La Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat, la Mostra de CineBaix, torna a obrir a Sant Feliu de Llobregat la seva finestra anual a la producció fílmica provinent de l’Àfrica del Nord i la Mediterrània Oriental. L’aposta pel cinema amb clars components polítics i socials torna a marcar el certamen: sovintegen els drames en què s’escenifica l’impacte dels contextos sociopolítics en les vides dels personatges de les diverses ficcions. Les primaveres àrabs de fa poc més d’una dècada, els esdeveniments que s’hi van produir i les esperances (esvaïdes?) que van generar sobrevolen algunes de les obres programades.
‘Costa Brava, Lívano’ (2021) és un drama politicorural amb components ambientalistes. Tracta d’una parella que va retirar-se a una casa de camp després de significar-se contra el govern. Anys més tard, el Líban urbà (i corrupte) els ve a picar a la porta arran de la instal·lació d’un abocador, suposadament ecològic, als terrenys familiars. L’home intenta preservar el seu aïllament, però la realitzadora Mounia Akl i la seva coguionista, Clara Roquet (‘Libertad’, 2021), escenifiquen que no es pot fugir dels conflictes polítics ni de la lluita per la preservació del medi ambient; com diu el lema, “no hi ha un planeta B”.
A la Mostra també es projectarà ‘Harka’ (2021), una altra narració en la qual l’experiència dels individus en el món es converteix en una vivència de setge i agressió. Si el film d’Akl té els contrapunts de tendresa i humor que aporta una nena, ‘Harka’ se centra més en les angoixes d’un jove que ha de responsabilitzar-se de les seves germanes després de la mort del pare. En una cursa a contrarellotge per evitar un desnonament, el protagonista comença a fer contraban a la frontera entre Tunísia i Líbia. El director Lofty Nathan es va inspirar en Mohamed Bouazizi, la immolació del qual, l’any 2011, va ser un dels detonants de la Primavera Àrab, però el seu relat s’arrela en el present i acaba afirmant que la història (de desprotecció, de desesperació) es repeteix.
Abans de dirigir superproduccions com ‘Bad Boys For Life’, els cineastes Adil El Arbi i Bilall Fallah havien firmat conjuntament pel·lícules sobre bandes juvenils a Bèlgica com ‘Black’ (2015) o ‘Gangsta’ (2018). El seu film ‘Rebel’ (2023) és una producció espectacular. Conté diverses línies narratives i temàtiques en un mateix relat, que es desenvolupa amb un cert desordre cronològic. Un jove raper deixa enrere la seva vida a Europa per ajudar la població de Síria, però acaba sota la terrorífica disciplina de l’Estat Islàmic. Les escenes de frustració als guetos s’alternen amb contundents passatges d’acció bèl·lica i amb estranyes escenes musicals on es reciten discursos solidaris panarabistes.
Si ‘Rebel’ aborda una terrible ramificació de les primaveres àrabs (la consolidació d’una guerra entre múltiples actors a Síria), ‘Houria’ (2022) profunditza en una altra ferida del passat que no cicatritza: la violència comesa per grups armats que volen imposar la seva rigorista visió religiosa al conjunt d’Algèria. La protagonista del film és una ballarina que aposta en baralles il·legals per poder comprar un cotxe a la seva mare. Un terrorista indultat, que se sent agreujat després d’un combat, la lesiona i l’assetja per robar-li els seus guanys. Els balls d’autosuperació i les emotivitats reparadores conviuen amb escenes de drama social justificadament desassossegant.
Sobiranies en contextos adversos
L’equip de programació de la Mostra de CineBaix també recupera ‘Adam’ (2019) i ‘El caftán azul’ (2022), ambdues de la directora marroquina Maryam Touzani. La darrera ja ha passat per les sales comercials durant aquest mateix any. Drama de personatges, bell i trist, tracta d’un sastre que viu turmentat: està casat, però se sent atret sexualment per altres homes, començant per un jove aprenent que treballa a la seva botiga. Touzani retrata amb sensibilitat el triangle amorós que es va formant, els dilemes, les ferides i els moments de comunió en el context dolorós d’una malaltia greu. La realitzadora aposta per una estètica cuidada i retrata el treball artesanal dels teixits amb una mirada fascinant i carregada de sensualitat.
La reivindicació de les identitats diverses no solament s’ambienta en el món contemporani posterior a les primaveres àrabs. ‘La última reina’ (2022) és un apreciable espectacle històric d’acció militar, conspiracions de passadís i empoderament femení contradictori, protagonitzat per una figura mítica: la reina Zafira. Resulta estimulant que el retrat del personatge no parteixi de la idealització. Algunes imatges, a més, assoleixen una qualitat estètica remarcable.
‘El valle de la esperanza’ (2023), signada per l’actor i director Carlos Chahine, també és una mirada cap al passat. En ple esclat de la guerra civil al Líban, una dona i les seves germanes es plantegen el seu rol dins d’una societat patriarcal. Chahine mira d’aportar una certa perspectiva de gènere a un esclat revolucionari de fa quasi mig segle que no qüestionava el seu tarannà androcèntric o masclista.
