“Els educadors han de qüestionar-se per a qui i a favor de qui eduquen”.
Paulo Freire
Mesos sense escriure i de nou una ràbia antiga estira de mi. La ràbia d’adolescent d’extraradi pren mil formes, però no t’abandona mai. Tantes vegades que no vaig poder defensar-me i com m’imagino ara ser una adolescent negra o mora i que et facin responsable del fracàs educatiu del país sencer. Olé tu. Com si no tinguessis prou problemes.
Ha fet bé la consellera Simó en rectificar ràpidament perquè les declaracions dels seus subordinats no tenien cap lectura bona. No s’havia de parlar de sobrerepresentació migrant a les proves PISA, ni que fos veritat, per pura responsabilitat institucional, per no animar els hooligans de l’extrema dreta, i per no acabar de convèncer tantes famílies de marxar a la concertada o la privada. I no se n’havia de parlar per la impúdica traducció d’aquest discurs com un: “tranquil·litat, que no són els nostres nens, són els altres”. No figura que aquest govern ha aprovat unes mesures per convertir-se en un país lliure de racisme? Perquè si és aquest Departament el que ha d’elaborar materials educatius sobre antiracisme o incorporar la perspectiva antiracista en els protocols contra l’assetjament escolar, no sé jo. Ara ja hem descobert que els experts tenen categoritzats els nens “migrants” segons si han nascut aquí o no (eing?), si s’han nacionalitzat o no, o si han arribat no sé com i no sé quan; i molt bé disposar de tanta informació per poder fer bones polítiques públiques, però aquestes dades no haurien de sortir mai dels excels i les reunions a porta tancada: si van a les escoles catalanes són catalans i punt.
PISA és una nova foto incòmoda (i van moltes) de la societat racista i trencada que som
A casa nostra els que millor expliquen la situació de fa temps són dos demògrafs de la UAB, en Jordi Bayona i l’Andreu Domingo, que tenen un estudi de referència on denuncien la intolerable racialització del fracàs escolar. Avui ens escandalitzem, però ells ja van dir el 2018 que els fills de famílies migrants que no es treien l’ESO duplicava la taxa dels nens amb papàs nadius, i que la diferència era bèstia en el cas dels nens que havien arribat a Catalunya després dels set anys. Llavors, ja van dir també que la culpa de les males notes no era de la seva nacionalitat, sinó de les seves trajectòries migrants, de tants canvis que han hagut de viure i del nostre sistema social i educatiu que no només no els entén ni els atén, sinó que els converteix en problemes insalvables per la via de la segregació escolar. On es concentren? A l’Hospitalet de Llobregat, Mataró i Santa Coloma de Gramenet en número, i a Salt o Manlleu en percentatge. Amb el cens de 2021 a la mà els i les descendents de la migració internacional depassen el mig milió, 558.880 personetes. Si som vuit milions, mig milió són ells, més del 35% dels nostres menors. Més del 35% de la Catalunya futura.
I si abans de la pandèmia Bayona i Domingo alertaven d’un futur negre per a aquests nois i noies, ara vomiten les dades que ho confirmen: dels joves entre 25 i 34 anys, els joves d’origen migrant pateixen un atur del 24,3%, 10 punts per sobre dels joves autòctons; i en el cas dels joves de pares africans, el percentatge s’enfila al 50%. Al 50%. Més big data de vergonya? La meitat del jovent autòcton, el 49,2%, acaben a la universitat, 20 punts per sobre dels seus coetanis migrants: viiiint punts! En el cas dels descendents de mares africanes o asiàtiques estem per sota del 20% d’accés a la universitat. De quin país divers i acollidor podem presumir quan ja hem pujat tota una generació d’infraciutadans? Bayona i Domingo tenen clar que tanta desigualtat tindrà conseqüències, però no recordo que es parlés en aquests termes al Ple sobre seguretat del novembre passat al Parlament. Seria curiós que aquests xavals que mai han sabut el que era la seguretat a les seves vides fossin ara també els responsables de la nostra inseguretat, oi?
PISA és una nova foto incòmoda (i van moltes) de la societat racista i trencada que som. Unicef acaba de treure el seu demolidor informe, amb Espanya com el país amb la taxa de pobresa infantil més alta de la UE. Aquí la gent de FEDAIA, la federació d’entitats que se n’ocupen, diu que tenim 436.000 personetes menors de 18 anys al llindar de la pobresa, i 158.000 en risc sever de pobresa. Un 21% de famílies no poden afrontar les despeses de criança, i més de la meitat de la infància de 3 a 14 anys no sap que són les extraescolars. Són els fills i les filles dels repartidors de Glovo o dels que exploten a les obres del Camp Nou. Són els fills i les filles de les dones que netegen casa nostra o el cul de la iaia. Potser fins i tot els passem roba? Milers de nens i nenes que mai estrenen roba somien amb poder entrar a les botigues i escollir el que els agradi, i comprar-s’ho. I no, no porten xancles de piscina amb mitjons a l’hivern perquè sigui moda, sinó perquè van trencar les vambes i han d’anar sense mentre les mares inventen com aconseguir unes de noves, o d’usades.
Aquests nens que sobreviuen amuntegats a coles i instis contenidor de barris contenidor ni taquen ni entorpeixen el normal desenvolupament dels nens i nenes blancs
Quants d’aquests opinadors que fa dies que parlen de recuperar la cultura de l’esforç saben què són els CSMIJ i l’alta demanda que tenen? Com has de treure bones notes si passes fred o gana? On fas els deures quan et desnonen? Per a aquests nens i nenes el col·legi pot ser un refugi o el pitjor dels malsons quan no tenen taula per estudiar ni suport per fer els deures, o si els llibres de text són de tercera o quarta mà del Wallapop. Al CAP els veureu sempre ajudant les mares amb la llengua, i pels carrers cuidant dels seus germans més petits i assumint responsabilitats que no els toquen. Alguns no són encara espanyols, només perquè les seves mares no poden pagar les taxes per nacionalitzar-los. Resumint, que porto sis paràgrafs i no aterro: aquests nens que sobreviuen amuntegats a coles i instis contenidor de barris contenidor ni taquen ni entorpeixen el normal desenvolupament dels nens i nenes blancs, de coles blancs, amb supermamàs blanques hipermotivades i plenes de bones intencions com les que retrata, tan bé, la sèrie “Això no és Suècia”. Una paròdia boníssima. O no és paròdia? No seran aquest tipus de papàs i mamàs els sobrerepresentats a tots els debats educatius?
Perquè això no és Suècia, però tampoc Vallvidrera ni La Floresta, i les preocupacions i opinions d’una elit social i cultural no són les de la majoria. Qui ha preguntat a les mares migrants pels resultats de les proves PISA? Què en pensen els i les sobrerepresentades? L’educació pública té mil problemes (desinversió, governança, desgavell pedagògic, burocràcia, formació i motivació del professorat i punts suspensius) però els nostres nens i adolescents més pobres no en són un, sinó les víctimes d’un sistema malalt. Ja ho he escrit i ho repeteixo: un país amb tantes criatures pobres no és viable, ni èticament ni socialment, amb estat o sense. I afegeixo: el sistema educatiu som totes per acció o deserció, i el que passa a l’escola pública no depèn només de l’escola pública, ni ho pot arreglar només l’escola pública. Si volem sortir guapos a PISA, la FEDAIA té un pla de xoc per pensar-hi: Renda Bàsica Universal i ajudes universals per a tota la petita infància, una nova llei d’habitatge, i que la sanitat pública inclogui l’atenció en salut mental, l’odontologia i l’oftalmologia. Apostem que llavors ens deixarà d’importar quants nens migrants hi ha a classe i millorem tots plegats el rendiment escolar? Si fem escoles de pares i mares, que sigui per parlar de pressupostos i de polítiques socials.
