El món de pagès està protagonitzant darrerament episodis de protesta i conflictivitat. Quan parlem en termes històrics de revoltes i revolucions d’avantguarda camperola, sovint ignorem que va existir un esdeveniment tan apassionant i interessant com desconegut: la Revolució Majnovista. Es tracta d’un dels episodis revolucionaris més rellevants desenvolupats durant la primera meitat del segle XX. L’àmbit geogràfic on es va desencadenar va ser, no per casualitat, al sud-est d’Ucraïna.
En aquest territori s’havia establert, al segle XVIII, la sitx dels cosacs de Zaporíjia, un grup de guerrillers que disposaven d’una estructura social i cosmovisió pròpies. La sitx s’organitzava i deliberava de manera assembleària en les rades o consells. Els dirigents, també denominats otaman o getman, eren escollits i deposats per la població, que estava acostumada a viure en un estat reduït a la mínima expressió.
Hi predominaven les tradicions de la volnitza, mot que conceptualitza la llibertat que buscaven tots aquells que defugien de la repressió de l’Imperi tsarista i que eren benvinguts en aquesta regió. Les tradicions que conservaven els residents van ser claus per entendre l’acollida, segles més tard, del projecte llibertari majnovista, una acollida més intuïtiva que no pas ideològica.
El desencadenant de la revolució va ser la sortida de la presó de l’acèrrim llibertari Néstor Ivànovitx Majnó, empresonat per participar en les activitats clandestines d’un grup anarcocomunista
La Revolució Majnovista es va estendre entre febrer de 1917 i agost de 1921. Podem considerar que el seu desencadenant va ser la sortida de la presó del dirigent i acèrrim llibertari Néstor Ivànovitx Majnó. L’anarquista ucraïnès, fill de camperols pobres, havia estat empresonat per participar en activitats clandestines vinculades al grup anarcocomunista de la seva ciutat natal, Guliaipole.
Aquesta localitat, com tot el sud-est d’Ucraïna, estava habitada per una població essencialment camperola i empobrida dominada per una minoria de terratinents propietaris de grans superfícies rústegues. Un dels designis ancestrals de gran part dels camperols era l’accés al treball i l’usdefruit de la terra. Després de la Revolució de Febrer de 1917, els treballadors agrícoles més conscients amb la transformació econòmica van fer una crida als territoris d’Alexandrovsk (actual Zaporíjia), Melitopol, Berdiansk, Mariupol i Pavlograd per insubordinar-se a cap mena de govern, deixar de pagar les rendes i apoderar-se de les finques eclesiàstiques i dels terratinents.
L’agitació revolucionària es va estendre progressivament fins al 1918, any en què ja es van portar a terme els primers experiments revolucionaris a la zona de Guliaipole i altres localitats properes. Malgrat que en aquest primer període es van aconseguir formar algunes comunes agrícoles, l’incipient procés revolucionari va quedar abruptament frustrat per un factor extern a Ucraïna: l’ocupació dels imperis austríac i alemany.
A inicis de 1918 Rússia encara es trobava involucrada en la Gran Guerra i la cessió d’Ucraïna als Imperis Centrals va ser una de les condicions perquè pogués sortir-se’n. L’ocupació militar i la posterior imposició d’un govern dictatorial, el Getmanat de Pavló Skoropadsky, va obtenir múltiples animositats entre gran part de la població ucraïnesa. Per defensar-se de les forces d’ocupació, els ucraïnesos es van organitzar en grups guerrillers. Aquests petits grups van ser, a la zona del sud-est, l’embrió que posteriorment es va convertir en un potent exèrcit.
El desembre de 1918 Ucraïna estava alliberada dels ocupants, però a partir de 1919 es va veure involucrada en la Guerra Civil Russa, disputa entre partidaris i detractors de la revolució
En aquest context, es va decidir atorgar l’apel·latiu batko a Néstor Majnó durant una assemblea de grups guerrillers del sud-est ucraïnès. Aquest títol, d’herència cosaca, demostrava la respectabilitat i el lideratge de la seva figura, però no tenia connotacions autoritàries. El desembre de 1918 Ucraïna estava alliberada dels ocupants, però a partir de 1919 es va veure involucrada en la Guerra Civil Russa, disputa entre partidaris i detractors de la revolució.
Els majnovistes, tot i ser anarquistes, eren ben conscients que sense un exèrcit no podrien defensar el seu concepte particular de la revolució. Per aquest motiu els grups de guerrillers del sud-est es van unificar sota el nom d’Exèrcit Insurgent Revolucionari d’Ucraïna (Majnovista), que, per diferenciar-lo d’un exèrcit convencional, es fonamentava en tres principis bàsics: càrrecs de responsabilitat escollits i ratificats per la base, mobilització voluntària i autodisciplina. Les circumstàncies especials de la Guerra Civil Russa a Ucraïna, territori on el front de guerra va estar present durant gairebé tot el conflicte, van dificultar l’aplicació d’aquests principis.
El majnovisme va aconseguir consolidar-se com un moviment de masses tot i la duresa del context en què es va desenvolupar i, en el seu punt àlgid, la tardor de 1919, va controlar un ample territori que englobava una extensió d’uns 116.000 kilòmetres quadrats i una població comptabilitzada en milions. Quan els majnovistes controlaven un territori havien de procurar gestionar-lo. El seu programa teòric es fonamentava en els anomenats soviets lliures, és a dir, soviets independents de qualsevol influència dels partits polítics.
el Soviet Revolucionari Militar s’ocupava d’aplicar les resolucions adoptades en els congressos celebrats a les principals localitats controlades pels llibertaris
Tanmateix, l’aplicació pràctica de la gestió a rereguarda va distar molt de la teoria: en algunes ocasions les condicions bèl·liques van imposar un model militaritzat de control territorial. D’altra banda, els majnovistes van crear els seus propis organismes encarregats de dirigir el procés revolucionari. Especialment destacat va ser el Soviet Revolucionari Militar, que s’ocupava, entre altres aspectes, d’aplicar les resolucions adoptades en els congressos celebrats a les principals ciutats i localitats controlades pels llibertaris.
Alguns projectes comunals a la zona de control majnovista es van reactivar, tot i que, a vegades, es va respectar l’adjudicació i el treball a títol individual de terres expropiades. En aquest sentit, no hi va haver cap conflicte, encara que l’objectiu final del programa preveia la socialització total de l’agricultura sense interferències partidistes. La indústria va ser el taló d’Aquil·les del majnovisme. Es tractava d’un moviment de base essencialment camperola que contemplava el món industrial i urbà amb certa desconfiança.
Els sindicats obrers d’algunes de les ciutats controlades pels llibertaris, com Alexandrovsk o Yekaterinoslav (Dnipró), estaven influïts pels menxevics i per la facció dretana del partit dels socialistes revolucionaris. El programa majnovista no va seduir els obrers i, per la seva part, els anarquistes tampoc van fer grans esforços per guanyar-se’ls. No hi va haver una transformació econòmica directa del sector industrial ni tampoc en el comerç, sector on els àcrates plantejaven l’intercanvi de productes entre el camp i la ciutat. El govern de Moscou s’hi va oposar i va obstaculitzar-lo obertament.
Des de Moscou es va organitzar la campanya final contra els anarquistes ucraïnesos, que, tot i estar en clara minoria numèrica davant l’Exèrcit Roig, van aconseguir resistir fins a l’agost de 1921
Les relacions dels majnovistes amb els bolxevics van ser ambigües i circumstancials, com corresponia a dos grups revolucionaris amb projectes polítics propis i incompatibles. Quan els blancs contrarevolucionaris es van fer forts en certs moments del conflicte, van arribar a acords puntuals per lluitar contra l’enemic comú, tot i que els anarquistes mai es van subordinar als comunistes. La derrota final dels blancs, el novembre de 1920, va significar, paradoxalment, l’inici de la fi dels majnovistes. Des de Moscou es va organitzar la campanya final contra els anarquistes ucraïnesos, que, tot i estar en clara minoria numèrica davant l’Exèrcit Roig, van aconseguir resistir fins a l’agost de 1921, quan el darrer contingent va ser forçat a travessar la frontera amb Romania.
Cent anys més tard de la derrota dels majnovistes va començar la invasió russa d’Ucraïna, incidint, precisament, en el territori on es va dur a terme la revolució anarquista. Ucraïna és un territori molt ric i atractiu que, històricament, ha estat disputat pels imperialismes, que han condicionat de manera decisiva la seva història. El conflicte actual no és pas una excepció.
*Aquest article es basa en la tesi doctoral de l’autor: ‘Makhnovismo y cenetismo-faísmo en perspectiva comparada: teoría y praxis anarquista frente a contextos bélicos, Ucrania (1917-1921) y Cataluña (1936-1939)’
