Per a endinsar-nos en les vides de les germanes Amalia i Ana Carvia Bernal ens hem de remuntar a la segona meitat del segle XIX. A la ciutat de Cadis, naixia primer Amalia el 12 de maig de 1861 i quatre anys després ho feia Ana, en el si d’una família migrant, de pare gallec i de mare de Huelva. Però qui van ser aquestes dues germanes gaditanes?
Comencem doncs amb Amalia, qui només va completar els seus estudis de primària i es va continuar formant de manera autodidàctica especialment en el lliurepensament, ja que es va instruir en el Cercle lliurepensador Rafael Guillén Martínez. A més a més, des de ben jove va escriure articles, poemes, narracions breus i diverses novel·les curtes, publicant en diverses revistes i diaris de l’època.
Per tot això, la historiadora Maria Dolores Ramos la considera, junt amb altres dones lliurepensadores, una de les escriptores oblidades de la Generació del 98. Per altra banda, la seua germana Ana va poder acabar el batxillerat amb unes qualificacions brillants i es va matricular en la llicenciatura de medicina. No obstant això, la va haver d’abandonar, segurament per la precarietat econòmica familiar.
Cadis fou un dels nuclis més forts del primer republicanisme a tot l’Estat, fet que va possibilitar que les germanes van estar molt a prop d’aquesta efervescència
Per a situar-nos en el context històric que les germanes estaven visquent, és important tenir en compte que durant aquests anys l’Estat espanyol va passar de la monarquia d’Isabel II a un Sexenni Democràtic que desembocarà en la proclamació de la Primera República. És per això que el creixement i l’expansió dels valors republicans són clau en aquest període i les dues germanes es veuran influenciades per tot això.
El pas del segle XIX al XX va suposar molts canvis de caràcter social i la definició de nous moviments polítics, així com un moviment obrer més fort i organitzat, els quals seran alguns dels factors que influiran en la configuració d’un incipient feminisme. A més, sabem que Cadis fou un dels nuclis més forts del primer republicanisme a tot l’Estat, fet que va possibilitar que les germanes van estar molt a prop d’aquesta efervescència.
Durant els últims anys del segle XIX, Amalia va escriure en diversos periòdics com El Socialismo, El Manifiesto o El Pueblo i quelcom molt important és que va formar part de la lògia maçònica anomenada Regeneración. En aquesta lògia va aconseguir fins i tot el grau 3 de mestre maçó, un càrrec bastant rellevant per ser una dona, tenint en compte que les lògies estaven molt masculinitzades.
Fins i tot va exercir el càrrec d’oradora adjunta durant molt de temps. En els seus escrits sobre la maçoneria, podem denotar una experiència positiva, ja que aquesta ostentava els lemes que ella defenia: “llibertat, igualtat i fraternitat”, seguint els ideals enciclopedistes del progrés científic i del racionalisme. Tan gran fou la seua convicció, que va fundar la primera lògia de dones en Cadis anomenada Hijas de la Regeneración en 1895, al mateix temps que escrivia articles per al diari Las Dominicales del Libre Pensamiento.
D’Andalusia a València
Al voltant de 1900 la mare de les germanes va morir i elles dues es van traslladar definitivament a la ciutat de València. Per a ubicar-nos en la realitat política valenciana de l’encetat segle XIX hem de tenir en compte que el republicanisme valencià es va desenvolupar al voltant de la figura de Vicent Blasco Ibáñez. Ell fou el líder d’aquest republicanisme, per això sovint el coneixem com Blasquisme, a més de ser també, fundador del periòdic El Pueblo. En els discursos que es podien veure en aquest diari, veiem una mirada favorable a què les dones s’impliquen en les activitats polítiques.
En 1987, dones republicanes, entre elles Belén Sárraga, havien creat a València l’Associació General Femenina (AGF). Aleshores, quan Amalia i Ana arriben a la ciutat no dubten a implicar-se en l’impuls de l’AGF. Les dones d’aquesta associació, publicaven articles en El Pueblo on expressaven les seues idees respecte als problemes femenins i explicaven quines eren en eixe moment els desitjos i les demandes de les dones.
Així ho manifestava la mateixa Amalia en un fragment publicat a El Pueblo el 6 de gener de 1909.: “No devem voler ni pedestals ni cadenes: justícia i res més. Que se’ns concedisca la llibertat d’acció necessària per a desenvolupar les nostres facultats d’éssers pensants; que se’ns done la instrucció convenient per poder adquirir la consciència de la nostra missió, com a part integrant de la humanitat. Volem posseir el nostre jo”.
En 1987, dones republicanes havien creat a València l’Associació General Femenina, en la qual Amalia i Ana no dubten a implicar-se un cop arriben a la ciutat
Una altra tasca de les més importants de l’AGF van ser les iniciatives relacionades amb l’educació de les dones. Van crear escoles laiques per a xiquetes, una escola nocturna per a dones adultes i també una biblioteca per a obrers i obreres. Tot iniciatives per a desenvolupar una educació seguint les idees del republicanisme i del lliurepensament. En l’estiu de 1896 Amalia Carvia, Ángeles López de Ayala i Belén Sárraga van fundar en València el setmanari La Conciencia Libre, un mitjà de difusió propi on elles mateixes escrivien els articles i fins i tot tenien una secció que s’agrupava sota l’epígraf “Movimiento Femenista [sic.]”.
No tenint-ne prou amb La Conciencia Libre, ambdues germanes posen en marxa en 1919 la revista Redención. Revista Mensual Feminista. Com veiem, aquesta ja es presentava com una revista feminista, la qual va estar activa fins a la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta, entre altres coses, es reivindicava fermament el dret al sufragi femení en l’Espanya de principis del segle XX. En eixe sentit, tres anys després Ana i Amalia fundaven en València la Liga Española para el Progreso de la Mujer, que naixia com a grup de coordinació entre altres societats i revistes, la presidenta de la qual fou Ana Carvia Bernal i la seua germana en va ser la secretària. Aquesta Lliga suposava ja, com ens explica la historiadora Llum Sanfeliu, la decadència de la prevalença de les pràctiques laïcistes decimonòniques en pro d’una meta marcadament sufragista.
Poc després, el 27 de febrer de 1920, les dones de la Liga Española para el Progreso de la Mujer van registrar en les Corts una petició sobre el sufragi femení. Es recull així la primera petició formal de la història espanyola sol·licitant el vot femení sense cap restricció. Tot i això, es va revocar i amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera en 1923, es va paralitzar (almenys de cara al públic), tota activitat feminista.
Tanmateix, després de molts esforços, es va proclamar la Segona República en 1931 i Amalia Carvia va continuar donant suport al vot femení i a la tasca parlamentària que estava fent Clara Campoamor. Quan aquest s’aprova en desembre de 1931, Amalia té setanta anys i ingressa en les files del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA) de València, fundat per Vicent Blasco Ibáñez, sent elegida presidenta de l’Agrupació Femenina Republicana del seu districte, anomenat Flor de Mayo.
Amalia fou distingida pel govern de la República amb la insígnia de Caballero de la Orden de la República, convertint-se en l’única dona republicana que havia ostentat eixa distinció
Durant aquests anys, Amalia va continuar escrivint en El Pueblo i a més de la seua tasca política republicana, es va bolcar en el moviment pacifista, liderant diverses campanyes en València. En febrer de 1934 fou distingida pel govern de la República amb la insígnia de Caballero de la Orden de la República, convertint-se en l’única dona republicana que havia ostentat eixa distinció. És per eixe motiu que en València fou homenatjada per les seues companyes de l’agrupació i per les autoritats civils de l’Ajuntament i la Diputació.
Durant la guerra civil va continuar escrivint en El Pueblo i quan el govern republicà va reconèixer en 1937 als mestres laics i els va concedir tots els drets laborals que els corresponien, inclosa la jubilació, Amalia es va afiliar a la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de l’UGT. Ja acabada la guerra, en setembre de 1939, Amalia fou detinguda acusada d’auxili a la rebel·lió per pertànyer a diverses agrupacions i a més, es va investigar el seu passat maçó en Cadis. Fou processada pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo (TERMC) del franquisme. Amalia tenia ja 86 anys quan es va donar per conclòs el sumari que li imposava una condemna lleu sense presó, però sí amb inhabilitació dels càrrecs públics.
Dels últims anys d’Ana Carvia Bernal no tenim tanta informació, sabem que va morir a València en 1941 i que huit anys després, un 7 de març de 1949, moria la seua germana Amalia Carvia Bernal amb 88 anys. Dues germanes que no van defallir mai i van tindre una vida plena de lluita per la seua convicció en l’alliberament humà. Dues germanes que en la seua ciutat natal, Cadis, tenen una ruta històrica des de 2018 en la qual s’expliquen els seus principals episodis de lluita incansable.
