“No olvidadizos, sino olvidadores”
Mario Benedetti
No hi ha frase més icònica i definitòria de la impunitat del poder que el lacònic, reiterat i esgotador mantra del “passar pàgina”. Si féssim l’hemeroteca de qui –i quan– l’ha pronunciat, en totes les latituds de l’horror, ploraríem de pena. Perquè cada cop que el poder fa de les seves –que arrasa, que saqueja, que maltracta– corre veloç a ordenar que cal girar full. A poder ser sense ni tan sols escriure’l. No fos cas que ens donés per llegir-lo. I no, en el fons mai no giren full: tanquen el llibre de cop i el llencen a la paperera.
La darrera vegada que van obligar a “passar pàgina” 114.000 persones es van quedar a les cunetes, 65.000 sentències dels tribunals franquistes es van quedar sense anul·lar i van amnistiar-se 188 morts provocats per la violència institucional, policial, ultradretana
Girar full prohibint llegir-lo i decretant oblidar-lo es paga sempre massa car. Que després passa el que passa. La darrera vegada que van obligar a “passar pàgina” 114.000 persones es van quedar a les cunetes, 65.000 sentències dels tribunals franquistes es van quedar sense anul·lar i van amnistiar-se –la transició pacífica, com a mite– 188 morts provocats per la violència institucional, policial, ultradretana. Que li preguntin a Cipriano Martos si no –imprescindible llibre, per cert, acabat de sortir de la ploma de Roger Mateos contra la tinta invisible de la desmemòria. Girant full vam passar de la llei a la llei; de la llei franquista a la llei constitucional, mentre un llibre tancat amb pany i forrellat regalimava impunitats per tot arreu. De tant girar fulls compulsivament, ara ens adonem que al peu de pàgina que mai no ens van deixar llegir posa que a Billy El Niño, el sàdic torturador de la DGS (Direcció General de Seguretat) de la dictadura recuperat per a la democràcia, no se li va concedir una condecoració policial, no; en va rebre quatre. Xim-pum. I més encara en el mirall que vincla passat i present: girar full de què? De què el màxim comandament repressiu de l’1-O ha estat ascendit a general? De què els uniformats armats que van atonyinar-ho tot seran condecorats? De què som sota excepció permanent amb presos, exiliats i sumaríssims judicials mccarthistes?
Això no significa, en cap cas, que no s’hagi de girar full –aquesta és l’excuseta cínica, habitual i banal del poder criticant qui es resisteix a passar-la sense solta ni volta. Massa sovint, senzillament, no es pot passar la pàgina perquè esborrar-la equivaldria a pura rendició, com escriu José Eduardo Agualusa a Teoria general de l’oblit. Les lluites contra la impunitat sempre han estat esgotadorament llargues i ens reclouen en el trencaclosques i la gàbia del temps aturat: mentre dura la injustícia dura la pàgina oberta. Per això el dilema, sempre i a tot arreu, és com i quan concorre el dret a girar el full, quan la vergonya rau en què no es pot “passar pàgina” impunement, com pretenen, i sense haver-la llegit al detall abans. Per la qual cosa, òbviament, primer cal poder-la haver escrit, dret que també neguen i bandegen.
L’única forma raonablement justa i duradora de passar pàgina està escrita fa dècades: demanar perdó, reconèixer el dany causat, reparar-lo en la mesura del possible i arbitrar garanties de no-repetició. I això no és cap descobriment nou: és la base justa i inapel·lable de la cultura dels drets humans, menystinguda sempre per un poder que l’afirma en públic per poder negar-la en privat i d’amagat. L’antònim de la mentida de l’oblit, escrivia Juan Gelman, és la veritat de la qual ens volen desposseir. El poeta argentí esclaria també que els de dalt sempre tenen prou poder i prou mitjans per finalment no saber res de res, oblidar-se de tot i sortir-ne indemnes, com si res no hagués passat i celebrant que si són ells qui la fan mai la paguen.
Girar full de cop perquè ningú no el vegi –perquè ningú recordi, perquè ningú s’indigni– és tan consubstancial a la ideologia dominant del poder a l’Estat espanyol, que sempre innova en brutalitat inquisitorial
Girar full de cop perquè ningú no el vegi –perquè ningú recordi, perquè ningú s’indigni– és tan consubstancial a la ideologia dominant del poder a l’Estat espanyol, que sempre innova en brutalitat inquisitorial. I en la fase ultra i desbocada del búnquer judicial, l’Estat ja és més partidari d’arrencar-la directament que no de passar-la discretament. Rescat bancari impune de 60.000 milions d’euros? Girin full, no siguin ressentits. Rescat del Castor de Florentino amb tot el morro carregat a les nostres espatlles? Passin pàgina, no s’entretinguin. Que l’IBEX35 va acumular 41.700 milions d’euros en beneficis pornogràfics el 2017 mentre les desigualtats ens estavellen contra el futur? Circulin, circulin, no hi ha res a remirar. Es comença passant pàgines, sí, i s’acaba a la foguera de Fahrenheit 451, amb un mercader d’armes fent d’ambaixador als EUA o amb Albert Rivera, distòpicament, oferint-se per liderar el moviment feminista.
Bena als ulls, passar pàgina i girar full no és res més que la inútil ordre estricte del poder perquè signem una autoderrota capitulant. L’ordre continu d’acatar i callar, d’obeir i emmudir, d’encegar-nos i sotmetre’s. Per això, als qui pretenen imposar la roïndat del mediocre “passar pàgina” cal oposar-hi sempre i més que mai el dret inalienable –i el deure irrenunciable– d’escriure-la i de llegir-la, ben lluny dels altaveus del poder, perquè mai no triomfi l’oblit. Aquest oblit gris i espès, neuròtic i obsessiu, que alguns planifiquen cada dia des dels despatxos de la impunitat perquè ens desprogramem, precisament, del que vam aprendre junts i mai desaprendrem. Que, malgrat tot, la fortalesa de la gent pot amb la força bruta de la gent, que volent ser república vam aprendre a ser poble i que vau venir per nosaltres i no vau passar. Contra la llei del silenci que ordeixen, la dialèctica de la memòria és tossuda. Nosaltres ni som ni serem capaços d’oblidar. I no en tingueu cap dubte: ells tampoc.
