No fa molt de temps, una clienta de la llibreria –bé, clienta, amiga i gran defensora de les causes que mereixen i han de ser abanderades– em deia: “tens un problema amb la neu o amb els paisatges nevats”. I encara que li vaig dir que, evidentment, no, potser no era eixa la realitat.
Aquest comentari va vindre després de parlar-li d’un còmic que estava llegint. El còmic en qüestió era El misterio del paso Diátlov, de Cédric Mayen i Jandro González. Però per a parlar d’aquest còmic he de remuntar-me un parell d’anys arrere quan, de sobte, en un curt període de temps, diverses persones ens van demanar un llibre, Dead Mountain. La montaña muerta, de Donnie Eichar (Desnivel, 2020). Aquest llibre ens parla de la desaparició de nou muntanyencs russos el febrer de 1959 en una zona dels Urals. La història podria no tindre més transcendència si no fora perquè aquests joves i experts alpinistes universitaris van aparéixer morts en estranyes circumstàncies. Eichar, en el seu llibre, intenta buscar una explicació al misteriós succés.
Aquest 2024, Norma Editorial publica el còmic del qual parlava unes línies arrere, que se centra en el viatge dels muntanyencs fins als fets i la investigació que va intentar realitzar un fiscal rus, a pesar de les traves del KGB. Uns mesos després, Laia, la meua companya en la llibreria, sabent els meus gustos, em diu que he de llegir La expedición. Una historia de amor, de Bea Usmaa (Ediciones Menguantes, 2023). De nou, torne a viatjar a un paisatge inhòspit i ple de neu i gel. En aquest cas, Usmaa ens conta una història que l’ha obsessionat durant uns quinze anys, la mort misteriosa de tres expedicionaris suecs en el Pol Nord en 1897. L’escriptora utilitza de manera magistral dos temps en el seu relat: l’actual, en el qual du a terme la seua investigació, i el moment en què els exploradors fan el seu últim viatge.
Pot ser casualitat, però resulta que el calorós estiu passat vaig decidir embarcar-me en un altre viatge literari cap a terres gelades (potser sí que tinc un problema). Vaig començar a llegir un assaig anomenat Un manicomio en el fin del mundo, de Julian Sancton (Capitán Swing, 2023). Una altra història en un paisatge àrtic, en aquest cas, l’Antàrtida. Ens conta la història del “Belgica”, un vaixell belga que volia arribar on ningú havia arribat i que va quedar encallat durant un any en el gel.
I un dia entra a la llibreria aquesta clienta i, com ens sol succeir, comencem a parlar, i li comente que potser sí que llegia molts llibres on la neu era protagonista. A la qual cosa, la meua amiga, després d’eixe somriure de qui se sap guanyadora d’un duel, em recorda que en el club de lectura de la llibreria també hem llegit llibres amb el mateix personatge de fons.
I així era. L’any passat vam llegir Ventisca de Marie Vingtras (Nórdica Libros, 2023), una història esquinçadora, en la qual l’autora aprofita la desaparició d’un xiquet en una tempesta de neu i la posterior recerca, per a parlar-nos de molts temes. Però el meu idil·li amb els paisatges gelats venia d’abans i sembla que el de la gent del club de lectura també, perquè en 2022 llegíem El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin (Periscopi, 2022). Aquí tornem a trobar-nos en un paisatge nevat, en el qual dos homes tancats en una casa –un, amb diferents ferides i fractures, l’altre, el seu cuidador– viuen quasi aïllats del món. Tot això amanit amb una inquietant atmosfera en què sembla que no pugues moure’t lliurement.
Al final sembla que sí, que solc llegir sobre aquests llocs gelats, no sé si per la meua preocupació climàtica i la por a la seua desaparició, per les addictives històries que conten o per totes dues alhora. El que sí que tinc clar és que aquestes històries van més enllà de l’entorn en el qual ocorren. Parlen d’amistat, de cooperació, de la importància del treball en equip, de l’amor, de gaudir del viatge i no sols de l’arribada al destí, d’uns valors cada vegada més desapareguts, d’un descobrir el desconegut, o almenys intentar-ho, d’un creure que pot existir un món millor (una idea ara démodé). En fi, de molts temes que considere més imprescindibles ara que mai en els temps que ens ha tocat viure.
