Des de la condemna que fa setze anys el va reconèixer com un dels rius més contaminats del món, el Matanza-Riachuelo s’ha convertit en un símbol de la lluita per la justícia ambiental a l’Argentina. Fa més de dues dècades, les veïnes de la conca –una de les zones més densament poblades del país– s’organitzen per fer front a la contaminació de l’aire i de l’aigua provocada per les indústries i a la ineficàcia institucional. L’exposició a tòxics provoca greus conseqüències per a la salut: alts nivells de plom en sang, malalties respiratòries i una crisi sanitària persistent.
El veïnat no només reclama aturar la contaminació, sinó també garantir el dret a un habitatge digne i a infraestructures com clavegueram, carrers asfaltats i l’eliminació d’abocadors
Les denúncies veïnals no només reclamen aturar la contaminació, sinó també garantir el dret a un habitatge digne i a infraestructures bàsiques, com clavegueram, carrers asfaltats i l’eliminació d’abocadors a l’aire lliure. Això reflecteix una lluita més àmplia per la dignitat i l’autonomia a les viles i barris populars de la conurbació de Buenos Aires.
En un moment en què la desigualtat i la pobresa s’agreugen, la recent arribada al poder del govern d’extrema dreta de Javier Milei genera inquietud entre el veïnat. Han començat a córrer rumors sobre el possible tancament de la causa judicial relacionada amb la contaminació a la conca, un fet que posaria en risc les seves demandes.
Exportacions que vulneren la salut local
La industrialització de la conca del Matanza-Riachuelo, especialment a mitjan segle passat, va portar a la instal·lació d’adoberies, greixeres i indústries petroquímiques, afavorint el creixement d’assentaments propers a aquestes fonts de treball, sovint en condicions precàries. Alberto Lárez, veí de Villa Fiorito i membre de la Mesa de Trabajo de Campo Unamuno, recorda: “Vam venir per la necessitat de tenir un lloc on viure. Així que vam construir el nostre lloc al món, el nostre sostre de xapa on vam poder”.
Segons dades d’ACUMAR (Autoritat de la Conca Matanza-Riachuelo), avui en dia més de 400 empreses són considerades “agents contaminants” a la regió. Un dels focus de contaminació més alarmant és el Pol Petroquímic Dock Sud. Les veïnes de Villa Inflamable, comunitat propera, viuen exposades a tòxics cancerígens alliberats per empreses com la britànica Shell i YPF, aquesta última sota control de l’espanyola Repsol entre 1999 i 2012, un període en què l’impacte en la salut de la població es va agreujar.
Una altra gran empresa és Sadesa, S.A., una adoberia que subministra a Nike i Adidas, dirigida pel germà de Marcos Galperín, l’home més ric de l’Argentina i propietari de Mercado Libre (una mena d’Amazon argentí). La planta de Sadesa a Villa Fiorito, barri d’origen de Diego Armando Maradona, aboca plom i crom a l’entorn.
“Vius aquí i el crom surt, és un riu de crom”, denuncia Pamela Duarte, veïna i membre de la Mesa de Trabajo de Campo Unamuno. “Si fa bon dia, l’aire és irrespirable pel sutge; si plou, aprofiten per abocar aigua contaminada”, afegeix. Aquell dia, la pluja converteix els carrers sense asfaltar de Villa Fiorito en fangars, dificultant el pas.
L’exposició constant als metalls pesants d’empreses com Shell, YPF o Sadesa genera greus problemes de salut, incloent-hi danys cognitius i càncer
L’exposició constant a aquests metalls pesants genera greus problemes de salut, incloent-hi danys cognitius i càncer. Un informe recent d’ACUMAR assenyala que la mortalitat infantil durant el primer any de vida és un 44% més alta a la conca que a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. A més, els casos de bronquiolitis en infants menors de dos anys són cinc vegades superiors a la mitjana nacional. Les deficiències en infraestructures agreugen la situació: la cobertura de clavegueram escassament arriba al 50% en molts barris, mentre que a la capital és del 100%.
Una sentència històrica que no es compleix
La crisi a la conca Matanza-Riachuelo va esdevenir un tema nacional el 2004, quan un grup de veïnes va presentar una demanda contra l’Estat, la província de Buenos Aires, la Ciutat Autònoma de Buenos Aires i 44 empreses per la greu contaminació de la zona. Aquest cas, conegut com la Causa Mendoza, va resultar en una sentència històrica de la Cort Suprema el 2008. La sentència va ordenar el sanejament de la conca i va ser fonamental per a la creació d’ACUMAR, un organisme estatal encarregat de gestionar la recuperació ambiental a les catorze localitats que en formen part.
Des de llavors, ACUMAR, juntament amb un entramat d’institucions i entitats, ha intentat complir el mandat de la Cort. Segons un exalt càrrec d’ACUMAR, el procés va ser significatiu perquè “va reconèixer els habitants com a part integral de la conca”. També hi ha hagut avenços importants, com l’expansió de la cobertura d’aigua potable a la zona i millores en el sanejament, especialment a la conca alta.
Així i tot, veïnat, investigadores i altres persones implicades denuncien les deficiències de la institució, problemes no resolts i una crisi habitacional que persisteix. “No trobem que ens hagin donat solució. El sòl encara és contaminat. ACUMAR no està complint”, considera Pamela Duarte.
Les empreses continuen contaminant, en molts casos amb impunitat. La manca de continuïtat política, les disputes entre administracions i l’absència d’indicadors clars empitjoren la situació. A més, el Defensor del Poble, encarregat del rol de representant civil, no ha estat nomenat en anys.
Lideratge de les dones
La causa i la sentència de l’alt estament judicial són fruit de l’organització veïnal. Actualment, les principals demandes de les veïnes són que es mantingui la causa oberta i que es dugui a terme un sanejament real, així com garantir l’accés de les comunitats a l’aigua i a un habitatge digne. “El que demanem és que la justícia se sensibilitzi sobre la causa i que s’executi”, explica una veïna. També reclamen més presència de metges toxicològics i tractaments integrals de salut, especialment per a infants, amb unitats sanitàries als barris. Alberto explica que les persones afectades pel plom han d’anar a l’hospital públic general, “que està molt saturat i queda lluny”.
“Quan et pregunten per la causa de la malaltia, et demanen si fumes, si et drogues… Si els dius que tens una fàbrica al costat que contamina, no ho tenen en compte. Els hospitals no ho contemplen”, assevera Duarte.
Les veus de Laura i Pamela reflecteixen com les dones s’han convertit en les principals defensores del territori i de les seves famílies, assumint la responsabilitat del dia a dia i la resistència davant del sistema
A les reunions veïnals destaca la presència de les dones. “Som dones les que tirem endavant les reunions. Sabem quines són les necessitats de les cases”, explica Laura, veïna del barri de Barracas. La Pamela també afegeix: “Som les mares del problema. Som les que vam treure a la llum tot el que va passar. Som les que més ens carreguem les preocupacions. Els meus fills viuen aquí i per sort mai han tingut plom a la sang, però perquè jo anava netejant la terra tot el temps”. Les veus de Laura i Pamela reflecteixen com les dones s’han convertit en les principals defensores del territori i de les seves famílies, assumint una doble responsabilitat; la pràctica del dia a dia i la resistència davant un sistema que invisibilitza tant la seva feina com les seves necessitats.
Un model que privilegia la desigualtat
La causa avança lenta i amb dificultats, segons les veïnes. A més, l’arribada al poder de l’executiu de Milei ha implicat retallades en drets fonamentals i desregulació estatal. “Hi ha mil habitatges acabats que no s’han entregat perquè no tenen aigua ni llum”, destaca Alberto Lárez, una situació relacionada amb el desfinançament de la Secretaria d’Integració Socio Urbana, encarregada de millorar l’accés a serveis bàsics.
Aquesta creixent desigualtat és encara més evident amb l’expansió de la instal·lació de barris privats o de luxe al costat de viles i assentaments. Un exemple paradigmàtic és la luxosa zona de Puerto Madero, a Buenos Aires, amb els seus gratacels i passejos vora el riu, que finalitza abruptament en una vila, reflectint un model d’urbanització que segrega i prioritza interessos econòmics selectius. Davant d’aquesta situació, el veïnat reclama accés a terrenys en àrees on hi ha interessos econòmics i polítics, exigint que no s’urbanitzi en zones de deteriorament ambiental.
Laura, en aquest sentit, denuncia que “les indústries ens deixen sense aigua”, posant en relleu la interconnexió entre la concentració de la riquesa i la pobresa amb l’accés a serveis bàsics, la salut i l’habitatge. Així, la lluita veïnal defensa que el dret a un medi ambient saludable és, primordialment, un dret a la salut.
La violència exercida sobre el territori i la precarització de les comunitats són fenòmens que es repliquen en diversos llocs del món
Segons una investigació de la Universitat de Buenos Aires, la problemàtica de la conca del Matanza-Riachuelo va més enllà del territori que cobreix. La violència exercida sobre el territori i la precarització de les comunitats són fenòmens que es repliquen en diversos llocs del món. Aquest escenari s’agreuja per un sistema de consum que provoca extractivisme, posant en perill el dret a la vida. En el cas de la conca, la proliferació d’indústries que produeixen béns per als mercats locals i globals fa evident que no es tracta només de netejar l’aigua, sinó de frenar l’expansió de les indústries intensives.
La Laura, veïna de Barracas, somia poder gaudir del riu, poder caminar descalça per la vora. Altres rius ja han estat revitalitzats gràcies a la mobilització popular. La lluita de les veïnes segueix, i mantenir l’atenció en aquesta causa és fonamental, especialment en un context polític de retrocés de drets tant a l’Argentina com al món.