El model neoliberal global sembla esgotat i en profunda crisi. Alguns dels símptomes importants d’aquesta situació són el Brexit, els règims d’emergència durant la pandèmia COVID-19, la guerra a Ucraïna o la crisi energètica i mediambiental. Com argumenten diversos acadèmics britànics en un llibre molt recomanable just ara publicat, Taking Control: Sovereignty and Democracy after Brexit (Cunliffe, Hoare, Jones i Ramsay), podem utilitzar el Brexit (i en part aquests altres elements) per a veure com la UE és totalment inadequada, i sovint inconvenient, per a construir una sobirania nacional democràtica. I també es poden avançar, alguns dels elements necessaris per aconseguir una nació més democràtica, en la qual la majoria de la gent, especialment les classes treballadores i populars, puguin començar a tenir un control real sobre les seves vides col·lectives. La qüestió és destacar l’estreta relació entre la sobirania nacional, la representació política efectiva i l’autogovern democràtic.
Cal ser conscients de la importància crucial de reactivar la sobirania nacional si realment volem tenir el control de la nostra vida comunitària
Una solució adequada a les conseqüències importants dels símptomes anteriors requeriria un nou i gran compromís (i dedicació) per part de la majoria de la població a la vida política de la nació. Cal ser conscients de la importància crucial de reactivar la sobirania nacional si realment volem tenir el control de la nostra vida comunitària. Només a través dels reptes de la sobirania podrem abordar el nostre malestar polític actual. La sobirania nacional té a veure fonamentalment amb l’autoritat de les institucions públiques a través de les quals ens representem a nosaltres mateixos com un sol poble, en contraposició a una multitud atomitzada i sospitosa d’individus, tribus o identitats. La sobirania del poble és necessàriament la sobirania de la nació. L’autoritat política de l’Estat-nació és una condició de la democràcia, que realment no pot existir sense sobirania. Però el respecte de la sobirania nacional significa també el respecte de la sobirania d’altres pobles, que és l’única base estable per a una veritable pau i un internacionalisme sincer.
No obstant això, la naturalesa de la UE està dissenyada deliberadament per a evitar o impedir tot el que hem dit en l’apartat anterior. La UE no és un superestat estranger que domina els seus Estats membres, però tampoc conjumina generosament la seva sobirania democràticament. És la forma institucional exterior de la transformació política interna dels Estats europeus en l’era postdemocràtica. Més concretament, significa la retirada de les classes dirigents nacionals de la representació dels seus propis electorats nacionals i el compromís amb una constitució econòmica transnacional basada en polítiques neoliberals. Les institucions europees permeten a les elits nacionals buscar legitimitat i suport de les elits nacionals d’altres Estats membres en lloc dels seus propis ciutadans. En conseqüència, les elits nacionals poden eludir amb major facilitat les seves responsabilitats i la necessitat de rendir comptes i explicar als seus ciutadans les opcions polítiques que prenen i els resultats que aconsegueixen. En conclusió, els Estats membres de la UE són la forma adoptada pel fracàs de la democràcia representativa en els Estats nacionals d’Europa. A cada país hi ha un “buit”, com deia Peter Mair, entre les elits governants i els ciutadans corrents. La sobirania nacional està desapareixent. La UE s’ha convertit, en efecte, en l’ordre constitucional d’Europa, els objectius fonamentals de la qual (després de Hayek i altres il·lustres neoliberals) són imposar un liberalisme autoritari i un ordre econòmic neoliberal. En paraules de Wolfgang Streeck, “l’objectiu… és despolititzar l’economia i, al mateix temps, desdemocratitzar la política”. El regne de les elits polítiques i els tecnòcrates.
El buit de democràcia representativa ha erosionat tant als Estats nacionals com a les comunitats polítiques, així com als partits polítics tradicionals
Immediatament després de la Segona Guerra Mundial, la integració europea estava estrictament limitada per la necessitat d’enfortir les democràcies nacionals. L’esquerra, en particular, no acceptava cap mena de norma supranacional. Per contra, van defensar la sobirania nacional per a promoure canvis econòmics i socials que responguessin a les demandes de la població, especialment les classes treballadores i populars. Però la crisi de la dècada de 1970 i el començament de la derrota dels sindicats de classes i de l’esquerra política van portar a una acceptació progressiva de l’eslògan de Thatcher: “no hi ha alternativa”. Com diuen els autors anteriors, canvis similars van tenir lloc en la gran majoria de l’Europa capitalista, obrint la porta a una UE com un projecte de “Thatcherisme en un continent”. En resum, la UE s’està convertint en la manera en què les elits europees intenten controlar el ja esmentat “buit”. Però l’aparent força de la integració europea és en realitat el resultat de la feblesa de la política democràtica en els Estats membres. I aquest buit de democràcia representativa ha erosionat tant als Estats nacionals com a les comunitats polítiques, així com als partits polítics tradicionals. Existeix hostilitat i menyspreu mutus en la relació entre els ciutadans i les elits dirigents.
“La UE és el sistema polític més antidemocràtic del món occidental. Havent establert que la UE és resistent al control democràtic i a una reforma significativa, l’única manera de garantir la democràcia col·lectiva és abandonar la UE. Aquesta és la tasca a la qual s’enfronten actualment els demòcrates europeus”, diu el llibre citat. I afegeixen que una lliçó important que aquests demòcrates poden extreure del procés del Brexit és que abandonar la UE no és suficient per a reactivar la representació democràtica d’un Estat-nació. També es necessita una transformació completa de les estructures polítiques nacionals, una cosa que no ha ocorregut al Regne Unit. La sobirania ha d’adoptar necessàriament una forma nacional. I la sobirania requereix l’existència de nacions, és a dir, una associació política delimitada territorialment expressada a través d’un estat sobirà.
Els vells nacionalismes, que van conduir a conflictes, guerres i a l’imperialisme, van ser creats per les classes dirigents de l’època per contenir i canalitzar pressions democràtiques
Hem de construir un nou Estat nació democràtic que no estigui subjecte a les contradiccions d’un Estat membre de la UE. Es tracta d’afirmar l’Estat-nació enfront d’aquells que volen desacreditar-lo, especialment promovent la ideologia cosmopolita antidemocràtica que la nació ens porta necessàriament a actituds racistes agressives. Per contra, l’Estat-nació democràtic és l’únic context en el qual pot créixer un veritable internacionalisme. Els vells nacionalismes, que van conduir a conflictes, guerres i a l’imperialisme, van ser creats per les classes dirigents de l’època per contenir i canalitzar pressions democràtiques. Avui, per contra, les elits dirigents intenten evitar les pressions democràtiques rebutjant a les nacions. Però “no hi ha cap raó adequada per tenir por de les noves nacions polítiques”, ens diuen els autors del llibre. Per contra, la construcció de nacions sobiranes en el nostre segle pot implicar tant un renaixement democràtic com un veritable internacionalisme, en el qual els diferents països respectin la sobirania dels altres.
Per a aconseguir aquest nou Estat-nació democràtic, ens diuen els autors, és necessari un nou moviment polític que vulgui reforçar la sobirania nacional per a continuar democratitzant l’actual constitució de l’anterior Estat-nació, promovent que els ciutadans puguin avançar en un projecte democràtic, prenent el control de l’Estat i de la vida col·lectiva. Concretament, la retirada d’altres organismes internacionals que limiten les responsabilitats democràtiques, especialment l’OTAN. Reformar el parlament, el sistema electoral i el sistema de partits per fomentar l’aparició de noves idees polítiques i enfortir la representativitat política. Facilitar la resolució de febleses internes, especialment territorials, de la sobirania de l’Estat-nació (en el cas d’Espanya a Galícia, Euskadi i els Països Catalans). És essencial que l’economia estigui subordinada a la política, que l’autodeterminació política sigui una prioritat i es converteixi en la guia dels canvis i decisions econòmics, i no a l’inrevés, com ocorre actualment.
Sense lideratge polític la nacionalització només pot ser tecnocràtica, amb buròcrates que substitueixin a gestors capitalistes
Davant la crisi del neoliberalisme, es necessita urgentment una alternativa a l’economia de mercat capitalista. A curt termini, per tant, hauria de realitzar-se una nacionalització dels sectors estratègics, però perquè aquesta acció funcioni és necessari que hi hagi un Estat-nació que estableixi la direcció política que la indústria i l’economia haurien d’adoptar. En altres paraules, es necessita lideratge polític. Sense aquest, la nacionalització només pot ser tecnocràtica, amb buròcrates que substitueixin a gestors capitalistes. Aquest nou moviment polític del qual estem parlant exigirà un canvi total en el concepte tradicional de l’Estat. Per a viure en la societat, els ciutadans han de poder determinar les condicions i les normes de la nostra vida comuna. I això només pot fer-se a través d’una representació política eficaç en l’Estat, que ha de ser realment el nostre Estat, l’Estat de tots els ciutadans. Naturalment, res d’això és fàcil, però es necessita urgentment una alternativa.
