Què suposa ser dona en el món del rock? Quines dinàmiques de gènere el travessen? L’artista musical, psicòloga i antropòloga Monty Peiró (Benaguasil, Camp de Túria, 1981) ho intenta respondre en el llibre El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll (Saigón Editorial, 2023). Combinant experiències pròpies amb rigor acadèmic, analitza les dificultats que han d’afrontar elles per tal d’obrir-se pas en un àmbit que encara conté massa barreres que dificulten la seua presència normalitzada. Hem conversat amb Peiró arran de la seua recent publicació.
Quin propòsit et vas marcar en escriure el llibre? Pretenies rendir comptes amb algú o, simplement, que altres dones se sentiren emmirallades en ell?
La veritat és que no tenia un propòsit clar. Sabia que volia continuar investigant després d’acabar la carrera d’Antropologia Social i Cultural i em va semblar interessant fer-ho sobre dones i música, perquè és un tema que em travessa. Vaig pensar que podria estar bé respondre, amb les eines de les ciències socials, a les preguntes que sempre m’he fet sobre la meua experiència com a música. Així que, principalment, me’l vaig escriure a mi, a l’adolescent que vaig ser. Però, per descomptat, em farà molt feliç si altres dones se senten representades i acompanyades pel llibre.
Com valores les reaccions que està suscitant la seua publicació? Has notat que han eixit a la llum vivències similars, però que romanien a l’àmbit privat?
Està sent molt bonic i especial perquè, efectivament, està servint per tindre converses amb altres companyes –i també companys– sobre experiències compartides. És catàrtic adonar-nos que, moltes coses que hem viscut, no són experiències individuals sinó col·lectives que responen a causes estructurals. Que no estem soles, vaja.
Al llarg de la teua trajectòria has tingut la sensació d’estar sempre passant un examen davant la mirada aliena o que, feres el que feres, no seria mai suficient per a ser valorada justament?
Totalment. En el món de la música –i en tants d’altres…– les dones hem de guanyar i renovar la nostra legitimitat de manera constant. No importa les fites que aconseguisques, la teua experiència o, simplement, la voluntat de fer música independentment del teu nivell, expectativa o aspiració. Sempre hi haurà homes recordant-te que no eres bastant bona, que no hauries d’estar ahí o que, si obtens cap reconeixement, és per causes extramusicals.
En el llibre, dius literalment: “Nosaltres només tenim una manera de ser dones en la música rock: no semblar-ho”. En aquest sentit, el cos apareix com a element condicionant, fins al punt que, triar la roba que et poses arriba a esdevindre clau perquè la música no passe a un segon pla?
“No existeix una manera masculina o femenina de tocar ni tots ells toquen bé ni de la mateixa manera. Però assumim que ‘tocar com un home’ és un elogi i significa fer-ho bé”
Amb eixa frase parle de la paradoxa que suposa que, quan una dona es considera “roïna” o mala música, això s’extrapola a la capacitat de totes elles per a tocar un instrument o estil. En canvi, quan es percep com a bona, es diu que “toca com un tio”. Per tant, pareix que les dones només són bones músiques quan se les pot assimilar a un home, siga això el que siga, perquè no existeix una manera masculina o femenina de tocar ni tots ells toquen bé ni de la mateixa manera. Al remat, assumim que “tocar com un home” és un elogi i significa fer-ho bé. El tema del cos va també molt lligat a la percepció de l’execució musical i moltes vegades és un incordi, perquè, com explique al llibre, mitjançant textos de Lucy Green o Alexandra Kollontai, el físic i la imatge no influeixen igual en la vida i obra d’homes i dones.
En eixe sentit, diries que sobre les dones sobrevola una sospita constant que sovint valora qualsevol aspecte menys el musical?
Sí. Espere i confie que tot això estiga millorant, però el que jo he viscut és una fiscalització permanent dels nostres cossos i la nostra imatge com a elements que s’empren per a avaluar la nostra legitimitat, qualitat i autenticitat. Quan eres una dona, els factors extrínsecs a la música es mesclen amb els intrínsencs –la pròpia música– de manera constant.
Creus que eixe context ha dificultat que, moltes dones amb inquietuds musicals, no s’hagen llançat a la seua pràctica? Quantes artistes ens hem perdut per tal motiu?
“Conec moltes dones que han deixat de tocar perquè no han suportat la pressió que suposa la sensació que no és el nostre lloc, que sols podem aspirar a ser una excepció, la raresa, que necessitem la validació masculina, l’excés d’atenció, l’exigència de la imatge”
Jo mateixa conec moltes dones que han deixat de tocar perquè no han suportat la pressió que suposa, per totes les raons que explique al llibre: la sensació que no és el nostre lloc, que sols podem aspirar a ser una excepció, la raresa, que necessitem la validació masculina, l’excés d’atenció, l’exigència de la imatge, etc. És difícil resumir-ho i, de fet, és la principal pregunta que envolta tot el llibre: Per què hi ha menys dones que homes en el rock and roll? He estirat el fil per a veure quins poden ser els motius. Ens hem perdut moltes artistes que, en un altre context, hagueren pogut desenvolupar-se i crear música increïble, n’estic segura. Per exemple, a mi no m’agrada gens quan em diuen que soc molt valenta o lluitadora per haver aguantat tants anys. No hauria de caldre ser-ho, n’hi hauria d’haver prou amb voler tocar música, sense haver d’aguantar res més.
Tradicionalment, el rock s’ha associat a un esperit de rebel·lia i llibertat. Però, realment ha estat així? T’has sentit decebuda amb el que t’has anat trobant dins d’aquesta escena?
Sí. El llibre comença amb la decepció que va suposar per a mi, com a adolescent, el fet que volia pertànyer a una tribu que prometia rebel·lia, llibertat, subversió i germanor, i adonar-me que tots eixos codis no funcionaven igual si eres una dona. Jo volia trobar un espai segur on poder viure totes les experiències derivades del rock, ser igual que els meus ídols, ja no sols internacionals sinó també locals. Anava a concerts de grups que en aquell moment eren els meus referents i volia formar part d’allò. Així com també pujar a l’escenari –no només estar baix d’ell– i sentir tot allò que sentien els músics. Però ben prompte em vaig adonar que la cosa no anava igual per a nosaltres, les dones. Va ser dur i trist, perquè el primer masclisme que vaig patir no venia de fora, sinó de la meua pròpia escena.
Tirant la vista enrere i fent balanç, penses que hi ha hagut avanços respecte a fa unes dècades, tant en els comportaments existents com en les reaccions davant dels homes?
N’estic convençuda. Jo vaig començar en la música al voltant de l’any 1997… És molt de temps! He vist amb els meus propis ulls com cada cop som més dones i, al mateix temps, estem més unides i formades en feminisme per a entendre el que ens passa en clau estructural i no individual i així plantar cara i reivindicar el nostre espai. Encara queda molta lluita, però soc molt optimista. Fa vint anys, declarar-se feminista era ben diferent a ara. El futur és nostre, ho tinc molt clar!
