Ha passat poc més d’un mes des que el Centre Social Autogestionat Askatasuna, un dels espais autogestionats més emblemàtics de Torí, va ser desallotjat per la força. El 18 de desembre de 2025, una operació policial ordenada pel Ministeri de l’Interior italià va posar fi a gairebé trenta anys d’ocupació i activitat política, social i cultural al barri de Vanchiglia. L’escenari va recordar inevitablement el desallotjament del Leoncavallo de Milà, ocorregut mesos abans, i va reobrir un debat profund sobre la repressió dels espais socials a Itàlia. Tot i que l’edifici avui està buit i tancat, el conflicte està lluny d’haver-se resolt.
La història d’un espai arrelat al barri
El Centre Social Autogestionat Ocupat Askatasuna va néixer el 15 d’octubre de 1996, quan un grup de militants va decidir ocupar un edifici abandonat al carrer Regina Margherita, al cor de Vanchiglia. L’immoble, construït el 1880, havia estat durant dècades la seu de diversos instituts de beneficència, inclòs un asil per a nadons. Amb la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament, als anys vuitanta, va començar un llarg període de decadència i abandonament.
El Centre Social Autogestionat Ocupat Askatasuna va néixer el 15 d’octubre de 1996, quan un grup de militants va decidir ocupar un edifici abandonat
Vanchiglia, en aquell temps, s’havia convertit en un barri dormitori de les classes populars torineses. En aquest context, l’ocupació va passar gairebé desapercebuda en un primer moment: la premsa local no se’n va fer ressò fins un mes més tard. El nom escollit, Askatasuna —llibertat en basc—, ja indicava una vocació política clara i una sensibilitat internacionalista.
Amb els anys, el centre social va esdevenir un punt de referència per a diverses generacions de joves, activistes i veïnes. Durant gairebé trenta anys, Askatasuna va funcionar com un centre social autogestionat on es van organitzar concerts, cinefòrums, tallers, cicles de debats, activitats per a infants i activitats culturals obertes a tot el veïnat. El centre va acollir concerts de grups com Militia, Gang i Assalti Frontali, projeccions de cinema, espectacles teatrals i esdeveniments d’art comunitari. Però més enllà d’això, Askatasuna va desenvolupar una intensa tasca de suport mutu: activitats infantils, reforç escolar, defensa del dret a l’habitatge i al treball, una biblioteca, un laboratori fotogràfic i espais de trobada oberts al barri. La relació profunda amb Vanchiglia va ser una de les claus de la seva longevitat.
El vincle amb la lluita No TAV
Askatasuna no va limitar la seva acció a l’àmbit local. Des de principis dels anys 2000, el centre social va establir un vincle estret amb el moviment No TAV, oposat a la línia d’alta velocitat entre Torí i Lió, especialment actiu a la Val di Susa. Activistes d’Askatasuna van participar en nombroses mobilitzacions, algunes d’elles marcades per una alta conflictivitat amb les forces de seguretat.
Des de principis dels anys 2000, el centre social va establir un vincle estret amb el moviment No TAV, oposat a la línia d’alta velocitat entre Torí i Lió
Aquest pont entre la ciutat i la vall va convertir Askatasuna en un símbol de la protesta social a escala regional. Per a les autoritats i part de la premsa, però, aquesta connexió va ser utilitzada per construir el relat d’una suposada “conducta criminal” darrere dels episodis de violència. Una tesi que, com es demostraria més tard, no resistiria l’escrutini judicial.
El gran procés repressiu
L’any 2019, la fiscalia de Torí va obrir la investigació molt profunda cap al centre social i moltes de les seves activistes. Setze militants vinculades a Askatasuna van ser acusades de formar una associació per delinquir amb una estructura jeràrquica i l’objectiu d’organitzar accions violentes durant manifestacions. En total, la fiscalia va sol·licitar 88 anys de presó. Segons l’acusació, el centre social era el nucli d’una xarxa criminal activa tant a la ciutat com a la Val di Susa. La defensa, en canvi, va denunciar des del primer moment un atac polític al dret de protesta i a l’existència mateixa dels centres socials.
Després de dos anys de judici, el tribunal va dictar una sentència clau: els setze acusats van ser absolts amb la següent fórmula: “El fet no existeix”. Tot i que es van mantenir algunes condemnes per delictes menors, el nucli central de l’acusació va quedar completament desmuntat. La decisió va dividir l’opinió pública torinesa, però va marcar un punt d’inflexió jurídic i polític. Representants polítiques de l’esquerra van celebrar l’absolució, afirmant que l’acusació era infundada des del principi. Les activistes, per la seva banda, van recordar que “l’única sentència és continuar lluitant contra la guerra i la criminalització de la dissidència”.
El desallotjament i la militarització del barri
Malgrat la sentència, el desallotjament va arribar pocs mesos després. El ministre de l’Interior, Matteo Piantedosi, va justificar l’operació afirmant que “no hi ha d’haver espai per a la violència”. L’alcalde de Torí, Stefano Lo Russo, després de dies de silencis va parlar de “problemes de seguretat” com a justificació.
El dispositiu policial va suposar la militarització de Vanchiglia durant dies: carrers tallats, escoles tancades, controls constants i un fort impacte sobre la vida quotidiana del barri. Diverses entitats també llunyanes políticament, com les Associacions Cristianes de Treballadors de Torí, van denunciar una “deriva repressiva” i una “desproporció inaudita de forces”. Veïnes i comerciants van alertar també de les conseqüències econòmiques i socials d’un barri convertit, de facto, en zona de control permanent. Giorgio Cremaschi, exsindicalista i lligat als moviments de Torí considerava que el malestar al barri era present en dos punts: “No sabem que ha passat dins de l’edifici que té molt de valor històric, i alhora tenim una ocupació militar al barri amb controls fins i tot per als infants que van a l’escola”. Així mateix, l’associació antimàfia Libera va donar el seu suport afirmant que “des de fa gairebé 30 anys Askatasuna” havia estat un espai cultural i social que havia sabut “acollir les fragilitats de la nostra ciutat”.
Centres socials en el punt de mira
El cas Askatasuna s’inscriu en un context més ampli. Després del Leoncavallo a Milà, les ciutats han vist desaparèixer els espais alternatius i molts col·lectius temen un front repressiu contra els centres socials. A Roma, Florència i Nàpols veuen espais cada vegada més sota pressió. Alhora, crida l’atenció que altres ocupacions com les vinculades a l’extrema dreta, com per exemple Casa Pound Italia, no semblin rebre el mateix tracte.
Alhora, també és una batalla legal. “Pensem que no s’ha acabat”, afirma Ugo Zamburru, un dels garants que a inicis del 2024 van signar el pacte de col·laboració amb l’Ajuntament de Torí per convertir l’immoble del carrer Regina Margherita 47, seu del centre social Askatasuna, en un bé comú. Ell i altres promotors del pacte han sol·licitat l’accés als expedients del mateix ajuntament, a la comissaria i a la prefectura. L’objectiu és consultar els documents i les comunicacions que van precedir el desallotjament, per verificar-ne els “límits i la legitimitat” i, si escau, fer valer “la protecció de les prerrogatives i dels drets” del pacte signat el passat mes de maig. Per tot això s’ha convocat una manifestació nacional de cara al 31 de gener.
