No hi ha mai silenci en un poble travessat per un riu que baixa ferotge muntanya avall. Els dies de desconnexió havien sigut més que suficients per a tornar a la càrrega. Des de la voreta del llit, per la finestra de l’hotel, veia els Pirineus que imposaven la seua presència. Els cims nevats i les valls que ploraven. El riu que els envoltava no havia callat en els quatre dies que Berta havia demanat de vacances. Sempre ha trobat en la natura el refugi que no troba a la ciutat. El seu somni és, algun dia, poder tindre una casa pròpia lluny de tot. Un espai on el temps deixe d’existir, lliure dels maliciosos rellotges i del control de la vida. Fa anys que troba absurd haver de mesurar les hores, els minuts, els segons, els silencis… bé, d’aquests ja se n’ha acostumat.
Digues el que penses i no calles mai les coses, això diuen sempre. Però després, pam! Els fas cas i tot enlaire.
Ja fa dues setmanes que el pis ha deixat de ser compartit i ha passat a ser un malson solitari. Les conversacions amb els companys eren el pa de cada dia i ara tot se n’ha anat en orris. Per què no va frenar-se en lloc d’obeir l’impuls d’haver pronunciat les paraules detonants? Reconeix l’errada. Errada? Digues el que penses i no calles mai les coses, això diuen sempre. Però després, pam! Els fas cas i tot enlaire. Penediment? Culpa? Ja no sap ni què pensar. Ara una cosa i després una altra. La qüestió és pegar-li voltes a tot, i voltes, i més voltes. Quan tenia vuit anys, al pati de l’escola, la monitora li va preguntar què feia jugant al futbol si només rebien puntades. Dins el seu cap: jugue perquè m’agrada veure la cara que se’ls queda quan marque gol. Però no ho va dir en veu alta perquè aquella dona no mereixia una contestació rebel. Als deu, com és que no surts amb les amigues. No vaig a cap lloc perquè no en tinc ganes. Als quinze, que no fas res? Estudie, que ja és prou. Als divuit, com és que no tens carnet de cotxe? La resposta estàndard: ja estic apuntada a l’autoescola, però no trobe el moment d’anar-hi. La seua: no em pesen les butxaques i molt menys vull sentir-les buides. Qui ho vulga entendre, ho entendrà. Sempre la recorden com una dona valenta que, quan obri la boca, sentencia, i quan no, s’ho calla. S’ha de saber mesurar les paraules. Contestar bé i no fer mal als altres. No dir paraules lletges que embruten la boca. Una dona no pot tindre mala imatge. Si no, lleixiu, com la roba. S’ha de saber dir que sí i, sobretot, dir que no. És clar, perquè si dius que sí, et prenen el pèl, i si dius que no, eres una desagraïda. Adjectius per a tot.
Ara tornen els pensaments angoixants: m’he passat tota la vida dient que no i de què ha servit? De res. De penedir-me’n anys després de no haver-ho fet. Tantes coses que he negat. M’aplaudien per dir que no i ara què. Elles tenen anècdotes per a contar i jo només la negació passada. Elles les vivències i jo el silenci. El maleït silenci.
