Ihab Kadri remena uns cables enmig d’un munt de runa per intentar recuperar-ne el coure. A la pregunta de quants anys fa que és aquí, respon que seixanta. “El meu pare hi va estar noranta anys”, afegeix. Literalment dues vides. I els seus avantpassats també habitaven aquell indret. Ara, el que era casa seva ha quedat reduït a runa. Els soldats israelians no només van trinxar totes les estructures i coberts pels animals, sinó que a més ho van mesclar amb terra i pedres de grans dimensions per, conscients que les palestines reconstrueixen una vegada i una altra casa seva, dificultar-ne la recuperació dels materials.
Som a Ein al Hilwe, una comunitat rural a 25 quilòmetres a l’est de Nablus on recentment l’exèrcit israelià ha enderrocat la casa de la família Kadri. Ho fa fet malgrat que havien presentat un recurs a la justícia israeliana que obligava a paralitzar qualsevol enderroc. El dia de la demolició, van mostrar els documents legals a l’exèrcit israelià, que va fer cas omís de la seva pròpia llei i va procedir a l’enderroc.
L’exèrcit israelià ha enderrocat la casa de la família Kadri, malgrat que havien presentat un recurs a la justícia israeliana que obligava a paralitzar qualsevol enderroc
Kadri continua remenant entre la runa buscant la seva documentació, que no va poder retirar a temps. Sota la pila de terra, lones estripades, totxanes trencades i altres materials de construcció li passa per davant tota la vida: llibres, joguines, un telèfon… Mentre intenta moure una pedra per desenterrar una placa solar, explica que ell i la seva família van alçar de nou “una estructura on dormir, però els militars ho van veure i van tornar a demolir-la”. Actualment, malviuen entre el que han pogut recuperar. I per si no n’hi hagués prou, explica que els colons els han visitat “fent burla” de la situació que viuen i assenyalant “la runa com qui s’acaba de comprar un terreny i planeja la distribució de la nova casa”. Els colons israelians, a més, han marcat el territori acabat de conquerir amb una desena de banderes israelianes que onegen a l’entrada de la parcel·la i als turons propers. Els palestins saben que treure-les només els portaria més problemes.
Justificar l’injustificable
La demolició de cases de particulars està prohibida per la quarta Convenció de Ginebra, promulgada l’any 1949, que protegeix els no combatents als territoris ocupats. L’article 53 estableix que “qualsevol destrucció pel poder ocupant de la propietat real o personal pertanyent individualment o col·lectivament a persones privades està prohibida, excepte quan aquesta destrucció sigui absolutament necessària per a les operacions militars”. L’enderroc és considerat una forma de càstig col·lectiu.
Tot i això, Israel, que és signant de la quarta Convenció de Ginebra, afirma que els termes de la convenció no són aplicables als territoris palestins, ja que no constitueixen un estat. Aquesta posició és rebutjada per organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional, que assenyala que “és un principi bàsic que els tractats internacionals de drets humans són aplicables en tots els àmbits en què els estats exerceixen un control efectiu, independentment de si exerceixen o no sobirania en aquest àmbit”.
El nou macroprojecte israelià
Les demolicions i desplaçaments es repeteixen a molts llocs de Cisjordània, la colonització israeliana està arribant a un punt de no retorn. El passat agost, per exemple, el ministre de Finances d’Israel, Bezalel Smotrich, va anunciar que el govern aprovava l’inici de la implementació del pla de desenvolupament E-1. La zona E-1 s’estén al llarg d’una franja a l’est de Jerusalem, que separa la part nord de Cisjordània de la meitat sud i connecta l’assentament il·legal de Ma’ale Adumim amb Jerusalem. Constitueix, per tant, un pas decisiu per a la colonització i annexió de Cisjordània i, segons Smotrich, “sepulta la idea d’un estat palestí”.
El projecte inclou la confiscació de 135 hectàrees de terra palestina i la construcció d’una xarxa de túnels subterranis, el cost dels quals s’estima en 90 milions de dòlars. D’aquesta manera, el transport palestí entre el nord i el sud es desviarà a una xarxa de túnels que passaria per sota de la zona E-1, prohibint qualsevol presència palestina a la superfície. Tal com explicàvem en aquest article, els palestins fa anys que s’oposen a la construcció del macroprojecte.
A les portes de l’hivern
El quart dia que visitem la família —una setmana després de l’enderroc—, els ànims estan per terra. Anit els colons van aparèixer de nou llançant pedres a la família. Paradoxalment, els palestins van trucar a la policia israeliana, que a vegades pot interferir davant dels colons. No van estar de sort, també es va presentar l’exèrcit i, després d’una estona de discussions, els va prohibir que continuessin buscant entre la runa. Ara, l’únic que els queda és malviure en un petit cobert amb temperatures que freguen els quaranta graus. Rawan Kadri, germana de l’Ihab, té un fill de tres mesos i la família pateix pel nounat.
L’únic que li queda a la família Kadri és malviure en un petit cobert amb temperatures que freguen els quaranta graus. La Rawan, germana de l’Ihab, té un fill de tres mesos
Ihab Kadri explica que segurament s’acabaran desplaçant a la casa d’uns familiars, però ell i la seva família es resignen a marxar. Mentrestant, en Rashid Khadiri, coordinador dels Comitès de Resistència Popular a la zona, ja pensa en la collita d’olives, que s’inaugura en entrar l’octubre. “Necessitem presència internacional, ja que durant la collita les famílies palestines aniran als seus camps i és quan els colons aprofitaran per atacar-los”, explica Khadiri.
Aliances inusitades
Alguns dels activistes presents durant la demolició i els dies següents eren israelians. Es tracta de membres de l’Associació de la Vall del Jordà (JVA, per les sigles en anglès), un col·lectiu organitzat a través d’un grup de WhatsApp amb més de dos-cents membres. La particularitat és que tots ells viuen al territori palestí sota ocupació israeliana des de 1948, el que anomenen Israel. Des d’allà condueixen fins a Cisjordània i s’ofereixen a les famílies palestines per monitorar l’activitat il·legal de colons i exèrcit.
Una activista israeliana de JVA que es va establir a Israel “per motius familiars” fa una vintena d’anys procedent de l’Estat francès explica que al lloc on viu, “el 1948 es van fer fora milers de palestins i això ja no es pot capgirar”. “Soc aquí per intentar frenar l’ocupació de més terres palestines”, diu l’activista per afegir que prefereix mantenir-se en l’anonimat. “No em considero sionista, sinó jueva de Palestina”, sentencia.
“No treballem amb els activistes israelians sionistes ni els que no respecten el dret a retorn. Però hi ha una part d’ells amb qui col·laborem, ja que la seva presència sobre el terreny és important”, diu Rashid Khadiri
Sembla que Kadri i els seus familiars aprecien la seva voluntat d’ajudar-los. També ho fa en Rashid Khadiri. Malgrat les contradiccions, la situació sobre el terreny és d’emergència i, en aquests casos, tota pedra fa paret. “No treballem amb els activistes israelians sionistes ni els que no respecten el dret a retorn. Però hi ha una part d’ells amb qui col·laborem, ja que la seva presència sobre el terreny és important”, assenyala.
A més, també hi ha activistes internacionals com la Mariam, que és coordinadora de l’International Solidarity Movement (ISM). Ens explica que “les persones que se sentin preparades i capaces haurien de venir a Palestina per respondre a la crida de suport de les comunitats palestines. Tenir més internacionals sobre el terreny ens ajudaria a donar un millor suport a les comunitats amb les quals treballem i també a oferir suport a d’altres. Continuem presenciant nivells creixents de violència i opressió contra els palestins i molts han abandonat la seva terra, per la qual cosa donar suport a aquesta lluita és cada cop més important”.
