Estimada Rosalía, aquesta és una carta per a tu i per a qui, com tu, ocupeu una posició de poder o privilegi i proclameu, de tant en tant, defensar determinats valors. Comparteixo amb tu certa afinitat espiritual i un propòsit artístic, i per això vull fer-te partícip de la meva experiència i la meva visió sobre Déu, paraula que has començat a “publicitar” últimament. Cadascú té dret a expressar el que entén per Déu, per llum, per amor. Però també tenim el deure d’examinar què implica això en un món on la llum i la foscor conviuen dins una desigualtat abismal.
“Hi ha veritable desig quan hi ha un esforç d’atenció. És veritablement llum la que es desitja si tots els altres motius són absents. Fins i tot si els esforços d’atenció romanen estèrils durant anys, un dia una llum exactament proporcional a aquests esforços inundarà l’ànima”, segons Simone Weil. Com tu, fa temps que trobo inspiració en ella. Però Weil parla d’una llum que només arriba quan hi ha humilitat, no poder. I si “Déu” o “la Llum” és força creadora, l’origen i el final, l’amor que unifica tot el que existeix, aleshores transcendeix els sistemes malalts que nosaltres, els humans, hem construït: sistemes basats en jerarquies, guerres, abusos i desigualtat.
Com més poder tenim, més gran hauria de ser la responsabilitat de la nostra consciència. Com més marge d’acció més imperdonable la nostra neutralitat o inacció
Vivim sotmesos a estructures fonamentades en la creença que hi ha éssers superiors i inferiors. Sistemes als quals, sovint sense adonar-nos-en, donem compliment i dels quals tu, com tants altres, et beneficies. Aquesta complaença és la negació mateixa de Déu. L’amor és igualtat. L’amor no tria, no jerarquitza, no acumula. Si realment creus que “LUX = LOVE”, com vas escriure a X, cal recordar que la llum no brilla només sobre uns pocs. Recordar-ho i fer-ho explícit. L’amor és un dret de naixement, cap ésser humà, per origen o per fama, en té el monopoli.
Com més poder tenim, més gran hauria de ser la responsabilitat de la nostra consciència. Com més marge d’acció més imperdonable la nostra neutralitat o inacció. Cadascun dels nostres gestos, cada paraula, cada publicació té un efecte profund en altres persones i en l’estat del món. Crec que quan algú gaudeix de llibertat i d’una veu que arriba a milions de persones, però no qüestiona els sistemes que oprimeixen, traeix la mateixa llum que diu representar.
Fa poc responies al dissenyador Miguel Androver dient-li que hauríem de “parlar cap als que estan en millor posició”. Com? No veus que tu ja ets allà dalt? Que tu ets també un dels de “damunt”? El problema apareix quan el poder no es posa al servei del bé comú, i encara més quan, des d’aquesta posició, es pretenen defensar valors que en realitat s’estan contradient.
Crec que quan algú gaudeix de llibertat i d’una veu que arriba a milions de persones, però no qüestiona els sistemes que oprimeixen, traeix la mateixa llum que diu representar
Milions de persones projecten en tu desig, poder, salvació. Tu ets idolatrada. Ser receptacle de Déu, i deixar que la seva llum ens travessi (com deies fa poc a l’entrevista amb Ràdio Noia) no és un gest nou: és una veritat que repeteixen des de fa mil·lennis el taoisme, el budisme, així com Weil i tantes altres tradicions místiques. Però tots ells coincideixen en una cosa: per ser travessat per la llum cal buidar-se i desfer-se, també, de l’ego. No nodrir-lo amb aplaudiments i marques.
Quan Androver t’interpel·lava públicament, no era un atac, era un crit moral; la teva resposta va manifestar amb total impudícia un egocentrisme que amb un mínim d’honestedat tots hauríem de reconèixer. També tu. O més encara tu.
L’artista és un canal, no un déu. I la idolatria, tant religiosa com mediàtica, és una malaltia del mateix sistema que ens divideix. Com més creix és la distància entre l’artista i el públic, més creix la desigualtat.
Dubto que la manera de millorar el món sigui reforçant idolatries i explotant símbols religiosos com a pur merchandising; negoci orientat exclusivament a treure el màxim de rendibilitat de les possibles necessitats “espirituals” dels teus clubs de fans. Si no actuem amb la profunditat i l’equanimitat que aquests símbols demanen, la idolatria és doble: els símbols religiosos que utilitzes estan buits de contingut i, a més, t’alimentes de la idolatria dels teus seguidors.
Fa poc responies al dissenyador Miguel Androver dient-li que hauríem de “parlar cap als que estan en millor posició”. Com? No veus que tu ja ets allà dalt? Que tu ets també un dels de “damunt”?
L’art hauria de ser un espai de retorn al sagrat, no un reflex del capitalisme. L’art no és propietat de ningú: ni del mercat, ni de l’ego, ni del talent. És una expressió universal que ens pertany a tots, perquè la creació no és només cosa d’artistes, és una funció humana essencial. La creació ha de deixar de ser un privilegi i esdevenir un dret. Crear no hauria de ser un luxe ni un privilegi reservat a uns pocs “escollits”: és una necessitat espiritual, i la força darrere de qualsevol acte creatiu és la transmutació.
Però ja sabem que no és així i que la creació artística ha esdevingut el privilegi d’una minoria. Conec centenars d’artistes que viuen en precarietat. I ara em permetreu anar al terreny d’allò més personal –ja sabeu: allò de més personal és polític–… He treballat fins fa poc netejant un supermercat a la vegada que vaig creant música, sense recursos, des de la meva habitació. Acabo de perdre la feina per una lumbàlgia per a la qual que no puc ni permetre’m anar a fisioteràpia, i amb prou feines trobo hores per acabar un àlbum que faig sola des de fa un any.
Aquesta és la distància que separa dos mons: el de qui té un altaveu immens i el meu, el de tants artistes com jo. I aquesta experiència em serveix per evidenciar la teva posició de poder. Encara que, recorda, sembla que totes dues sentim la mateixa crida divina a través de l’art i això ens iguala davant Déu. Com pot haver-hi jerarquies en una força –la creativa– que neix de la mateixa font en tots nosaltres? Ser vist no és ser superior: ser prou visible hauria de ser per ajudar els altres a ser vistos també.
L’art hauria de ser un espai de retorn al sagrat, no un reflex del capitalisme. L’art no és propietat de ningú: ni del mercat, ni de l’ego, ni del talent. És una expressió universal que ens pertany a tots
Per això proposo un canvi de paradigma: que l’art deixi de ser piràmide per convertir-se en xarxa on no es compara, no es competeix, no és una lluita entre individualitats. La història ja ens ha mostrat aquest camí: els muralistes mexicans, la Bauhaus, Fluxus, el Sun Ra Arkestra, Fela Kuti, les Guerrilla Girls, els col·lectius queer i els moviments DIY (Do it yourself) d’avui… Tots ells van néixer d’un mateix impuls: una visió massa viva per ser propietat d’una sola persona. L’art realment transformador no pot obeir ni reproduir les mateixes dinàmiques d’un sistema depredador com el capitalista.
Per acabar: despertar a Déu no és parlar-ne, és transformar la pròpia vida començant per nosaltres mateixos, i tan sols així podrem reflectir-ne l’essència. Si realment haguéssim despertat a la nostra naturalesa divina, podríem continuar alimentant aquest sistema basat en desigualtat i idolatria? No. Per oferir amor i llum a aquest món que en té tanta necessitat, hem de poder reconèixer la part de foscor que nosaltres mateixos li aportem.
No necessitem més ídols. Necessitem més amor. Més consciència. Més igualtat. Som tots receptacles de Déu i tots mereixedors de la llibertat, les eines i els recursos de què tu gaudeixes. Déu és equànime: l’amor és incondicional, no en sap d’orígens, de diners, de religions. Que la llum que invoquem sigui real i no espectacle, ni marxandatge, ni fals simbolisme.
