L’auge de les criptomonedes ha anat acompanyat d’una narrativa emancipadora: descentralitzar el control monetari, escapar del poder estatal i esdevenir una alternativa al sistema financer. De moment, però, no són una alternativa al sistema monetari dominant, sinó una expressió exacerbada de les seves dinàmiques especulatives. És un malaurat accident
o n’és el desenllaç necessari?
Actualment, les criptomonedes no són diners. No compleixen de manera estable les funcions bàsiques de la moneda: unitat de compte, mitjà d’intercanvi i dipòsit de valor. Són actius financers de caràcter fiduciari, i el seu valor depèn exclusivament de la confiança i la demanda futura d’altres inversors. Com assenyalava Marx, això les converteix en una forma de capital fictici, una representació de valor que no està vinculada a cap procés productiu, sinó que existeix com a expectativa de rendibilitat futura. El seu ús principal no és facilitar l’intercanvi, sinó generar guanys per mitjà de l’aposta financera.
Això no només les invalida com a monedes en sentit estricte, sinó que reforça la dinàmica que domina l’economia capitalista contemporània. El sistema financer no canalitza de forma neutral els estalvis cap a la inversió productiva, sinó que crea i promou instruments altament especulatius, opacs i desconnectats de l’activitat econòmica real, que s’inventen i es reinventen de forma constant per evitar les regulacions dels bancs centrals. Durant la crisi del 2008 es va parlar molt dels productes derivats. Avui dia, les criptomonedes actuen de forma similar: són actius amb elevada volatilitat, escassa regulació i ús predominant en l’arena especulativa.
Així, els casos de fallida i d’estafa associats a criptomonedes no són desafortunades excepcions, sinó símptomes d’una arquitectura destinada al frau i a l’acumulació. En molts casos, aquestes operacions adopten una forma Ponzi o piramidal: el seu valor només es manté si entren nous inversors que permeten sostenir la confiança i inflar-ne el preu. L’absència de regulació no allibera les criptomonedes del sistema, sinó que les converteix en terreny fèrtil per especuladors i estafadors, reproduint els mateixos mecanismes que han caracteritzat l’evolució del sistema financer.
A més, el seu valor continua ancorat a les divises oficials, sobretot al dòlar, tant per mesurar-lo com per sostenir la seva utilitat residual. Per tant, encara estan subordinades a les estructures monetàries existents.
En algun context podrien qüestionar l’hegemonia de les divises oficials? En aquest sentit, la paradoxa és evident: la descentralització que permeten les criptomonedes només és possible mitjançant una infraestructura tecnològica altament centralitzada, costosíssima en energia i materials, i cada vegada més dominada per fons d’inversió i grans conglomerats financers.
A més, les monedes no són instruments neutres, sinó expressions d’un ordre social i productiu, és a dir, que sense una estructura productiva i una autoritat legítima que les sostingui, no hi ha moneda possible. Pensar que poden ser substituïdes sense alterar les relacions de poder, la distribució de la riquesa i el metabolisme productiu és caure en la il·lusió tecnocràtica. Si volem un altre model de moneda, cal un altre mode de producció i unes altres relacions de poder. I per més que les grans solucions siguin temptadores, no podrem capgirar el sistema amb un codi de programació, sinó avançant en el conflicte social.
