Làd Cúig és un d’aquells grups que, a casa nostra, fa anys que acosten la música irlandesa a casa nostra. Acaben de publicar un disc homònim amb el qual miren enrere i fan balanç dels anys viscuts. En parlem amb el seu cantant, Carles Escrig, que també forma part del grup de tribut a The Pogues, anomenat Red Roses For Me, i fa poc ha llençat també un projecte personal, en Carlus.
Com es pot mantenir un grup com vosaltres que vau començar abans de ser adolescents?
Molt abans d’adolescents: de nens, d’infants. Làd Cúig neix l’any 2005. Es va crear a través de la nostra mare, meva i d’en Totxu, i teníem entre vuit i deu anys. Des de llavors han canviat molts components del grup i hem anat definint l’orientació del projecte, però per nosaltres sempre ha estat la banda dels col·legues de tota la vida, del poble. Així és com ens ho seguim prenent, amb totes les ganes. Per nosaltres, qualsevol assaig o concert és una retrobada i una ocasió per gaudir-la amb col·legues.
Amb vostres també ha evolucionat el vostre estil. Què hi trobaran “de sempre” i que de nou els que escoltin el vostre últim EP, Làd Cúig?
Estem bastant contents perquè hem acabat definint bastant bé la nostra tipologia de cançó i consolidant una mica l’estil. Sempre hem pivotat entre dos pols, el punk-rock i el folk. Trobar un equilibri és difícil i al llarg dels darrers anys hem estat experimentant. Aquest és dels primers discos que estem plenament convençuts que estem molt contents de com sona i d’haver madurat una mica el nostre propi estil.
Quins grups són clau per entendre l’estil d’aquest disc?
“La música irlandesa es va difondre al món perquè és un dels països que més migració exterior ha exportat. I també té la seva lluita incansable, a finals de segle passat van ser un referent per molts joves”
No hi ha cap grup clau. Hem intentat sempre anar pel nostre propi camí. Així que els referents per la part del folk o de la música irlandesa sempre seran els Dropkick Murphies, The Pogues i tota la música tradicional celta-irlandesa. Per la banda del punk-rock, a Catalunya i el País Basc, hi ha una infinitat de grups que han posat unes bases a les noves sonoritats del punk rock i ens sentim còmodes perfilant una mica la contundència de la base a partir d’aquí.
Hi ha una part ideològica en l’elecció dels referents irlandesos?
No hi ha una cerca ideològica en seguir els referents irlandesos, però és veritat que, mirant una mica enrere, entens perquè a les generacions d’abans de la nostra els va interessar la qüestió irlandesa. Primer, la música irlandesa es va difondre al món perquè és un dels països que més migració exterior ha exportat. A part d’això, també té la seva lluita incansable al llarg dels segles i, com moltes altres lluites, a finals de segle passat van ser un referent per molts joves que s’hi van emmirallar.
Al disc hi ha el tema “Nostàlgia”. Algunes visions assenyalen la nostàlgia com un perill. Vosaltres, en canvi, ho veieu diferent?
La nostàlgia és tot un tema. És un sentiment molt noble, però també un perill. Però, també és un prisma, unes ulleres, a través de les quals, a l’hora d’escriure les lletres, m’agrada molt veure les coses. Aquest disc, temàticament, reflexiona una mica sobre la idea de fer-se gran i mirar a la vida adulta i part d’aquest trànsit és mirar enrere i adonar-se de tot el que vas deixant pel camí. També, mirar amb nostàlgia l’etapa més adolescent o de primera joventut també vol dir que estàs orgullós del que has viscut. Així que, de moment, no ho considerarem un perill.
La cançó “Primera revolució” vol reivindicar el punt naïf de les primeres lluites en què ens impliquem?
És una interpretació agosarada. No. “Primera revolució” parla una mica de l’energia que es desprèn en ser jove i voler-se menjar el món. Del primer despertar de la consciència política i de l’entusiasme. De l’entusiasme d’aquest punt de voler-ho canviar tot. Cosa que em semblava que feia falta reivindicar perquè cada cop hi ha menys joventut compromesa. I perquè ara un dels trets distintius d’aquesta explosió juvenil és aquest punt regressiu, conservador, que ha sabut difondre i capitalitzar l’extrema dreta. Crec que hem de reivindicar la joventut com aquesta etapa d’estar en contra de tot.
Aquest tema té una continuïtat amb “Tota la vida per davant” i “La gran ressaca”, que li van just darrere?
Tots els temes tenen una mica de continuïtat. Tenen en comú la revisió de les etapes vitals. I així com “Primera revolució” té un contingut més polític, “Tota la vida per davant” parla una mica sobre aquelles coses que han quedat enrere i que hem deixat anar amb consciència, plantejant-nos què vam fer bé i què no. I “La gran ressaca” és un tema més divertit, més macarra, que maleeix llevar-se cada setmana el dilluns al matí, haver d’anar a treballar i les merdes de la vida adulta que ningú no hem escollit, però estem obligats a fer.
“D’allà on venim” sembla una mena d’exercici de memòria històrica universal. Però, penseu en algun cas en concret?
És una cançó de la qual estic molt content de com ha quedat i de la lletra que vaig escriure. És un petit homenatge al meu avi –i d’en Totxu– que va morir fa dos anys. És un homenatge a la migració que va venir del sud de la península a Catalunya. És una història que a la meva família s’ha viscut molt intensament i crec que bona part de Catalunya està impregnada d’aquestes històries. Penso que és un exercici de memòria col·lectiva que a Catalunya no hem fet prou encara. Valorar com aquelles persones van sortir d’una situació de misèria i van passar moltes penúries. I, sobretot, com es van esforçar molt i van treballar moltíssim per a les seves famílies, per tirar endavant els seus fills i els seus nets. És un homenatge a totes aquestes persones. I és la història universal de les migracions, també.
Alguns membres de Lad Cúig sou part del grup de tribut a The Pogues, Red Roses For Me. Per què vau decidir fer aquest projecte?
El projecte sorgeix després de la mort de Shane MacGowan, mític cantant de The Pogues. És un grup que ens havia influït notablement. Després de la mort, faltava poc per Nadal, vam contactar amb unes quantes persones i vam muntar la producció de la “Rondalla de Nova York”. Vam fer una traducció inèdita del “Fairy Tale of New York” i vam unir persones del món del folk com Ebri Knight o Fetus. Vam veure que ens havia agradat molt i li vam voler donar una volta més. No amb la intenció de convertir-nos en un grup de tribut més a The Pogues. Al panorama musical són cada cop més habituals els grups tributs però, tot i que la majoria dels que hi participen són grans músics, cada cop acaparen més la música en directe per la rendibilitat que té un projecte així i, lamentablement, el circuit està apostant més i més per gastar-se els quartos en projectes d’aquesta mena i menys per grups amb temes propis. Més que una banda tribut, volíem convertir-nos en un espectacle homenatge a Shane MacGowan. Reunir-nos només en ocasions especials per interpretar les seves cançons.
Ara mateix, també has començat un altre projecte més personal, en Carlus. Què ens en pots dir? Senties que amb els altres grups on toques no et podies acabar d’expressar del tot?
Si bé és veritat que el punk sempre ha format part important de la meva vida, també hi ha hagut una altra cosa que ha tingut molt pes, que ha estat el folk i la música tradicional. A casa n’he begut moltíssima. Sentia que necessitava parar, fer alguna cosa pròpia, atendre a la necessitat de fer cançons més pausades i poder-me expressar des d’aquí. Un grup és, o hauria de ser, una democràcia, nosaltres sempre ens hem mirat d’organitzar de la manera més assembleària que podem i això fa que tingui els seus ritmes i que has de cedir o deixar espai per tothom. Em venia de gust fer un projecte que estigués plenament impregnat del que a mi em vingués de gust expressar. L’any passat vaig publicar “El meu viatge” i d’aquí poc sortirà un altre single, “La cova”. Aquest Nadal hem estat gravant l’àlbum que sortirà a la primavera.
T’hem vist tocar amb grups com Enyor, que també és un dels exemples d’una nova escena punk catalana que potser no encaixa amb els patrons del que sempre havíem pensat pel punk. Com definiries aquesta onada?
“En el punk, aquestes últimes dècades s’han usat formes molt prototípiques i totes les bandes sonaven bastant igual. Interessava més repetir el patró que no buscar la diferència”
Crec que hi ha una nova onada de punk a Catalunya, però també al País Basc. I estic molt content. Una de les coses bones és que no és un estil que ara es trobi en un mainstream. I esperem que mai ho sigui Encara és en un terreny underground i és possible gaudir-ne en petit comitè, en sales petites amb certa familiaritat. És una nova onada molt interessant. Una de les coses que ha fet entrar en crisi des de fa anys totes les altres onades del punk és que estaven traint els seus valors originals. Amb això vull dir que si una cosa havia caracteritzat el punk és que ha estat sempre el fet de ser una música transgressora que ha mirat de reinventar-se i buscar noves formes expressives. Però va arribar un moment que cada banda havia de ser absolutament com la del seu costat. Al final, aquestes últimes dècades s’han usat formes molt prototípiques i totes les bandes sonaven bastant igual. Interessava més repetir el patró que no buscar la diferència. L’interessant d’aquestes noves bandes és que cadascuna porta una proposta totalment diferenciada en l’àmbit estilístic. Hi ha molts projectes buscant altres textures sonores, per exemple, barrejant el punk amb l’indie, sense cap por de fer-ho, o amb l’electrònica, amb el tecno, amb el trap, amb el que sigui. Es creen propostes arriscades, però també molt atractives. A la vegada, tota la línia gràfica i audiovisual em sembla molt interessant. Els discursos que en surten, tot i ser molt polítics, no són propagandístics. S’està deixant entrar noves idees molt interessants. Per primer cop, tot allò queer o LGTBI té cabuda en músiques d’aquest tipus. Son bones notícies per tota aquesta gent que sempre es queixa que la música actual és una merda. En comptes de queixar-se i seguir escolant aquestes bandes que fa quaranta anys que es posen al cotxe, que baixin a la realitat i vegin les coses que s’estan fent avui dia.
