El dissabte 24 de juny es compleix un any de la matança de Melilla on almenys 40 persones van perdre la vida després d’una acció coordinada pels governs de l’Estat espanyol i del Marroc. Diferents organitzacions socials denuncien que centenars de persones van patir greus violències com a denegació d’auxili, tortures, tractes cruels i degradants. Actualment 77 persones continuen desaparegudes. A diferents parts del territori s’han convocat concentracions per exigir justícia.
No només fa un any de la massacre sinó també un any d’impunitat dels actors polítics responsables d’aquestes morts. Responsabilitat que pesa no només sobre els executors materials de les violències sinó també sobre els qui la van autoritzar i sobre els qui, posteriorment, van garantir l’encobriment dels fets. No se’ns oblida, per exemple, que Podem va pactar amb el PSOE per defensar l’actuació de Grande-Marlaska a canvi del suport a Irene Montero qüestionada per l’anomenada llei del Només sí és sí.
No se’ns oblida, per exemple, que Podem va pactar amb el PSOE per defensar l’actuació de Grande-Marlaska a canvi del suport a Irene Montero qüestionada per l’anomenada llei del Només sí és sí
Tampoc se’ns oblida la indiferència dels moviments socials, en especial del feminisme i de les dissidències sexuals, que van mantenir les seves jornades celebratòries “de l’orgull” sense fer cap mena de referència –més enllà de comptades excepcions– a la massacre ocorreguda només uns dies abans a les seves fronteres. De fet, en alguns espais la consigna d’“orgull de país” sonava com un insult davant del dolor de tantes persones i comunitats que viuen en aquest territori i enfronten de manera quotidiana el racisme social i institucional.
Així, assistim a la normalització de les morts de persones com a resultat de les polítiques migratòries europees. Segons documenta UNITED Against Refugee Deaths, en 30 anys aquestes polítiques van produir la mort de 52.760 persones. Aquests crims posen en evidència la bona salut del sistema racista, capitalista i patriarcal que deshumanitza part de la població per garantir el benestar de les societats europees. Especialment, d’aquelles persones que encaixen amb el model blanc de ciutadania.
Assistim a la normalització de les morts com a resultat de les polítiques migratòries europees. Segons documenta UNITED Against Refugee Deaths, en 30 anys han mort 52.760 persones
També posen en evidència el caràcter eminentment colonial dels sistemes democràtics occidentals en què vivim. En el cas del regne d’Espanya, la violència exercida sobre les persones migrants i la impunitat dels actors polítics responsables no respon al mal funcionament de la democràcia, sinó d’una institucionalitat colonial, capitalista i patriarcal operant correctament. En aquest sentit, Breny Mendoza explica com les democràcies occidentals funcionen com un dispositiu del poder colonial construït a partir de la conquesta d’Amèrica que continua vigent als nostres dies. Les democràcies es van constituir a partir de la usurpació dels territoris colonitzats i dels drets de la gent del món, a través de guerres colonials, de la destrucció violenta d’altres formes de govern i de les organitzacions socials.
Al seu llibre Colonialitat, gènere i democràcia, assenyala que és cada vegada més urgent reconèixer els orígens colonials i imperials de la democràcia occidental. Això no només perquè Occident redobla els seus esforços a imposar-se a través de la violència i la guerra, sinó també perquè molts pobles oprimits “continuen apostant a un model democràtic, que en essència, depèn de la seva exclusió, eliminació i opressió”.
En èpoques electorals com les actuals, que alguns anomenen “la festa de la democràcia”, les seves reflexions són fonamentals per començar a construir nous horitzons que vagin més enllà de les mateixes polítiques i institucions de mort instaurades fa més de 500 anys.
