Per la meva feina, sempre he d’estar en contacte amb les actualitzacions lingüístiques que tenen lloc en les llengües amb les quals treballo. Diàriament, m’arriben notificacions a la safata d’entrada sobre canvis en diccionaris comuns, diccionaris terminològics i altres sistemes de recopilació lingüístics que documenten i normalitzen les novetats que tenen lloc en una llengua. Aquests tenen diversos orígens, però la seva metodologia de documentació i normalització segueix dos camins diferents: descriptius i prescriptius. En el primer cas, institucions que regulen el llenguatge, com ara el Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) en el cas del català, o la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) per al castellà, recullen els usos col·loquials d’una llengua, com per exemple, criptomoneda, a partir del terme en anglès cryptocurrency. En canvi, en el segon cas, aquestes institucions prescriuen normes que n’anticipen la utilització. És a dir, en lloc d’observar els usos col·loquials i documentar-los a mesura que el llenguatge és introduït a l’imaginari i a la parla de la societat, aquestes normes lingüístiques són establertes i imposades amb l’objectiu de protegir l’ús d’una llengua determinada.
En tot cas, entre correus electrònics que formen part de la meva rutina, me’n va arribar un de l’Associated Press (AP) Stylebook (el Llibre d’estil de l’agència Associated Press), que ens actualitzava –a nosaltres, els agents que manipulem la llengua escrita– alguns termes, context i algunes orientacions lingüístiques relacionats amb la guerra “Israel-Hamas”. S’hi pot llegir: “Utilitzeu Palestina només en el context de les activitats de Palestina en els organismes internacionals als quals ha estat admesa. No feu servir Palestina o l’Estat de Palestina en altres situacions, perquè no és un estat unificat i totalment independent. Pel que fa als territoris, feu referència específicament a Cisjordània o a Gaza, o als territoris palestins quan fem referència a tots dos. Els palestins són àrabs que viuen –o els avantpassats dels quals van viure– a l’àrea geogràfica que comprèn Israel, la Franja de Gaza, Cisjordània ocupada i Jerusalem Est. Aquestes zones van ser en altre temps part de Palestina, regió tradicional de la Mediterrània Oriental”.
Pel que fa a l’ús de la combinació terminològica Israel-Hamas, el mateix terme reflecteix una narrativa esbiaixada que afavoreix Israel. L’expressió blanqueja el desequilibri de poder i el context històric de Palestina per mitjà de l’ús del guionet, i pinta les accions de Hamas com a batalla simètrica, en lloc de reconèixer la desproporcionada força militar israeliana. D’altra banda, en la negativa de l’AP Stylebook a reconèixer Palestina com a estat en recomanar l’omissió del terme Palestina i l’ús d’alternatives com territoris palestins o referir-s’hi en relació amb conflictes– hi ha un intent de soscavar la legitimitat de la seva condició sobirana. Aquesta pràctica lingüística té com a objectiu influir en l’opinió pública, en emmarcar la narrativa de manera que margina la identitat i la nacionalitat palestines, controlant, per tant, el discurs i configurant perspectives parcials que s’alineen estretament amb les posicions del govern israelià.
Les estratègies dels òrgans reguladors del llenguatge estan al servei de la construcció sistemàtica de processos de dominació
La manipulació tàctica del llenguatge, demostrada per estratègies polítiques com les utilitzades pels nazis, és una idea força sinistra que pretén controlar el pensament de la societat. Com bé se sap, el Ministeri del Reich per a la Il·lustració Pública i la Propaganda va ocupar gran part del seu temps a establir una manera de comunicar-se pròpia. Segons que explica el filòleg jueu alemany Viktor Klemperer a La Llengua del Tercer Reich (Folch & Folch, 2023), el nazisme penetrava “[…] a la carn i a la sang de les masses a través de paraules aïllades, d’expressions, de formes sintàctiques que eren adoptades de manera mecànica i inconscient”, i acaba afirmant que “l’idioma alemany no va ser innocent dels horrors del nazisme”.
És clar que la manera com els òrgans reguladors del llenguatge apliquen les seves estratègies està totalment condicionada a la seva utilització política, de manera que l’idioma estarà sempre al servei dels seus interessos com una eina utilitzada per accedir fàcilment al discurs públic i construir de manera sistemàtica els processos de dominació. Tot i això, el que moltes vegades no queda tan clar és que la distorsió lingüística deliberada i l’ús d’eufemismes són estratègies perverses utilitzades per deformar la realitat i suprimir la dissidència. Aquest intent cerca limitar el pensament crític i crear un entorn mental on preval l’obediència, s’erosiona l’autonomia, es fa ressò d’atrocitats històriques i converteix el llenguatge en arma per al control autoritari i la destrucció del pensament radical.
El llenguatge emprat per justificar i perpetuar les accions d’Israel contra Palestina s’entrellaça amb el concepte de necropolítica desenvolupat per l’historiador camerunès Achille Mbembe. A grans trets, la necropolítica posa èmfasi en la política de la mort com a dimensió crucial dels règims polítics contemporanis, sobretot en la sobirania que exerceixen els estats per mitjà del control i la regulació de la mort, que es manifesta de diverses maneres, com la violència estatal, la colonització, la discriminació racial i la gestió d’espais “necropolítics” com les presons, les zones de guerra i els camps de refugiats. Mbembe sosté que la concepció tradicional de la sobirania –que implica el poder de deixar viure o fer morir– ha evolucionat cap a una sobirania nodrida del pensament de “fer viure i deixar morir”.
L’intercanvi de la utilització dels verbs no és casual. En el primer cas, la sobirania dels estats manté un control sobre la vida, permetent-ne l’existència i produint-ne la fi. En canvi, en el segon cas, la fabricació de la vida és subjecta a l’autorització de la mort. És a dir, la sobirania ja no només es refereix al monopoli de l’Estat sobre la violència legitimada per les polítiques estatals i de guerra, sinó també a la seva capacitat per exercir control sobre la mort i els cossos. El control del govern israelià sobre diversos aspectes de la vida palestina, com ara la imposició de la mort mitjançant operacions militars, bloquejos i desplaçaments, representa una forma de política en què l’Estat no només controla la vida, sinó que també causa activament la mort –és a dir, deixa morir.
És mitjançant la manipulació lingüística que l’Estat israelià normalitza i higienitza les seves polítiques opressives. En fer un ús selectiu del llenguatge, Israel facilita el procés de deshumanització dels palestins, presentant, per tant, el patiment de l’altre com un dany col·lateral acceptable i permetent la continuació d’un statu quo que afecta de manera desproporcional les vides del poble palestí. Per exemple, els mitjans de comunicació poques vegades esmenten les múltiples operacions militars dutes a terme per l’Estat d’Israel a Palestina, com l’operació Plom Fos (2008-2009), l’operació Pilar Defensiu (2012) i l’operació Marge Protector (2014), així com els desallotjaments del barri de Sheikh Jarrah, a Jerusalem, el 2021. Aquestes decisions polítiques, exercides per mitjà del llenguatge i la manipulació mediàtica, estan dissenyades per fer un enquadrament selectiu dins d’un discurs que contribueix a una forma de control necropolític que determina qui és reconegut i qui és marginat. Com que no es reconeixen les vides palestines, els mitjans de comunicació, a través del llenguatge, participen d’una narrativa que dicta quines morts es normalitzen i quines morts s’ignoren.
L’ús estratègic del llenguatge dins del discurs mediàtic que promou la posició sobirana de l’Estat israelià, alhora que esquiva el reconeixement de les pràctiques genocides contra Palestina, incorpora un enfocament repressiu que perpetua narratives tendencioses i perilloses i contribueix a un sistema complex de control i manipulació del pensament que determina l’imaginari individual i col·lectiu sobre el patiment de l’altre. En defugir el reconeixement de les vides palestines, els mitjans de comunicació es converteixen en un instrument més en l’arsenal de la necropolítica, cosa que reforça els desequilibris de poder i entorpeix una comprensió global de les pràctiques d’Israel sobre Palestina. És urgent, per tant, que siguem capaços de detectar visions esbiaixades i pensar radicalment sobre l’entrellaçament del llenguatge i les estratègies necropolítiques. Al capdavall, la violència no és només aquella exercida pel poder de la bomba o la pistola, sinó també la que s’infiltra en el pensament sense que ens n’adonem.
