ra migdia. Les poques fulles d’uns arbres encara esquàlids eren ben quietes i una llum de final d’hivern esclafava els ulls. Malgrat que el sol li dificultava veure l’aplicació de cites, l’Aran estava immers en el moviment del seu polze que, pendular i erràtic, presagiava com serien les seves relacions. De tan absort que estava, no era conscient del lleuger avançar de l’arena que li soscavava els peus. Ni de l’hora, que el dinar era fet i els pares afamats. En arribar a casa, el seu menjar era a taula, al costat dels plats amb restes d’espines dels seus pares, que ja eren als seus llocs habituals. Cada membre havia capitulat en alguns espais dins de la casa. La mare ocupava la cuina i la taula de la sala d’estar. El pare s’estava al sofà i a la butaca. L’Aran, igual que abans havia fet la seva germana, transitava per la casa com una ombra s’adapta als angles més aguts. Aquesta distribució mai havia sigut fruit d’un repartiment, més aviat d’una conquesta on el cos era frontera; el costum, norma, i el silenci, el més sagrat d’aquests costums.
Això no significava que la família s’hagués mantingut immòbil. Havien anat abandonant alguns comportaments que es creien innecessaris o, fins i tot, tediosos. Els escollits eren aquells que, més que un costum, havien sigut un esforç sostingut en el temps: esperar a ser-hi tots per dinar, la puntualitat o recollir el plat una vegada s’havia acabat l’àpat. Al capdavall, les obligacions de criança s’havien anat diluint amb cada inici de curs dels seus fills i havien deixat pas a la inèrcia. En aquell moment, l’únic agent vertebrador era la memòria, que creixia com una heura a cada paret, sostre o finestra. Va asseure’s a dinar. Tenia una manera de menjar suau i pausada, gairebé reflexiva. Tant, que de vegades incomodava els comensals perquè alentia el ritme normal de l’àpat. Sense els pares a taula, tampoc estava pel cas d’accelerar, i s’entretenia. Li agradava escurar les espines amb les dents, no per gana, sinó pel joc de precisió contra els ossos llisos i punxants. També mirar-se fixament al mirall que tenia just enfront i observar que només quan mastegava se li marcaven lleugerament els angles de la mandíbula. Si no, tenia un rostre tebi i aparentment despreocupat.
Mentre menjava, la televisió estava encesa. Feien un documental sobre Sebastião Salgado, un brasiler que havia viatjat per tot el món amb una càmera a la mà. Primer, havia fet reportatges d’emergències humanitàries i, més endavant, ja del tot descregut amb l’esdevenir humà, havia decidit captar la força de la naturalesa. L’Aran se’l va mirar des de la distància amb un interès deliberadament ocult. S’hauria sentit ridícul davant els seus pares si haguessin descobert que el risc, l’aventura, les terres ignotes i el reconeixement el feien admirar i desitjar ser aquell fotògraf. En moments com aquests els ulls se li posaven verds com l’enveja.
S’hauria sentit ridícul davant els seus pares si haguessin descobert que el risc, l’aventura, les terres ignotes i el reconeixement el feien admirar i desitjar ser aquell fotògraf. En moments com aquests els ulls se li posaven verds com l’enveja
Quan va acabar el documental i va haver esgotat la carn de la poma, va retirar els plats de taula, un a un. Després va recórrer el passadís ombrívol que unia les parts lluminoses de la casa fins a arribar a la seva habitació. La persiana era mig abaixada i vibrava lleugerament pel vent que canalitzaven les façanes dels edificis. Estreta, blanca i espartana, en aquella habitació no hi havia suficient espai per a la bellesa: hi tenia un llit, una calaixera i una tauleta de nit. Veure-la des de dins era com estar tancat en una capseta.
I damunt la calaixera, la mimosa. Cada cop menys groga i més marronosa. Amb mig cos submergit i l’altre decaigut per la feblesa de les branques. De vegades, se la mirava i evocava el dia en què es van veure per últim cop. Abans de la cita, al matí, ell havia trencat unes branques, les més grogues, d’una mimosa que vivia just a l’entrada del bosc. Les havia dutes a casa i les havia ficat en l’únic gerro que tenia. Mentre l’aigua s’evaporava i enterbolia, la mimosa s’estava en el punt més alt de l’habitació.
Des del llit va agafar el llibre de la tauleta de nit, el qual va deixar una silueta de pols de dues setmanes. En Yusuf seguia a la conca del Congo capturat per un sultà que, com tants d’altres, el desitjava per ser ingènuament atractiu. Les paraules d’Abdulrazak Gurnah eren senzilles; les frases, curtes; les metàfores, poques; la bellesa, molta. Distret per pensaments, l’Aran va fer descansar el llibre obert sobre el seu pit. Es balancejava entre la facilitat aparent del text i la qualitat del resultat. Volia saber si algun dia escriuria així de bé i, d’aconseguir-ho, si això l’ajudaria a treure’s el fred que sentia. De seguida va saber que la son se li atansava quan va creure que, potser, podia escalfar-se encenent el microones sense tancar la porta. Va somriure per l’estupidesa de la idea just abans de començar a respirar fondo.
Es balancejava entre la facilitat aparent del text i la qualitat del resultat. Volia saber si algun dia escriuria així de bé i, d’aconseguir-ho, si això l’ajudaria a treure’s el fred que sentia
Va somiar el que sempre somiava. L’Aran era un patronus romà que, com cada matí, rebia a casa les seves ambicions. Els seus precs eren sempre diferents: feines inversemblants, amors lírics, aventures heroiques… Com que creia que, si les satisfeia, deixaria per fi de ser gairebé feliç, l’Aran complia els seus desitjos. Les primeres ofrenes que donava eren paraules. Quan ja no li’n quedaven, oferia actes. I, quan aquests també s’esgotaven, entregava parts del seu cos: braços, cames, tronc i cap. Desposseït de tot, sense paraules, ni actes, ni cos, s’adonava de la veritat amagada que l’assolava: les ambicions eren uns monstres impossibles de saciar perquè sempre tornaven a buscar-ne més.
Però, en despertar, l’Aran mai recordava el somni ni la veritat que cada dia se li escapava. Estava condemnat a la repetició com Prometeu havia sigut castigat a què l’àliga li devorés el fetge que es regenerava només per tornar a ser picat. Estava destinat a repetir el joc cíclic de les aspiracions en què l’única norma permanent és que només se’n necessita una mica més.
—Fill, faràs tard a classe —va dir la mare mentre treia el cap per l’escletxa estreta de la porta mig oberta.
