Per què les aplicacions de flirteig són tan utilitzades i alhora tan criticades? Són realment l’origen de tota misèria sexual i amorosa? Un invent diabòlic que cal cremar per rescatar l’amor vertader de les urpes del neoliberalisme? El cavall de Troia patriarcal que cal desballestar per conquerir la llibertat sexual?
Com diu Bruno Latour, “la tecnologia és societat feta perquè duri”. És a dir, un conjunt de relacions socials que han estat cristal·litzades, solidificades per fer-les funcionar de maneres específiques. I en tant que artefactes socials, les apps estan profundament injectades de política. A ningú no se’ns escapa que les apps són mitjans de producció propietat de grans empreses que vampiritzen els nostres amors i orgasmes tot instant-nos a reproduir l’individualisme sexual i amorós. Ara bé, com va escriure Michel Foucault, on hi ha poder, hi ha resistència i, a més, el poder no controla els seus efectes. Per tant, la política de les apps no és unívoca. Pensem-les, doncs, com dispositius que, tot i el seu origen, també ofereixen oportunitats sexuals, afectives i polítiques inesperades.
Les apps poden facilitar la socialització, la connexió i el sexe entre persones amb corporalitats o identitats dissidents en contextos hostils. Per exemple, un noi gai jove en un context homòfob, que altrament podria caure en l’ostracisme, pot capbussar-se a l’aplicació i xatejar, quedar, conèixer o follar amb altres gais
Les apps poden facilitar la socialització, la connexió i el sexe entre persones amb corporalitats o identitats dissidents en contextos hostils. Per exemple, un noi gai jove en un context homòfob, que altrament podria caure en l’ostracisme, pot capbussar-se a l’aplicació i xatejar, quedar, conèixer o follar amb altres gais. O bé una dona amb diversitat funcional que és exclosa sistemàticament per l’estructura capacitista dels espais convencionals per lligar (com ara discoteques sense rampa ni ascensor plenes d’estereotips capacitistes dessexualitzadors) també pot amplificar els espais on trobar sexe.
Una altra possibilitat que ofereixen és facilitar l’exploració de pràctiques sexuals poc convencionals que excedeixen les estretes cotilles del coitocentrisme heterosexual i monògam. Per exemple, el sexe en grup, les pràctiques BDSM o morbos diversos (peus, aixelles i sabates, entre altres). La conquesta col·lectiva de nous horitzons de plaer és sempre una bona notícia!
També, per a les treballadores sexuals, les apps poden ser una forma de resistència en el moment polític actual: el govern espanyol del PSOE ha prohibit publicitar els serveis sexuals i pretén aprovar una llei que inclou la “terceria locativa”, una figura d’origen franquista que criminalitza tot intercanvi econòmic amb les treballadores sexuals, abocant-ne a moltes al sensellarisme pel risc penal que correrien els seus arrendadors. En aquest sentit, les apps poden ser una via útil per a la supervivència de moltes d’aquestes treballadores.
En definitiva, les aplicacions de flirteig són iniciatives privades que persegueixen el lucre i funcionen sobre lògiques hegemòniques. Així i tot, alguns usos permeten resistir-les i, fins i tot, subvertir-les. Anant una mica més enllà, tindria sentit imaginar apps de flirteig al marge del control privat o estatal? Podrien ser un servei públic o un bé comú sota control comunitari?
