“Un dia tornarà tot això. Potser per força, però tornarà.” Amb aquest final es va tallar en sec l’enèsima conversa plena de laments sobre com es perd la vida a pagès.
Ha arribat el fred (la fresca, almenys), la pluja i el vent. Hem passat de l’estiu a la tardor en dos dies després d’un agost persistent que s’ha allargassat feixuc més de setanta dies. La pluja i la fresca aclareixen les idees i ens porten la calma tardorenca que tant anhelàvem, però el vent ho destarota una mica tot.
Un dia tornarà tot això, però encara no ha marxat del tot. Encara hi ha pagesos a la terra, i bestiar pels prats i boscos. Però ho diem perquè sabem que cada dia som menys i que el món ens va escombrant. És especialment dolorós quan la reculada es presenta com la inevitable fallida d’un sector econòmic més: ja comprarem el menjar en un altre lloc, o ja trobarem altres maneres de fer-ne. Avui només som una activitat econòmica. Menys de l’1% de la població activa. Números i estadístiques que arraconen que fa vuitanta segles que tenim ramats i pastors fent la feina gairebé exactament de la mateixa manera ininterrompudament. Vuitanta segles es diuen molt de pressa.
Encara hi ha pagesos a la terra, i bestiar pels prats i boscos. Però ho diem perquè sabem que cada dia som menys i que el món ens va escombrant
Fa vuitanta segles (més o menys) la domesticació d’alguns herbívors va dur-nos a la curiosa situació de ser depredadors que temíem als altres depredadors. Que cuidàvem les bèsties que ens menjaríem. Canviar caçar per condeïr, perseguir per menar, buscar per talaiar, assaltar per guardar. Vuitanta segles tement els depredadors. La por. A casa nostra encarnada en el llop i l’os, però tants d’altres arreu del món.
Ara ja fa un grapat de dècades que aquella por desaparegué de boscos i muntanyes. Les bèsties no van marxar: les vam fer fora conscientment. Generacions i generacions de gent que vivia a la terra i de la terra van fer fora les bèsties que es menjaven el seu bestiar i en la llarguíssima rondalla de vuitanta segles finalment va arribar el respir brevíssim i vam tenir un grapat de dècades sense aquella por.
I mentre durant segles i segles vam saber quins eren els depredadors i com plantar-los cara, ara que ja no hi són (o en queden poquíssims) nosaltres cada vegada som menys. Una sagnia salvatge ens arrossega i a penes veiem qui ens assalta. Capitalisme, mercat global, urbanitat, burocràcia. Paraules grandiloqüents, que no sabem a penes ni definir, paraules difícils d’aterrar, de concretar en el dia a dia.
Les ramaderes de Catalunya han posat èmfasi en l’absurditat i els abusos de la burocràcia a través d’una campanya que hauria de ressonar a tots els despatxos de totes les administracions públiques
Les ramaderes de Catalunya han posat èmfasi en l’absurditat i els abusos de la burocràcia a través de la campanya foc als papers. Una campanya que hauria de ressonar a tots els despatxos de totes les administracions públiques del país i que hauria de fer caure la cara de vergonya a moltíssima gent que després es vanagloria de la tasca de la ramaderia extensiva. La burocràcia és, però, només una pota del problema. Com el vent que se’ns endú sense que puguem veure’l venir, ens arrosseguen ventades per totes bandes. Com es lluita contra el vent? Mentre escric això els pagesos nord-catalans han tallat la frontera per no deixar entrar vi espanyol a l’Estat francès. Si els estats no poden controlar el mercat global, podrem nosaltres amb acció directa? A vegades tinc la sensació que les nostres protestes queden ofegades com crits en el vent.
Un dia tornarà tot això. I potser sí que serà per força. Qui ho sap. Mentrestant seguim aquí drets, aguantant les ventades, esperant el fred i la pluja.
