La Rita arriba a la plaça en una furgoneta negra amb les finestres tintades. Tard i de mal humor. Ve directament de l’after.
Al seu pas, una desena d’auxiliars, tots vestits de negre, marquen el camí. —Ha arribat.
—Ho porto.
—Està pujant.
—Em diuen que ha estat impossible complir la proposta. Que has arribat cinc hores tard.
—I què fem? Un altre cop?
—Escolta: No m’escalfis!
La Rita no es treu les ulleres de sol fins que és al camerino. Revisa amb ulls de sentinella el desplegament que hi ha a la taula davant del mirall. A la boca, es posa un grapat de nous de Macadàmia.
—Escolta. I això?
El bullici de gent es congela i a la sala ningú no diu una paraula. Com un joc recargolat, el primer que parli en té la culpa. Tots els ulls apunten a l’ampolla que l’Olívia sosté a l’aire amb delit.
De sobte, al camerino, entra mig home; l’altre mig s’ha fos pel camí.
De sobte, al camerino, entra mig home; l’altre mig s’ha fos pel camí. També hi entra la noia de producció. De negre, com la resta. La Rita es presenta afectuosa, carismàtica, com no ha estat des que va posar un peu al recinte i, amb la veu d’una nena que s’ha raspat el genoll, li diu a la noia el que diu sempre últimament:
—És que crec que tinc al clatell com una mena d’estelleta. No es veu, però la tinc aquí, fotent. A veure si tu, que tens ungles, pots treure-me-la, si us plau.
La noia acosta la cara al clatell de la fada i, com passa sempre, abandona el seu cos cansat de treballar i es veu en un lloc millor: L’olor dels xurros que esmorzava els diumenges amb el seu pare. L’olor dels llençols emmidonats de l’hotel on va passar la lluna de mel. El perfum Pons. La sorra que aixequen les sabates en frenar el gronxador. Popper. La gespa mullada i l’olor de pipes del Carrer de les Marietes.
Durant cinc segons, totes les persones que flairen el clatell de la fada es transporten al moment més feliç de les seves vides. Tots els jutges de La Voz ho han fet. També el seu Visioterapèuta. I la seva tieta.
La noia va haver de viure moments incòmodes fins a arribar a l’estelleta. El cas és que si no ho fa, no li surt la veu del cos. El bullici es descongela, la noia torna a la sala, amb els ulls inundats en llàgrimes:
—Algú pot decidir per mi si té sentit el dolor que sento? Mama, em pots dir si aquest peix m’agrada? No me’n recordo! I, em pots dir si té sentit el dolor que sento? No et pots morir, necessito que em diguis si té sentit el dolor que sento.
