Catalunya és més urbana que pagesa. A Barcelona només recordem el camp quan els tractors tallen l’avinguda Diagonal o pugen els preus del súper. Però visquem on visquem, totes mengem i tots necessitem un sostre. Són dos necessitats essencials. I estan més connectades del que ens han explicat.
Entenguem primer el context. Inclús amb la inflació a l’alça, gastem bastant més en sostre que en menjar. Però no sempre ha estat així. Fa dues dècades, la despesa de les llars en alimentació vorejava el 30% del total. Ara ha baixat al 16,4%. En canvi, la despesa en habitatge i subministraments ha seguit la tendència contrària, pujant del 19% al 32%. És a dir, els percentatges s’han invertit. Actualment, dels nostres ingressos se’n va gairebé el doble que fa vint anys a tenir sostre però la meitat a omplir la nevera. ¿Com s’explica?
És un fet que la productivitat assolida per l’agricultura industrial ha permès abaixar els preus, però de la mà d’un altíssim cost ecològic, laboral i de salut pública
És un fet que la productivitat assolida per l’agricultura industrial ha permès abaixar els preus. Però també és evident que aquest abaratiment ha vingut de la mà d’un altíssim cost ecològic, laboral i de salut pública. La degradació dels agrosistemes està al centre de la crisi ecològica. Causa i conseqüència. I la competència ferotge entre els grans supermercats ha dut molta precarietat al camp. El balanç cost-benefici està tan mal repartit al llarg de la cadena alimentària que, per exemple, el preu de la patata en origen el 2020 era de 0,17 €/kg, però el consumidor la pagava a 1,25 €/kg… un increment del 600% directe a les butxaques de Mercadona o Carrefour. Així s’arriba inclús a l’absurd d’haver de vendre per sota del preu de cost. No és estrany que la pagesia no trobi relleu.
Pel que fa a la salut pública, centenars d’estudis indiquen que la qualitat nutricional dels aliments ha disminuït. I la investigadora Anna Moragas explica que a menys diners tenim, més basem l’alimentació en calories barates i poc saludables. També la “pobresa de temps” acaba afectant la planificació, la compra i la preparació d’aliments; un àmbit encara feminitzat.
Però imaginem per un moment que ignorem tot aquest cost ecològic, laboral i sobre la salut pública ¿Hem fet servir almenys aquesta productivitat alimentària més elevada per treballar menys? ¿Per viure millor aprofitant el temps guanyat? ¿Per ser més rics? No. En realitat, les dades indiquen que, almenys en part, el que ens estalviem en menjar ho gastem en un habitatge cada cop més inaccessible.
Els darrers dos anys, més de la meitat dels habitatges s’han adquirit sense ni tan sols necessitar firmar una hipoteca, al comptat. És a dir, compren cases sobretot els que ja en tenen unes quantes ¿La raó? Que el negoci del lloguer és cada cop més rendible. Jaime Palomera, del Sindicat de Llogateres, ho anomena “el gran acaparament”. Una riuada d’inversors inunda la ciutat. Una riuada que enriqueix a una minoria i ens ofega a la resta amb lloguers salvatges.
En l’àmbit global, l’1% de les explotacions agrícoles ja posseeix el 70% de les terres. I la pujada del preu dels aliments estimula els inversors a acaparar-ne cada cop més
Però hem de ser conscients que això no està passant només amb les nostres cases. Des de 2008, el preu de la terra agrícola també s’ha disparat a tot el món, arribant a triplicar-se a Europa central i de l’Est. Un encariment que, sumat a la escassa rendibilitat que pateix la petita pagesia convencional, està disparant la concentració de terres. En l’àmbit global, l’1% de les explotacions agrícoles ja posseeix el 70% de les terres. I la pujada del preu dels aliments estimula els inversors a acaparar-ne cada cop més, en ser considerats com un “valor refugi” en aquests temps d’incertesa.
Dos drets bàsics com l’habitatge i l’alimentació han estat privatitzats. La terra està dominada pels terratinents. El sostre pels casatinents. I igual que els fons voltor fan fora els veïns de casa seva, també fan fora als agricultors dels seus camps. La crisi de la pagesia i la crisi de l’habitatge són dues cares de la mateixa moneda.
De fons, la crisi d’acumulació del capital que s’arrossega des de fa mig segle, almenys a l’Occident col·lectiu. Als anys setanta, el creixement mundial era de mitjana del 6,2%. Actualment, és la meitat, al voltant d’un 3%. Europa està especialment estancada. Alemanya porta 7 anys pràcticament sense créixer. I privatitzar empreses públiques, desregular les finances, globalitzar els mercats o convertir tot el possible en mercaderia no ha estat suficient per revertir la tendència. I d’aquí el craving compulsiu amb l’habitatge, un dels pocs sectors que encara ofereix la rendibilitat de dues xifres que els inversors reclamen.
I per garantir el xiringuito cal que les estructures públiques tinguin més cura de la concentració de propietat que de garantir drets bàsics. En el cas de l’habitatge, Jaime Palomera explica que les ajudes públiques estan dissenyades de manera que “l’Estat et premia si vius de rendes i no aportes res a la societat, però et castiga si vius del teu esforç”. En el cas del menjar, la PAC, la política agrícola comuna de la Unió Europea ha orientat les seves ajudes per criteris de superfície: qui més terra té més diners rep. Així, a l’Estat espanyol l’1% dels perceptors rep el 23% de les ajudes, amb Telefónica ocupant una posició destacada.
Diguin el que diguin els propagandistes neoliberals, el problema no és si ens fa enveja que a algú li surti la pasta per les orelles, el problema és la concentració de poder
Però la màgia dels mercats no resol els problemes que provoca. Les polítiques aigualides tampoc. Igual que donar rebaixes fiscals als arrendataris només acaba omplint les seves butxaques, la baixada de l’IVA dels aliments acaba en mans dels supermercats. Diguin el que diguin els propagandistes neoliberals, el problema no és si ens fa enveja que a algú li surti la pasta per les orelles, el problema és la concentració de poder que això implica. El que ens cabreja és que la concentració de pisos i terres en poques mans distorsiona el mercat i bloqueja els canvis.
El resultat és que en els últims trenta anys s’han reduït a la meitat les petites finques agrícoles a tot l’Estat. De la mateixa manera que hi ha cases sense gent i gent sense casa, hi ha terra sense pagesia i pagesia sense terra. De fet, a Catalunya el 60% de la pagesia no té terres pròpies, mentre que les societats financeres dedicades a l’explotació agrícola s’han multiplicat per quatre. La raó és que el nostre és un mercat atractiu, especialment tenint en compte tota la pagesia familiar que és a pocs anys de jubilar-se.
No és política-ficció. Juan Luis Ávila, responsable del sector oliverer de l’organització agrària COAG afirmava fa unes setmanes a Sevilla que “si el nou model d’oligopolis corporatius s’imposa al sector, Espanya camina cap a un oliverar sense agricultors”. El procés d’uberització –-un fenomen pel qual els agricultors passen de treballar les seves terres a ser empleats de grans empreses que busquen la màxima rendibilitat– del camp, és un fenomen a l’alça.
Com sortim d’aquest model? No tot són paral·lelismes entre menjar i habitatge. En el cas dels aliments, hi ha poderoses raons ecosocials que justifiquen que com a societat paguem més per tenir aliments més sostenibles i saludables. Sempre, és clar, que aquest extra vagi a les mans de la pagesia que fa bé les coses en lloc de a Bayer o a Mercadona. Però en el cas de l’habitatge, ¿existeix alguna raó biofísica que justifiqui l’encariment constant de les cases? ¿Són potser ara millors i més sostenibles? És cert que la rehabilitació sota criteris de bioconstrucció i bioclimatisme és necessària. I és normal que aquestes millores es repercuteixin en el preu. Però això lamentablement és secundari. El moll de l’os és l’especulació. I això estimula una ansietat constructora que es dona de puntades amb la constatació, recollida per la revista Nature, que des de fa cinc anys la massa de tots els edificis i infraestructures construïts per l’ésser humà és superior a la de tota la biomassa terrestre. No necessitem més ciment, necessitem més naturalització.
L’economia alimentària, amb tots els seus defectes, continua sent una economia productiva. L’economia immobiliària ha degenerat en un sector bàsicament rendista i parasitari
Més enllà de determinades zones, en general no falten cases. I, per tant, ni tan sols sota la llei de l’oferta i la demanda es justifica el seu encariment. L’augment constant de preus no és producte de l’esforç del propietari, sovint nul, sinó de la necessitat que totes tenim de tenir un sostre multiplicat per la ubicació del pis. I mentre que el menjar s’ha de produir cada dia i ho fa sota condicions laborals i ecològiques precàries que hem de millorar, la gran majoria de les despeses associades a la construcció d’habitatges ja estan més que amortitzades. L’economia alimentària, amb tots els seus defectes, continua sent una economia productiva. L’economia immobiliària ha degenerat en un sector bàsicament rendista i parasitari.
Volem evitar que la pagesia s’ofegui, volem sobirania alimentària, volem menjar saludable i volem sostre digne. No demanem la lluna en un cove, són drets bàsics. Però si gran part del nostre poder adquisitiu se’n va en pagar preus desorbitats a la classe rendista per tenir un sostre, se’ns complica invertir en el menjar saludable que el cos col·lectiu necessita. Són vasos comunicants. Un fil invisible connecta la sostenibilitat dels nostres ecosistemes, el dret a l’habitatge digne, el dret a l’alimentació de qualitat i la justícia en la cadena alimentària. I, per això, necessitem tant la regulació de lloguers o l’habitatge públic-cooperatiu com una transició agroecològica amb totes les lletres.
