Fa unes setmanes es va generar certa polèmica quan, des dels ministeris de Sanitat i Ciència, es van presentar nous informes dins de la campanya #CoNprueba contra les pseudociències. Poc després que la ministra de Sanitat, Mónica García, advertira contra els perills d’aquestes pseudoteràpies arran d’un vídeo viral de Pablo Motos, en què utilitzava una d’aquestes pràctiques i lloava les seues virtuts, van mostrar aquests dossiers on desmunten diverses tècniques sense evidència científica. Encara que algunes compten amb un rebuig generalitzat, la inclusió en aquesta llista del ioga o el pilates va despertar gran molèstia entre professionals del camp i practicants d’aquestes activitats en justificar que, si bé no sanen directament, sí que ajuden a millorar físicament i mentalment.
Més enllà de debats puntuals i de persones que defensen el seu negoci, és necessari que des dels estaments públics s’advertisca que hi ha persones fent diners amb la salut dels altres i aprofitant-se de la ignorància i/o de la desesperació de les persones. Sobretot, arran de la pandèmia han crescut els falsos gurus que prometen la sanació lluny de la medicina i la ciència que, segons ells, ens enverina i ens controla. Encara que semble residual, molta gent ha comprat el discurs de l’hemopatia i d’altres teràpies fraudulentes i en això han contribuït alguns famosos que es lucren i que, a vegades, acaben creient en eixa cerca absurda de l’eterna joventut. Tot el que siga denunciar aquestes pràctiques i posar-les en la palestra i el debat públic, és positiu, més que prohibir d’entrada, però la meua pregunta és: quan s’inclouran les dietes en aquest llistat?
Totes les dietes prometen el mateix i et demanen el mateix: criminalitza aliments, menja menys del que necessites i si no ho aconsegueixes, tu eres el culpable
És necessari aclarir que quan parle de dietes no em referisc al terme genèric utilitzat com simplement un règim alimentós derivat de determinats productes d’una zona geogràfica, com pot ser la dieta mediterrània. Tampoc a les que poden ser necessàries per a un tractament mèdic, que tenen més a veure amb l’elecció de determinats aliments i no d’una privació global d’aquests, com la intolerància al gluten. En parlar de dietes estem parlant de l’ús generalitzat que s’ha imposat i que tracta sobre la infralimentació; a aquesta cultura de dietes que ens ha promés que si seguim determinades pautes tindrem uns cossos perfectes (o el que volen vendre’ns com a perfectes) i serem persones exitoses. Una pràctica que no funciona a la llarga, però que no deixa de vendre’s com a necessària i útil, encara que puga provocar més problemes que beneficis, però que mou tants diners que quasi ningú s’ha atrevit a dubtar de la seua eficàcia des dels grans mitjans ni des dels governs.
Si es vol justificar des d’un punt de vista científic, estaria bé parlar que hi ha estudis que confirmen que el 95% de les persones que fan dieta recuperen el seu pes entre els dos i cinc anys després d’abandonar-la. És a dir, una vegada deixen d’ingerir menys aliments dels que el seu cos necessita (amb tot el que això comporta), el seu pes torna a ser el mateix que tenia abans i, fins i tot, a vegades és major pel conegut efecte rebot. Perquè, si les dietes funcionaren, no estarien canviant de nom cada poc temps i venent-nos la nova com l’autèntica, la definitiva i la miraculosa.
Hem normalitzat que, en aquesta societat, no hi ha res pitjor que tindre panxa, i no pel fet de com et veus, sinó per com el món et tracta pel teu pes
N’hi hauria prou amb fer-ne una i tots tindríem eixe cos esvelt i fi que ens portaria a la vida exitosa i plena d’autoestima que ens prometen, veritat? En canvi, hem vist la del xarop d’auró, la keto, la dukan… i totes prometen el mateix i et demanen el mateix: criminalitza aliments, menja menys del que necessites i si no ho aconsegueixes, tu eres el culpable. No tens força de voluntat. Eres una merda grossa que no vol ser feliç perquè cedeix a la fam i a les necessitats fisiològiques.
En canvi, en comptes de normalitzar la diversitat de cossos, que hi ha salut en totes les talles i que menjar menys del que el teu cos necessita és perillós, respectem aquestes pseudoteràpies que no funcionen perquè l’alternativa és un cos gros i, fa anys que ens repeteixen que això és el pitjor que et pot passar. El que hem normalitzat és la infralimentació, amb el risc de caure en un TCA, que van en augment fins i tot en edats inferiors als deu anys. Hem assumit que és normal jutjar les persones només per la seua aparença física, sense saber res més de la seua salut, de la seua alimentació, de les seues rutines… sense saber res més, ens sentim capaces de jutjar només pel seu físic.
Hem decidit assenyalar un grup de persones com a vagues, fracassades i insalubres, només perquè ens han dit que hem de sentir-nos moralment superiors si la nostra genètica ens manté flacs. Perquè l’esport i l’alimentació són només el 10% del que influeix en la nostra salut, encara que creguem que ho determina tot.
No importa que en el pes influïsca la genètica, la situació social i econòmica. És millor convertir-ho en un problema general, individualitzar la solució i vendre’t el miracle
Riem de les persones que s’engreixen. En canvi, lloem la persona que s’aprima. Què importa si darrere d’eixa pèrdua de pes hi ha un TCA, un càncer o una depressió. Hem normalitzat que hi ha gent que prefereix estar malalta que grossa. Perquè en aquesta societat no hi ha res pitjor que tindre panxa i no pel fet de com et veus, sinó per com el món et tracta pel teu pes. Com t’exclouen, t’assenyalen, et menysvaloren, et diagnostiquen sense ni tan sols mirar-te. Fins quan?
La realitat és que la cultura de dietes mou una ingent quantitat de diners cada any. Només en l’Estat espanyol, segons un estudi de l’any 2020, es gasten 2.000 milions d’euros anuals en dietes miracle. No parlem de més pràctiques diàries destinades a la modificació dels nostres cossos, que suposen una despesa encara major. Com inclouran en l’informe de pseudociència el que mou tants diners i està tan socialment acceptat?
No importa que en el pes influïsca la genètica, la situació social i econòmica, la situació geogràfica, la cultural i un munt de factors que no controlem. És millor convertir-ho en un problema general, individualitzar la solució i vendre’t el miracle. I que la roda continue girant. Si pel camí hi ha un món de complexos, de trastorns i de morts, no passa res. Perquè per a alguns és millor estar mort que gros. I això és més perillós que el ioga o el pilates, però pel que sembla no cap en eixa llista.
