però Occident, inclosa la UE, hi està a favor. I l’argument és pervers: diuen que els fons recaptats es dediquen a ajudar els països més pobres. És a dir, els treuen a alguns països pobres per donar-los a uns altres.
Què en penses de les receptes de l’FMI?
Doncs que sovint estan mal dissenyades perquè es limiten a fer un copiar/enganxar de les mateixes receptes per a tots els països. Els seus experts no tenen cap coneixement de les especificitats de cada país, l’impacte de les lleis laborals al mercat de treball, l’estructura dels sistemes impositius, dels serveis socials, etc. Tot sempre gira al voltant de l’austeritat. I no només a l’FMI, també la UE adopta aquesta política, i això afecta també a l’Estat espanyol, que a partir de l’any vinent haurà d’aplicar una política d’austeritat al seu pressupost per obligació de Brussel·les. Creiem que a tot arreu s’haurien d’obrir diàlegs nacionals sobre les polítiques d’austeritat i deute, que les poblacions sabessin a què s’enfronten i quines són les alternatives. S’ha d’explicar que el fet que una economia tingui una mica d’inflació pot ser positiu pel creixement. S’han de posar les necessitats de la gent al centre de les prioritats.
Parlaves abans de la importància de la crisi climàtica, en lloc de la “transició verda”. La solució passa pel decreixement?
La solució passa també pel decreixement, sí. Estem vivint la crisi més greu perquè pot posar fi a l’existència de la vida humana. I s’han d’adoptar accions urgents i radicals. Per exemple, abandonar totes les inversions en els combustibles fòssils. No som contraris a una transició verda, sinó a aquesta “transició verda”. Volem accés a l’energia gratuïta pels nostres pobles, i no que s’extregui l’energia pel benefici d’altres; volem poder decidir sobre la nostra aigua, i no que les nostres reserves s’esgotin.
Fins ara has parlat molt de l’FMI, però poc del Banc Mundial …
“L’FMI s’hauria de comprometre a una sèrie de mecanismes que, a més de respectar els drets humans, garantissin la seva transparència i l’accés a tota la informació respecte a les seves polítiques i decisions”
S’ha de reconèixer que almenys en Banc Mundial té una sèrie de principis per intentar “no fer mal”, el que anomenen les “salvaguardes”, que l’FMI no té. Per exemple, els seus projectes han d’haver mantingut un diàleg amb les comunitats locals, hi ha un mecanisme de queixes, etc. És cert, que molt sovint aquests principis no es compleixen, fan com qui no veu. Però donen una oportunitat a organitzacions com la nostra per intervenir, per intentar aconseguir efectuar petits canvis. I aquesta és una escletxa que aprofitem.
L’FMI és menys transparent, llavors?
A l’FMI no hi ha cap mecanisme de rendició de comptes, cap consideració envers els efectes de les seves polítiques sobre els drets humans. La institució s’hauria de comprometre a una sèrie de mecanismes que, a més de respectar els drets humans, garantissin la seva transparència i l’accés a tota la informació respecte a les seves polítiques i decisions. Actualment, les seves polítiques només serveixen per reforçar l’statu quo, posen per damunt les inversions de les necessitats de la gent, i així arribem a un món governat per les 106 multinacionals, principalment. Malgrat això, sí que hi ha hagut algun canvi en la seva governança. Per exemple, han inclòs la dimensió del gènere a les seves polítiques, inexistent fa només fa deu anys. Ara es preocupen més de coses com la corrupció, la bona governança. I aquests canvis han estat fruit de la pressió exercida per les revoltes popular, sobretot arran de les Primaveres Àrabs. Per això, hem de seguir empenyent.
