I què és aquesta il·lusió? Aquest goig? No són pas els arbres a punt d’un esclat de fulles verdíssimes ni són les orenetes arribant al poble ni és la pluja… La joia que omple l’aire i els carrers és perquè en un raconet del regne d’Espanya hi haurà eleccions autonòmiques.
No me’n sé a venir. Quins nervis, quin delit! La precampanya, la campanya, les tarimes, els debats, les promeses… L’emoció em desborda!
La primavera encara no ha arribat i ja m’ha omplert l’ànima de bon temps. Quines setmanes tan intenses que vindran, quantes notícies, quants titulars. Friso per veure els caps pensants esmolant l’enginy: quants tuits enverinats a l’adversari, quants retorns al rigor ideològic, al vocabulari grandiloqüent, a l’empenta i el nervi.
Arriba amb ànsia el moment en què cada partit assaltarà el seu segment de població mostrant-se ferm en les idees que no ha sabut dur a la pràctica
Ja arriba amb ànsia el moment en què cada partit assaltarà el seu segment de població mostrant-se ferm en les idees que no ha sabut dur a la pràctica. Ens explicaran com de molt són d’allò que esperem que siguin, sigui el que sigui. Seran garants del que són i ens explicaran que no han pogut ser-ho més perquè els altres són com són i no els han deixat ser com haurien de ser. Que només sent forts seran qui volem que siguin. I ens espantarà la idea que els altres agafin força per si són com diuen ser. I en la por ens farem petits i abraçarem que siguin com vulguin a fi que els altres no siguin com són. I tot seran veritats i tot seran mentides. I tots tindran exèrcits d’experts indagant a cada racó de les emocions per fer que a tu se’t desperti alguna cosa que faci que diguis “sí, és això” i t’empassis tots els gripaus que vulguin mentre això —sí, exactament això— no deixi de ser.
I faran un debat trepidant farcit de grans sentències sobre el que fan i faran i el que fan i faran els altres fent un minut final que faci història. Faran gestos i tota mena de detalls assajats i pensats per fer vendre. Sous i més sous fent córrer a gent dedicada a fer una imatge: uns colors, unes lletres i uns logos que facin fàcil saber qui és qui. Faran mans i mànigues per fer que ens faci il·lusió fer part del seu equip.
Guanyi qui guanyi ja saben que els diners són els diners i ningú es posaria en contra del capital
Fer-nos partícips del que faran, frases curtes i programes electorals fets de refer programes a mig fer d’altres eleccions fets de fets que segurament no s’han fet. Però el que feren o haurien d’haver fet no és important, la gent no vol mirar enrere: ens importa l’ara, l’avui, l’aquí i l’espectacle. Qui voldria saber qui ha fet què? Si ho han fet o no ho han fet: què hi farem, avant, que la gent no avalua resultats, la gent vol intencions, emoció i grans discursos. Que facin i deixar-los fer. De què en faríem de saber tot el que han fet i el que no? Al final faran el que podran que ja serà molt: fer moure la roda feixuga de la burocràcia i fer País a quatre anys vista mentre fan apagar focs quan tal o tal altra cosa no acaba de funcionar. La gent es queixa per tot, la gent és molt pesada i ells simplement fan el que poden. Qui fa el que pot no està obligat a més, diu la dita.
Als despatxos de les grans empreses ja es deu córrer a mirar que a l’agenda no hi falti el número de cap persona important dels grans partits. Perquè al final guanyi qui guanyi ja saben que els diners són els diners i ningú es posaria en contra del capital. Això ho tenen tots clar, però ep! Un dinar, una trucada o un cafè no faran cap mal; no fos cas que algú es despistés.
Als carrers tornarà a córrer la brama que tots són iguals, que tant ens robaran uns com altres i que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Són tots iguals, ja ho sabem. Per això votarem als mateixos, perquè facin el mateix: el que ja sabem que faran i que no se sol assemblar gaire al que han dit que farien. Votarem a aquests, als uns o als altres i, ai ves! Que sigui el que déu vulgui que almenys ja sabem que ho faran malament.