ra migdia. Les poques fulles d’uns arbres encara esquàlids eren ben quietes i una llum de final d’hivern esclafava els ulls. Malgrat que el sol li dificultava veure l’aplicació de cites, l’Aran estava immers en el moviment del seu polze que, pendular i erràtic, presagiava com serien les seves relacions. De tan absort que estava, no era conscient del lleuger avançar de l’arena que li soscavava els peus. Ni de...
Aquest contingut és només per a subscriptores. Si vols llegir-lo, dona suport al projecte i fes-te subscriptora
