La història de la lluita pel dret a l’avortament a l’Estat espanyol és un relat complex i ple de matisos que s’ha anat teixint al llarg de les dècades. Ha experimentat una evolució significativa, marcada per lleis canviants, moviments feministes i desafiaments socials; i ha estat un dels pilars fonamentals de la vertebració del moviment feminista. De fet, continua sent un tema central en l’agenda feminista, ja que les desigualtats i els atacs per part de sectors ultraconservadors no han cessat.
Encara que actualment les dones tenen el dret de decidir sobre el seu embaràs fins a la setmana 14 de gestació, això no sempre va ser així. Eva Rodríguez Armario, vicepresidenta de l’Associació de Clíniques d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI), explica en el Quadern de la Salut, publicat per l’Institut Andalús de la Dona, com al llarg de la història s’ha intentat controlar la fertilitat de les dones a través del dictamen de normes jurídiques o morals.
La primera llei d’avortament a Espanya es va aprovar en 1936, durant la Segona República. Un decret impulsat al parlament de Catalunya i que Federica Montseny, ministra de Sanitat, va voler traslladar a tot l’Estat espanyol, fins que l’arribada de la guerra ho impedira.
Els quaranta anys de dictadura suposaren la penalització de dones i professionals que donaren suport a la interrupció, a través de la Llei 1/1941 de Protecció de la Natalitat
Els quaranta anys de dictadura suposaren la penalització de dones i professionals que donaren suport a la interrupció, a través de la Llei 1/1941 de Protecció de la Natalitat. El resultat no va ser la reducció dels avortaments, sinó els avortaments clandestins en condicions insalubres o el desplaçament que hagueren de patir les dones que havien d’avortar a altres països amb més possibilitats. Opcions que no tenien altres dones amb menys recursos i que evidenciaven una desigualtat de classe en l’accés al dret a l’avortament. “Dins de tres o quatre dies començaràs a sagnar. Si tot va bé, genial i si la cosa va malament, jo no vull saber res; ni em coneixes ni jo t’he fet res”, li va advertir la llevadora a Concha, que va avortar clandestinament. Al cap de pocs dies, va haver de ser portada d’urgència a l’hospital, on se li va practicar un curetatge. “El metge a l’hospital semblava adonar-se que una cosa inusual havia succeït”, explica Concha, però no li va recomanar res. Concha va avortar fa tants anys que no recorda la data exacta. En el seu segon embaràs, tampoc tingué el suport del seu marit en un primer moment, però va aconseguir contactar amb una altra dona que realitzava avortaments clandestins. Concha es va sotmetre al procediment mèdic en la seua pròpia casa.
L’anomenada transició democràtica va suposar molts avanços sociopolítics. En 1976, es van organitzar les primeres jornades catalanes de la dona celebrades arreu de l’Estat. Una fita multitudinària d’on va sorgir la idea d’autonomia sexual i sobirania corporal. Tanmateix, no és fins a l’any 1985 quan es legislen normatives relacionades amb l’avortament.
La llei dels tres supòsits va ser la primera normativa que despenalitzava parcialment l’avortament a l’Estat espanyol. La Llei orgànica 9/1985 va ser un pas important, encara que limitat, ja que només permetia l’avortament en tres casos específics: greu perill per a la vida o la salut de la mare, violació, i greus tares físiques o psíquiques en el fetus.
María José, quan tenia divuit anys, va haver d’amagar-se i arriscar la seua vida acudint a una clínica on practicaven avortaments clandestins
María José no es trobava dins dels tres supòsits que permetien avortar en eixa època. Ella va haver d’amagar-se i va arriscar la seua vida acudint a una clínica on practicaven avortaments clandestins. “Sempre es posen uns certs supòsits, però no es respecta el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos”, denúncia María José. Tenia 18 anys, ni estava preparada, ni volia ser mare en eixe moment. Ara, als 56, afirma no estar penedida de la seua decisió. Per a ella ser, mare és molt més que parir un fill.
“En cap cas podien decidir les dones”, recorda Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius; eren els metges, els policies o els jutges qui autoritzaven la decisió final sobre el cos de les dones que optaven per avortar. Cal matisar que aquesta llei suposava la legalització, però no la cobertura econòmica, fet que força que torne a entrar en escena l’eix de classe.
“Com em miraran? Què diran? Pobreta, diran. Però si ho ha fet que s’aguante”, pensà Bety quan va avortar, fa ara 18 anys. Bety té ara quatre fills, a qui no pensa contar pel que va passar. L’estigmatització de l’avortament ha sigut un tema recurrent en el debat sobre l’autonomia reproductiva. La societat sovint percep la interrupció voluntària de l’embaràs com una acció “no natural”, una “anormalitat” o “immoralitat”. “Recorde que al meu col·legi una companya va portar un vídeo antiavortament en què veies fetus en poals de fem. Després d’això com no tindré vergonya? Com no em sentiré culpable? Tot i que haja rebut una educació familiar liberal, l’educació sexual als col·legis és molt important”, es lamenta Sara, qui ha demanat utilitzar un pseudònim per continuar mantenint el secret d’haver avortat a la seua família. Bety, seguint la mateixa línia, explica que “no és un tema que isca a col·lació”. “Pot ser els avortaments espontanis tinguen major acceptació, però els voluntaris són un tema encara tabú”, matisa.
La lluita en l’àmbit legal
La percepció social d’estigmatització de l’avortament s’ha extrapolat a l’àmbit legislatiu, la qual cosa ha generat lleis restrictives i dificultats en l’accés als serveis d’avortament. Un accés marcat per les desigualtats. En l’actualitat, encara se sumen les desigualtats territorials que obliguen milers de dones a desplaçar-se fora de la seua província o comunitat per a accedir a la interrupció voluntària de l’embaràs. L’estigma encara persisteix en alguns casos, així com les mancances en relació amb la informació i l’acompanyament emocional que s’ofereixen. Segons Sílvia Aldavert, “és clar que aquests no són temes resolts, portem massa anys d’estigma i silenci públic en relació amb l’avortament, com accedir-hi, quin acompanyament es fa… i les xifres dels nostres serveis així ho demostren. Quan ho fas fàcil, entenedor i des de l’acompanyament, la gent hi respon”.
En els anys 90, considerats els anys d’or de les dones, es van produir avanços significatius en els drets de les dones en l’àmbit internacional. Es van promoure convencions i tractats que reconeixien la importància de legislar en favor de l’autonomia sexual de les dones, incloent-hi el dret a l’avortament.
Més de 8.000 dones han patit assetjament i fustigació a les portes de les clíniques acreditades per a la interrupció voluntària de l’embaràs des de l’aprovació de la Llei orgànica 2/2010
No obstant això, juntament amb aquests avanços també va arribar resistència per part de moviments fonamentalistes que es van oposar al dret a l’avortament. Es van produir situacions d’agressió i assetjament a les dones i les clíniques abortives. Més de 8.000 dones han patit assetjament i fustigació a les portes de les clíniques acreditades per a la interrupció voluntària de l’embaràs des de l’aprovació de la Llei orgànica 2/2010, segons l’informe “L’accés a l’avortament en l’Estat espanyol: principals barreres”, impulsat per l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius.
Amb la llei de 2010, les dones a l’Estat espanyol van començar a guanyar llibertat i independència en la presa de decisions sobre el seu propi cos. Per primera vegada, podien decidir sense intermediaris ni explicacions i només necessitaven la seua voluntat. La Llei orgànica 2/2010, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, va reemplaçar la Llei dels tres supòsits per una llei de terminis. La nova legislació permetia l’avortament en les primeres 14 setmanes de gestació sense necessitat de justificar raons específiques. Després de les 14 setmanes, l’avortament encara era possible en casos de greu risc per a la vida o la salut de la mare, malformacions greus en el fetus o malalties extremadament greus i incurables en el fetus.
En 2023, la modificació de la Llei de 2010 va comportar avanços legislatius significatius, com l’eliminació dels tres dies de reflexió o el finançament públic de mètodes anticonceptius hormonals
Tindre la capacitat de decisió simbolitzava que finalment la llei havia complert la seua efectivitat amb la tutela de l’estat. Un símbol que es materialitzava en aconseguir que l’avortament havia de ser un acte mèdic públic i gratuït. Elena Rubio va avortar amb la llei de 2010. Ella ho va tindre més fàcil legalment, però socialment romanien les dificultats. Així i tot, va sofrir el paternalisme per part del seu metge després d’avortar quan, posant-li la mà en el muscle, li va sentenciar: “Ho sent molt”.
El 16 de febrer de 2023, es va promulgar una nova reforma de la llei de l’avortament a l’Estat espanyol. Aquesta reforma va ampliar encara més l’accés. Es manté la possibilitat d’interrompre l’embaràs en les primeres 14 setmanes de gestació a petició de la dona embarassada. A més a més, s’inclou la interrupció voluntària fins a la setmana 24 en casos de greu risc per a la vida o la salut de la mare, malformacions greus en el fetus o malalties extremadament greus i incurables en el fetus.
La modificació de la Llei de 2010 va comportar avanços legislatius significatius, com l’eliminació dels tres dies de reflexió, el dret a avortar a partir dels 16 anys sense el consentiment dels progenitors, el finançament públic de mètodes anticonceptius hormonals, l’equitat menstrual i la garantia de mecanismes de denúncia i reparació en cas de vulneració. Així mateix, la llei resulta d’aplicació a totes les persones que es troben a l’Estat espanyol, independentment de la seua nacionalitat o la seua situació adminitrativa d’estrangeria.
“Si es qüestiona el nostre dret a decidir si volem tindre un fill o no, el que s’està qüestionant és el nostre dret a ser persones, la nostra consideració mateixa com a persona”, manifesta Ana de Miguel Álvarez, filòsofa i activista feminista
La reforma va marcar un avanç significatiu en l’accés de les dones a l’avortament i va ser aclamada per molts com un pas cap a l’autonomia reproductiva. “Ara està més normalitzat tindre una vida sexual activa perquè la dona està més alliberada. Tindria més comprensió que rebuig”, considera Sara. No obstant això, la nova llei no va estar exempta de crítiques i desafiaments. Històricament, a l’Estat espanyol, l’Església catòlica ha encapçalat la batalla contra el dret a l’avortament. En els darrers anys, ha aparegut un conjunt d’entitats utraconservadores que promouen el mateix discurs, com ProVida, Derecho a Vivir, Abogados Cristianos, SOS Familia, Foro de Familia, l’Opus Dei o Hazte Oír. Formacions com el Partit Popular amenacen el poder de decidir com que no reconeixen l’avortament com un “dret fonamental”. Per la seua part, Vox exigeix la derogació de la llei de 2023 i reclama normes i polítiques públiques que protegisquen la dona embarassada i el fetus.
“Si es qüestiona el nostre dret a decidir si volem tindre un fill o no, el que s’està qüestionant és el nostre dret a ser persones, la nostra consideració mateixa com a persona”, manifesta Ana de Miguel Álvarez, filòsofa i activista feminista.
Hui dia es pot afirmar que l’Estat espanyol ha avançat cap a una nova narrativa en la qual es reconeix el dret de les dones a decidir sobre la seua pròpia maternitat. S’ha convertit en un dels territoris amb menor índex de morbiditat en matèria d’avortament i ha impulsat una de les legislacions més avançades, augmentant la llibertat de les dones. Però tal com Ana de Miguel adverteix: “continuem caminant juntes per la senda que ens van obrir les feministes que ens van precedir i van lluitar pels nostres drets”.
