A finals de l’any 2024, la comunitat educativa de Salt (el Gironès) va ser notícia després de crear el col·lectiu Prou desnonaments: docents pel dret a l’habitatge digne. Les ensenyants denunciaven que gairebé “cada setmana” tenien alumnes que “es veuen abocats al sensellarisme”, que no gaudien d’igualtat d’oportunitats i que estudiar en la seva situació es feia gairebé impossible. El col·lectiu es presentava per actuar en defensa dels drets de l’alumnat, demanava solucions polítiques i explicitava que el seu compromís anava més enllà de les quatre parets d’una aula.
La iniciativa es va estendre i va rebre el suport de les associacions de famílies d’alumnes de la ciutat. També va arribar a altres grups de mestres preocupades per la situació d’altres llocs de Catalunya: el mes de gener es va constituir l’assemblea de Barcelona, amb la participació de 120 persones relacionades amb l’àmbit educatiu. “Llavors, comencem a fer córrer el manifest i en menys de 24 hores teníem 300 adhesions. T’adones que realment era necessari, no? I bé, hi ha el nucli de Salt, després surt una assemblea a Manresa, una altra al Baix Montseny, al Vallès, a l’Hospitalet, al Maresme, i a Lleida. En aquests moments en són vuit”, explica Anna Pérez.
Cada grup s’autodenomina amb el codi postal de la zona on hi ha el centre formatiu. Mantenen reunions de coordinació, però cadascun segueix el seu camí. A Barcelona, el col·lectiu treballa per dimensionar la problemàtica, tot fent un mapatge amb les dades que s’aportin des de les escoles sobre infants en risc desnonament, que viuen en infrahabitatges o en espais que els impacten negativament. “Volem posar xifres, perquè l’Ajuntament i el Consorci [d’Educació de Barcelona] no ens les donen. Per exemple, quants infants a Barcelona viuen en pensions? Això voldríem saber-ho per poder posar sobre la taula de què estem parlant”, diuen les membres de 080.
A Barcelona, el col·lectiu treballa per dimensionar el problema amb les dades que s’aportin des de les escoles: “Volem saber quants alumnes viuen en pensions, perquè l’Ajuntament no ens ho diu”
De Sants-Montjuïc estan responent molts centres, detallen Pérez i Cervera, i ja compten amb la resposta d’una quarantena d’escoles de tota la ciutat. Durant el mes de maig esperen poder donar visibilitat a aquestes dades, però ja avancen alguna pinzellada. “Una de les coses que més surt és que els docents no saben com tractar la situació amb l’alumnat. Són temes molt delicats que impliquen emocionalment la criatura, i també la família”, explica Pérez.
Des dels centres, han detectat que és un tema que cal tractar amb l’entorn de les estudiants. “Hem viscut un procés també al si de les famílies, des d’amagar-ho i no dir-ho a l’escola, suposo que per un sentiment de vergonya”, explica Núria Cervera. “Aleshores, és important que una escola posi la seva pancarta que digui: ‘Prou desnonaments, no hi ha dret’… perquè la vergonya, en tot cas, l’ha de tenir qui desnona, però no la família que ho pateix”, reflexiona l’ensenyant.
“És una manera que vegin l’escola molt propera a aquesta realitat, que no hi ha res a amagar, que tots ens coordinem, ens posem a ajudar amb el que sigui. I que vegin que tenir habitatge és un dret i que la seva família té dret a tenir-ne un. Això només ho pots treballar si, com a societat i com a escola, tots ho entenem i tenim clar que no ho podem ignorar”, apunta Cervera.
A l’escola Jacint Verdaguer ja han posat les seves xifres. Des de setembre de l’any passat, vint infants escolaritzats al centre han estat desnonats. Alguns, de la mateixa família. El primer símptoma que mostren de la situació és la tristesa, però hi ha més afectacions. També veuen alterades les seves possibilitats d’avançar i solen patir una davallada en el seu rendiment acadèmic. “Com pot aprendre un nen que no sap on dormirà a la nit, o que no sap on farà els deures? No pot estudiar igual, ni treballar igual que un que sap que sortirà de l’escola, anirà a les activitats extraescolars, arribarà a casa i tindrà normalitat, taula i llit”, raona Núria Cervera.
A l’escola Jacint Verdaguer, des de setembre de l’any passat, vint infants escolaritzats al centre han estat desnonats. Alguns, de la mateixa família. El primer símptoma que mostren de la situació és la tristesa, però també solen patir una davallada en el seu rendiment acadèmic
Quan una família s’enfronta a un desnonament, des de l’escola s’intenta acompanyar l’infant i que la situació sigui la menys traumàtica possible. S’intenta que no estigui present el dia del desnonament a casa, però cada família escull el que considera millor. Si la criatura va a l’escola aquell dia, s’informa els adults perquè estiguin tan tranquils com sigui possible i s’ofereix que, si és necessari, l’infant es quedi al centre després de classe.
“Aquell dia els nanos estan nerviosos, és clar, però els dies abans també. I l’endemà, depèn del que s’hagin imaginat. En recordo un que deia que anirien a un hotel. El seu imaginari ‘d’anar a un hotel’ se’n va per terra quan després veuen que tota la família està en una mateixa habitació, que el lavabo és compartit, que la cuina, si n’hi ha, també és compartida… Si parlem de tot això, la frustració és molt gran. Llavors, amb aquesta situació, s’ha de saber treballar com a docent. Has de poder entendre que aquella criatura, que potser fins llavors s’havia portat superbé, aquells dies estarà angoixada pel que vindrà després. Necessiten un temps d’adaptar-se a la nova situació”, remarca la cap d’estudis.
L’experiència en aquesta mena de situacions els ha ensenyat que una de les coses que més seguretat dona als infants és el fet de poder continuar a la mateixa escola, i no haver de canviar de mestres, d’amics i d’entorn. Hi ha famílies que han de recórrer grans distàncies per poder continuar amb l’escolarització en el centre. Des de l’equip docent s’intenta ser flexible
i posar facilitats. També han après, després dels primers desnonaments, que és molt important que facin una bossa amb les coses de les criatures abans que les desnonin, perquè no es quedin sense roba, llibres o joguines.
Aquest coneixement en la matèria és, malauradament, el que han pogut adquirir a partir dels casos de criatures desnonades que han hagut d’acompanyar. Asseguren, però, que els manquen recursos de l’administració per poder formar-se i preparar-se per fer front a una situació tan complicada. Mentre aquests recursos no arriben, han sabut teixir xarxa en l’àmbit de barri. Treballen de bracet amb una coordinadora d’entitats, casals, altres escoles, altres actors de la comunitat educativa o el Sindicat de Llogateres. “És important que les famílies i les criatures vegin que l’escola no es posa de perfil davant del seu problema, sinó que treballem de forma activa”, rebla Anna Pérez. “Evidentment, tampoc no es vol fer des d’un enfocament assistencialista. Hi ha hagut desnonaments en els quals hem acompanyat a la família. Per què? Perquè també et rebel·les contra això. Per a les familiars, veure que hi ha mestres al seu costat, encara que no estiguin ben bé a la porta, però que estiguin allà donant suport, els dona molta confiança”, rebla Anna Pérez.
