Són les sis tocades. Els noms dels que ja no hi són encara ressonen. Repiquen amb les campanes i es difonen entre les parets de Santa Maria dell’Arcora. La menuda església es troba a la petita ciutat de Casalnuovo di Napoli, a tocar de la capital de la Campània, Nàpols. En un dia calitjós de juny els habitants del poble hi han anat per escoltar una conferència d’una significació immesurable. Set veus –quatre d’homes i tres de dones– prenen la paraula en nom d’un poble malferit.
“Lucio Righetti, a part de ser un gran amic, va viure al meu costat la fantàstica cavalcada del Napoli cap al Scudetto del 2023, tot veient a casa meva tots els partits sota la següent amenaça: ‘Si el Napoli no guanya la copa, no tornis més!’ Val a dir que vàrem vèncer gairebé tots els partits, i al maig de 2023 celebràrem plegats el triomf a la lliga amb una fantàstica joia”. Així recorda el doctor Antonio Marfella, de l’associació Medici per l’Ambiente, el difunt company de gremi, Lucio Righetti, víctima d’un càncer de pàncrees. “Arribat el juliol truca i em diu: ‘Anto, no em trobo bé’. Aleshores vaig ser jo qui va anar a casa seva, i vam mirar l’últim partit del Napoli junts”. El veterà oncòleg encara conserva el seu sentit de l’humor napolità, malgrat sentir i suportar la mancança de tants companys de feina i de lluita que el càncer li ha manllevat.
En aquesta parròquia, on fins les parets sembla que suïn, cada paraula que evoca el passat es clava com una daga plena de verí i de patiment. En canvi, quan es parla del futur, s’esbossen somriures escèptics. I enmig, el present. Més concretament, una sentència històrica del 30 de gener de 2025: el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) condemna Itàlia per haver vulnerat el dret a la vida i el dret a ser correctament informats. Però no només: els afectats són 2,9 milions, les persones de 80 municipis en una àrea de 1.076 quilòmetres quadrats, que abasta les províncies de Nàpols i Caserta. Aquesta és la —malanomenada—Terra dei Fuochi.
L’altisonància del nom amb què s’ha batejat aquesta terra es deu a les fogueres que es presencien quan arriba la vesprada, nit rere nit, des de fa més de quaranta anys. No es crema teia, tampoc són incendis involuntaris. Les flames són tòxiques. S’està cremant cadmi, mercuri, plom i altres metalls pesants, que es fonen a l’atmosfera i generen dioxines i gasos nocius per a l’ambient i per a la salut. El sobrenom d’aquesta terra el va posar l’associació ambientalista Legambiente, el 2003, quan en el seu informe anual, va incloure totes les denúncies ciutadanes de les cremes.
“Terra dei Fuochi és un terme inapropiat. Ara ja ha entrat en l’ús habitual, però hem de parar de fer-ho. Hem de parlar de la incorrecta eliminació de residus especials industrials en règim d’evasió fiscal. És més llarg, ho sé, però també fa més justícia”, s’exclama Marfella.
Empresaris, ecomàfies i política: un verí letal
Nunzio Perrella, un dels primers penedits de la Camorra, la màfia napolitana per antonomàsia, va ser detingut el 1992. Els mitjans italians l’han evocat en nombrosos articles, però sempre el citen per una frase cèlebre. En ser preguntat pel jutge Franco Roberti sobre els beneficis que donava el narcotràfic pel clan, va respondre: “Però què coi em demana de la cocaïna? El veritable or són els residus”.
Nunzio Perrella, un dels primers penedits de la Camorra en ser preguntat sobre els beneficis que donava el narcotràfic de la màfia va respondre: “Però què coi em demana de la cocaïna? El veritable or són els residus”
La major part dels beneficis de la Camorra provenen d’un cicle econòmic invisible, únicament detectable en el seu final: les tones i tones de deixalles —tòxica i convencional— que poblen els camps napolitans. Anar a fer un tomb amb cotxe per les terres de l’interior és il·lustratiu. Per tot arreu hi ha deixalles d’una àmplia gamma cromàtica. La munnezza, com n’hi diuen a la regió, contrasta amb el verd de la natura. Plàstics, cables elèctrics, metalls pesants, zinc o restes de barnissos conformen abocadors improvisats a ambdós costats de les carreteres i els camins de terra. Ara bé, els residus visibles són tan sols l’escorça de la contaminació.
A Gomorra, el llibre de l’escriptor italià Roberto Saviano que el va portar a l’exili, s’explica que l’arquebisbe de Nola va definir el sud del país com “l’abocador il·legal de la Itàlia rica i industrialitzada”. Petits i grans empresaris, majoritàriament establerts a les regions de la Toscana, Vèneto, Llombardia, Emilia Romagna o Ligúria que volen eliminar els residus derivats de la seva producció a un preu irrisori. I aquí és on hi ha el delicte. Una persona a qui es coneix com a stakeholder, que forma part de l’empresa criminal i té certa capacitat d’influència en les altes esferes de poder, presenta una llista de preus a l’empresari a canvi d’eliminar el sobrant de la seva producció. Van des de residus químics fins al pèl dels animals inservibles per a les fàbriques de curtits, passant pels plàstics de les fàbriques manufactureres. Tot això va als anomenats “abocadors il·legals” o es crema.
La deixalla tòxica i, fins i tot, radiactiva, els habitants l’anomenen munnezza sporca (deixalla bruta), justament per diferenciar-la de la deixalla convencional, que per empipadora que sigui, té una incidència menor en la natura. Normalment, la munnezza sporca és enterrada sota els altres residus, per tal de fer-la passar desapercebuda. S’hi posava ciment de mala qualitat al damunt —provinent dels negocis de la construcció de la màfia— i, finalment, una capa de terra per amagar-ho.
Les empreses legals d’eliminació de residus especials ofereixen preus que se situen entre els 0,21 i 0,62 euros el kilo. Els preus de la Camorra, en canvi, oscil·len entre els 0,09 i 0,10 euros
Les empreses legals d’eliminació de residus especials ofereixen preus que se situen entre els 0,21 i els 0,62 euros el kilo. Els preus de la Camorra, en canvi, oscil·len entre els 0,09 i els 0,10 euros.
Segons dades de Legambiente —que té monitorejats 389 clans de tot Itàlia— el 2024 les “ecomàfies” van aconseguir uns beneficis de 9.300 milions d’euros, davant els 8.300 milions de l’any 2023. Aquesta xifra equivaldria a més del doble de pressupost anual de Roma. Legambiente ha estimat que els beneficis acumulats de les ecomàfies a Itàlia entre 1995 i 2024 superen els 269.000 milions d’euros; prop de la meitat del PIB d’Itàlia. La xifra supera, per exemple, els 222.100 milions d’euros del Pla Nacional de Recuperació i Resiliència de la Unió Europea després de la pandèmia.
Una dolorosa confessió
Originàriament, eren els mateixos industrials qui cercaven els stakeholders mafiosos i no pas a l’inrevés. Les empreses, per tant, eren conscients —en tant que posseeixen tècnics experts en el tractament dels materials amb què treballen— del dany irreparable que representaven les eliminacions il·legals per al medi ambient. Les conseqüències son terribles i en cap cas imprevisibles ni involuntàries.
El pare Maurizio Patriciello és el capellà de la parròquia de Parco verde, un barri del municipi de Frattamagiore, colpit per la pobresa i la delinqüència. Patriciello és una de les figures més importants en la lluita contra el crim organitzat. Mai li ha tremolat el pols i considera que la seva vocació religiosa i la lluita ambientalista són inalienables l’una de l’altra.
Mentre els dos escortes que té assignats per l’Estat italià volten per l’església, explica què li va dir Carmine Schiavone, un dels mafiosos més importants del sud del país i comptable del clan dels Casalesi, la família que les últimes dècades ha pres la batuta del crim organitzat a Campània: “El vaig buscar abans que morís. Jo sabia que vivia en un lloc secret, però no sabia on. Aleshores, li vaig escriure una carta oberta als diaris en què li demanava trobar-me amb ell. Uns dies després, a través d’un periodista, em va indicar un punt de trobada a Roma. Ens vam veure. Les coses que em va dir eren realment horroroses. Nosaltres ja les sabíem, però imagina’t sentir-les de la seva boca. A més, va afirmar el següent: ‘Pare, no vam ser nosaltres, els camorristes, qui els vam buscar. Van ser ells que ens van venir a buscar a nosaltres’. En un cert moment, el vaig reprendre i li vaig dir: ‘Però quin coi de camorristes sou? Si heu permès que portessin verins a la vostra terra i enverinessin els vostres fills’. Ell em va respondre: ‘Nosaltres ni tan sols ho sabíem’. Els camorristes són criminals, sanguinaris, però no són químics, no són gent culta. Els altres sabien molt bé què significava”.
“Els camorristes són criminals, sanguinaris, però no són químics, no són gent culta. Els empresaris, però, sabien molt bé què significaven els abocaments il·legals”, afirma el pare Maurizio Patriciello
Fos o no per ignorància, les conseqüències dels abocaments il·legals fets pels camorristes han estat nefastes. Segons l’associació Legambiente, des de 1990 fins al 2013, a Itàlia es van abocar més de 10 milions de tones de residus. La mateixa organització assegura que si tota la deixalla que s’escapa del control oficial s’amuntegués, aquesta formaria una muntanya de 14.600 metres, l’equivalent a tres cims del Montblanc. En la mateixa franja temporal, es calcula que aproximadament 410.000 camions —49 cada dia— carregats de residus van creuar la península de nord a sud, acabant el seu trajecte als abocadors il·legals dels voltants de Nàpols i Caserta. Pel que fa a les fogueres, l’any 2014 es van registrar 2.531 incendis de residus a les províncies de Nàpols i Caserta, mentre que el 2012 havien estat 3.984; gairebé onze fogueres cada dia.
Cipriano Chianese, l’empresari considerat l’inventor del sistema d’eliminació il·legal de residus, va ser condemnat a 18 anys de presó l’any 2021. Però va negar el delicte. Al seu abocador de 60.000 metres quadrats s’hi enterraven a la nit milers de tones de residus industrials altament perillosos.
Viatge pels Regi Lagni
A Campània, tothom té un ésser estimat mort de càncer. El degoteig de defuncions ha estat constant. L’Antonietta Moccia és una activista d’Acerra que ha escollit lluitar per la salut de la ciutat: la vida la va forçar a fer-ho. A la seva filla Miriam, li van diagnosticar càncer metastàsic. Per a un nen, les possibilitats de contraure aquest tipus de malaltia és d’una entre un milió, però pel que explica l’Antonietta, a Acerra ja ha conegut quatre infants amb aquesta patologia. És per tot això que l’Antonietta va fundar Mamme di Miriam, una associació amb el nom de la seva filla, que a la fi va aconseguir sortir del malson. Ara té 18 anys i és una activista més.
A Campània, tothom té un ésser estimat mort de càncer. El degoteig de defuncions ha estat constant i també afecta les criatures
Han passat tres mesos de la sentència i l’Antonietta explica que la seva filla va haver de fer sis cicles de quimioteràpia. “Després vam haver d’anar a Salern, on rebia les sessions de radioteràpia, i jo vaig haver de llogar una habitació. No sabia com me’n sortiria, perquè havia de ser-hi present contínuament”, afegeix. Quan recorda el passat, la mare sent enuig. S’ha vist ignorada per les institucions, mentre les ecomàfies esmicolaven injustament la seva vida. “Fa molts anys que ens diuen que tot va bé. Però no era així. Les institucions no han estat mai presents. Un pare de família què fa? Treballa, manté a la seva família i cuida els seus fills. L’Estat hauria de ser així, però ha estat molt lluny de ser-ho”.
Dos mesos després camina al costat dels famosos Regi Lagni, un conjunt de canals artificials que abasten d’aigua 99 localitats de les províncies de Caserta, Avellino, Benevento i Nàpols. Al segle XVII, durant el domini espanyol del sud d’Itàlia, el virrei Pedro Fernández de Castro va construir-los per prevenir les inundacions, però també per emmagatzemar l’aigua en temps de sequera.
“Fa molts anys que ens diuen que tot va bé. Però no era així. Les institucions no han estat mai presents”, denuncia l’Antonietta
Mentre ens hi dirigim, recordo les paraules de l’extinent d’alcalde del municipi d’Orta di Atella, a la província de Caserta, i portaveu de la xarxa Stop Biocidio, Vincenzo Tosti. “Quan era un nen, el meu pare em va regalar una bicicleta i amb els meus amics veníem als canals sempre que podíem. L’aigua era netíssima. Ens hi banyàvem i després esperàvem la posta de sol, perquè aleshores es feia la màgia: l’aigua i els camps s’il·luminaven amb les cuques de llum! Quan de gran vaig tornar-hi i vaig veure el que estava passant, em vaig encendre”.
Ja no hi ha cuques de llum als lagni. Hi ha una nevera esbalandrada, un cotxe atrotinat i diverses pilones de teixits amuntegats provinents de les fàbriques tèxtils. Tot dins l’aigua que després nodreix els camps de la Campània. Però els residus no romanen només als canals; tots els camins de carro que envolten els cultius estan vestits del mateix verí. “El problema no és l’escombraria domèstica”, diu l’Antonietta ensenyant restes d’amiant i pintura. “Que sigui aquí vol dir que ho ha portat la indústria”.
Quan es trenca o es tritura, l’amiant és susceptible d’alliberar fibres que provoquen malalties com l’asbestosi i determinats tipus de càncer. Molt del que hi ha aquí al terra ja està erosionat, recolzat sobre la vegetació, sobre la fruita que es vendrà al mercat. “Si plou i fa vent, es mescla amb tots els camps”, assevera l’Antonietta amb la veu tèrbola i tot seguit mostra un albercoquer envoltat de munnezza sporca. “No es pot menjar però es menja igual. I el problema es que no ho mengem nosaltres, son productes a la taula de tots els italians”, diu.
La fotografia desoladora sempre pot anar a pitjor, i és que mentre diu això apareix una columna de fum que tapa la silueta del Vesuvi. Quan la deixalla s’acumula, els camorristes simplement la cremen. La prova del crim és fàcil de veure: l’empremta negra de la foguera taca el terra.
Totes juntes formen un teixit de llunes negres de materials calcinats que abans van ser sobrants de vestits o sabates de les marques més luxoses d’Itàlia. Així, si per exemple una marca encarrega a una fàbrica humil del nord de Nàpols que li faci 10.000 sabates, 6.000 d’aquestes són declarades mentre que les 4.000 restants es produeixen i s’entreguen en règim d’evasió fiscal. A la botiga de luxe, s’hi trobaran ambdues sabates, sense cap mena de diferenciació. Però l’excedent de les que s’hagin produït en negre no ha d’existir, és un fantasma que acabarà sent abocat als camps del sud d’Itàlia.
Ja comença a vesprejar, però encara no marxem quan una moto Piaggio grisa s’atura davant nostre. Sembla que el conductor és un sentinella, algú que s’encarrega de voltar per les zones més sensibles del crim organitzat per tal que ningú hi fiqui el nas. “Voleu aigua o alguna cosa? Que us veig molt parats aquí”, diu. “No gràcies, estem bé”, respon l’Antonietta.
Sentència a mort
La consulta del doctor Gino Costanzo es trobava a la ciutat de Frattamaggiore, a l’interior d’una zona residencial, d’edificis i persones que semblen d’altre temps. Costanzo és un metge de família trempat, que, per explicar-se millor sovint fa servir la metàfora. Alhora, és membre de l’associació Medici per l’Ambiente. “Ja fa una quinzena d’anys que vaig començar a veure coses estranyes: tumors agressius que afectaven gent jove i que portaven a una mort ràpida del pacient”, afirma.
És una absoluta negligència científica negar la relació entre l’eliminació il·lícita de residus i l’aparició de tot tipus de càncers, leucèmies i malformacions congènites. Així ho va considerar el 2021 la Fiscalia del Nord de Nàpols que, amb les proves proveïdes per l’Institut Superior de Sanitat d’Itàlia en diversos estudis anteriors, va emetre una sentència en què per primer cop es reconeixia des d’una institució el nexe causal entre la problemàtica ambiental i la sanitària.
El 2021 la Fiscalia del Nord de Nàpols va emetre una sentència en què reconeixia el nexe causal entre la problemàtica ambiental i la sanitària
Les dades de l’informe final es van posar negre sobre blanc: a 38 municipis, es van identificar 2.767 abocadors il·legals. Dit d’una altra manera, 354.000 persones vivien a menys de 100 metres d’almenys un d’aquests abocadors i, conseqüentment, estaven exposats a una alta densitat de fonts d’emissions i d’alliberaments de compostos químics perillosos per a la salut.
El doctor Costanzo, com altres professionals de la salut, feia anys que ho advertia. Va veure de primera mà l’augment exponencial de pacients amb càncer. A la seva clínica hi acudeixen tant víctimes com botxins, o les dues coses a la vegada. “Tenia un pacient, el fill del qual va morir de leucèmia. Jo sabia a què es dedicava. ‘Però t’adones que estàs contaminant i aquest és el motiu pel qual has perdut el teu fill?’ — li vaig etzibar. Ell em va dir una frase que em va quedar gravada: ‘Doctor, a casa tinc tres fills més als quals he de donar de menjar’”.
Molts dels camorristes es veuen obligats a fer actes criminals per necessitat econòmica. Els joves no troben sortida en feines legals i recorren als clans de la màfia
Molts dels camorristes es veuen obligats a fer actes criminals per necessitat econòmica. Les condicions laborals d’aquesta zona del sud d’Itàlia són molt dolentes i els joves no troben sortida en feines legals i recorren als clans de la màfia.
Tornant a la salut, però, les xifres parlen per si soles. El 19 de juliol de 2012, el diari Avvenire va revelar que la taxa de mortalitat per càncer havia augmentat un 47% en homes i un 40% en dones a la província de Nàpols, i d’un 28,3% i d’un 32,7%, respectivament, a la província de Caserta.
El 2012, el diari Avvenire va revelar que la taxa de mortalitat per càncer havia augmentat un 47% en homes i un 40% en dones a la província de Nàpols
Així mateix, a finals de 2015, l’Institut Nacional de Salut d’Itàlia va certificar que el panorama epidemiològic de la població de la Terra dei Fuochi presentava un excés de taxes de mortalitat i hospitalització amb etiologies multifactorials basades en l’exposició a contaminants ambientals. Pel que fa a la salut infantil, l’organisme posava l’ull a les taxes excessives de nens hospitalitzats durant el primer any de vida per tots els tipus de càncer.
L’any 2021 es va publicar l’Estudi d’Exposició sobre la Població Susceptible (SPES, en italià). Era el primer biomonitoratge sobre la població casertana i napolitana i 4.200 ciutadans es van sotmetre voluntàriament a proves toxicològiques. Els resultats, malauradament, no van sorprendre. Als cossos dels ciutadans integrants de la mostra s’hi van detectar substàncies tòxiques com el cadmi i el mercuri en concentracions aproximadament cinc cops superiors als grups de població que viuen als confins de la Terra dei Fuochi.
Un estudi de 2021, va detectar substàncies tòxiques com el cadmi i el mercuri en concentracions cinc cops superiors a la població que viu als confins de la Terra dei Fuochi
El doctor Gino Costanzo, amb la col·laboració d‘un equip mèdic amb professionals internacionals, va crear un seguit d’estudis de caire similar: el projecte Veritas. Aquest però, no tenia cap mena de fons públic. “Cent malalts oncològics a la Terra dei Fuochi agafats a l’atzar, sense cap tipus d’exposició professional a substàncies tòxiques. Vam trobar que en zones com Giugliano o Caivano hi havia una alta concentració de PCB, cadmi, plom i mercuri a la sang i als cabells”, explica el doctor. Ara, la segona edició de l’estudi “s’està tirant endavant”, diu el doctor satisfet de regalar la primícia, però aquest cop es dirigirà al municipi d’Acerra. Allí, des del 2009, hi ha una incineradora. Les institucions l’anomenen el “termovaloritzador”. Altres però, li diuen “bomba ecocida”, o “el càncer”. En aquesta planta, s’hi cremen 111 quilograms de residus per càpita a l’any, 150.000 tones de cendra anuals. I tot prové de l’acumulació de munnezza.
El problema, però, és sistèmic i no pas conjuntural. Així ho apunta Gino Costanzo quan diu que cal “anar cap als residus zero”. No obstant això, l’estat és lluny d’aquesta mena de solucions i, de fet, com afirma el metge del Centre Local de Màtera i doctor en física, Ferdinando Esposito, fa poc es volia recórrer la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que donava fe de la situació que viu el sud d’Itàlia.
Hi ha esperança per resoldre la tragèdia sanitària enmig de l’omertà? Per aconseguir-ho, el doctor Costanzo creu essencial crear centres de vigilància epidemiològica per compensar el forat d’anys que té el registre de tumors i tenir les dades en temps real. Afegeix que és necessari proporcionar una bonificació ambiental que protegeixi als ciutadans que habiten en territoris contaminats, per tal que es puguin realitzar proves periòdicament i, així, anticipar-se al diagnòstic de la malaltia. Finalment, apunta que cal fer neteges dels territoris contaminats.
Un futur per la ‘Terra dei Fuochi’
Tots els habitants lluiten contra un monstre invisible de dimensions incomprensibles. Els apreta cada dia amb força i quan sembla que els deixa sense respiració, se n’aconsegueixen deslliurar. Per a alguns, és la fe el que els fa tirar endavant. Per altres, un deure amb un ésser estimat que en una terra no corrompuda no hagués marxat. Marzia Caccioppoli, fundadora de l’associació Noi Genitori de Tutti, es va traslladar a una població perifèrica per fugir del pols frenètic de Nàpols, però va caure en el silenci mortal de la Terra dei Fuochi. “El 2 de juny de 2013, amb només 10 anys, el meu fill, l’Antonio, em deixà a causa d’un càncer. I allà, just després del funeral, vaig córrer a veure el pare Maurizio. Les seves paraules em van fer sentir mare de tots els fills d’aquesta terra. Des de llavors, li vaig fer la promesa a l’Antonio de no aturar-me mai més”, explica.
La Marzia intervé a la conferència de la parròquia de Casalnuovo. Es passa tota la xerrada amb l’esguard de vidre, però quan té el micròfon la seva veu provoca un cicló que revifa el compromís. “Ahir no teníem res. Avui tenim la sentència. Sento que tinc un sentit de la responsabilitat molt gran, com si volgués tenir cent ulls. Així que voldria de debò que cadascú de vosaltres esdevingués una part activa dels nostres territoris”, diu sense baixar la mirada. Per a ella és ara o mai: “Si les neteges, el principi de prevenció i el compromís de les institucions locals, regionals i nacionals no s’apliquen, morirem tots. Aquesta és l’última oportunitat per sobreviure”.
