L’any 1976, Jordi Pujol va escriure al seu llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya la següent frase: “L’home andalús no és un home coherent, és un home anàrquic, és un home desestructurat, en general un home poc fet, un home que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual”. Es va quedar a gust.
Aquelles paraules no eren una relliscada ni una exageració puntual. Eren tota una declaració d’intencions en política migratòria per part de qui, només quatre anys després, es convertiria en president de la Generalitat durant més de dues dècades.
La dreta catalana sempre ha necessitat un enemic a qui combatre. En aquell moment, eren els andalusos i totes aquelles persones que arribaven d’altres parts de l’Estat espanyol buscant una segona oportunitat. Avui, el blanc del discurs ha canviat: ara són les persones migrants, especialment les d’origen nord-africà, a qui molts anomenen, sense complexos i sovint de portes endins, “moros”.
La dreta catalana sempre ha necessitat un enemic a qui combatre. Abans eren els andalusos. Ara són les persones migrants, especialment les d’origen nord-africà
El mecanisme, però, és exactament el mateix. Ahir era la “pagueta” dels andalusos. Avui la dels nous migrants. Se’ls acusa de no voler treballar, de viure del sistema i de posar en risc la convivència. Però, un cop més, la realitat no encaixa amb el relat.
Les dades són clares: la gran majoria de persones que reben prestacions socials a Catalunya i a l’Estat espanyol tenen nacionalitat espanyola. Tant la renda garantida de ciutadania com l’ingrés mínim vital beneficien majoritàriament ciutadans espanyols. A més, cal recordar un fet sovint silenciat: per accedir a aquestes prestacions cal ser resident legal, complir requisits de temps de residència i superar múltiples filtres administratius. Moltes persones migrants en situació irregular, tot i viure en la pobresa més extrema, no poden accedir a cap ajuda pública.
Moltes persones migrants en situació irregular, tot i viure en la pobresa més extrema, no poden accedir a cap ajuda pública
Aquí parlo també des de l’experiència pròpia. Quan vaig estar en situació de sensellarisme, l’administració, pel simple fet de ser resident legal a Espanya —és a dir, “d’aquí”, com a alguns els agrada remarcar—, em va concedir la Renda Garantida. Al meu voltant hi havia altres persones, d’orígens diversos, que vivien exactament la mateixa situació o pitjor. Elles, però, no podien optar a cap ajuda pública. Només a la caritat de les ONG.
Aquesta experiència em va generar —i encara em genera— un debat intern profund: per què pel simple fet d’haver nascut aquí jo tenia dret a l’ajuda de l’administració, mentre que una altra persona migrant, que potser hauria pogut aprofitar aquell suport des del primer moment, en quedava exclosa? No parlem de mèrits ni d’esforç, sinó d’un criteri purament administratiu que estableix qui és digne de drets i qui no.
La idea que “arriben i cobren” és falsa. Però és útil políticament. Mentrestant, la contribució de la població estrangera a l’economia és indiscutible. Els migrants treballen, cotitzen, sostenen la Seguretat Social i contribueixen de manera decisiva al creixement del PIB, especialment en un país envellit com el nostre. Sense aquesta aportació, el sistema simplement no s’aguantaria.
És trist constatar que tant la dreta com una part de l’esquerra parlen de la immigració gairebé exclusivament en termes econòmics: com a mà d’obra, com a força productiva, com a solució demogràfica
Ara bé, hi ha una reflexió incòmoda que travessa tot aquest debat i que gairebé ningú vol fer. És trist constatar que tant la dreta com una part de l’esquerra parlen de la immigració gairebé exclusivament en termes econòmics: com a mà d’obra, com a força productiva, com a solució demogràfica. Tots coneixem la frase: “Fan les feines que no volem fer els d’aquí”. I, tot i que sovint es presenta com un argument progressista, no deixa de tenir un rerefons xenòfob.
Perquè les persones migrants no són xifres, ni percentatges, ni recursos. Darrere de cada dada hi ha vides, trajectòries, cultura, comunitat i aportació humana. Quan només les defensem perquè “ens fan falta”, estem acceptant que el seu valor depèn de la seva utilitat econòmica, no del seu dret a viure amb dignitat.
Aquest discurs connecta amb un perfil social molt concret. Tant Vox com Aliança Catalana mobilitzen sobretot sectors de classe mitjana i mitjana-baixa que se senten amenaçats. En el cas de Vox, predomina la frustració econòmica i la por de perdre drets materials. En el cas d’Aliança Catalana, pesa més la por a la pèrdua de privilegis simbòlics, culturals i identitaris, especialment en territoris amb canvis demogràfics accelerats.
El veritable conflicte no és entre autòctons i migrants, sinó entre els de baix, empesos a competir per engrunes, i els que tenen privilegis reals que continuen intactes
Això em recorda una reflexió que un professor d’Història ens va fer una vegada: sovint, els qui avui qüestionen la immigració són precisament els qui han rebut ajudes socials o se n’han beneficiat indirectament. No perquè siguin pitjors persones, sinó perquè perceben que els drets que van aconseguir en un moment determinat —habitatge, serveis, estabilitat— ara estan en perill. I, en lloc d’assenyalar les causes reals d’aquesta pèrdua, veuen com una amenaça les persones que avui necessiten aquests drets encara més que ells.
Aquí rau el veritable conflicte: no és entre autòctons i migrants, sinó entre els de baix, empesos a competir per engrunes, mentre els privilegis reals continuen intactes. L’1% dels rics ho són cada vegada més.
En aquest escenari, Junts intenta competir amb Aliança Catalana assumint part del seu marc discursiu. Però el problema dels exconvergents és evident: si el vot es construeix des d’una perspectiva racista o identitària, sempre perdran. Qui vulgui un discurs clarament antimigratori optarà abans pel purisme d’Orriols o d’Abascal, perquè ells han fet d’aquest relat la seva bandera principal, sense matisos ni contradiccions.
Les ajudes socials no haurien de tenir nacionalitat, sinó necessitat. La pobresa no entén de passaports, i la dignitat humana tampoc
Finalment, cal parlar del discurs sobre la multireincidència. Darrere d’aquesta etiqueta aparentment tècnica s’hi amaga una política profundament classista i racista. El que es proposa, en la pràctica, són batudes discriminatòries, controls per perfil ètnic i operatius policials orientats a produir xifres, no a resoldre problemes reals de convivència. La delinqüència es converteix així en una eina política per generar por, dividir-nos entre veïnes i legitimar l’exclusió.
El més trist de tot plegat és que haguem de dedicar esforços a desmentir notícies falses. Perquè el debat real hauria de ser un altre: les ajudes socials no haurien de tenir nacionalitat, sinó necessitat. La pobresa no entén de passaports, i la dignitat humana tampoc.
Defensar això no és ingenuïtat ni bonisme. És entendre que una societat justa no es construeix assenyalant sempre els mateixos, sinó garantint drets, memòria històrica i justícia social. El veritable perill no són les persones que arriben amb les mans buides, sinó els discursos que utilitzen la por per conservar privilegis.
