Aquestes setmanes els docents estem reivindicant el dret a unes condicions que dignifiquin la nostra feina. Sota el paraigua de la vocació, diuen molt bé companyes, hem assumit treballar, en el nostre dia a dia, per donar-ho tot, sigui com sigui, fins al punt de l’esgotament. Hi ha un aspecte, però, que no s’ha dit: el masclisme que patim les professores.
Quan vaig començar la meva primera substitució, en un institut de Blanes, un company, també substitut, recordo que va reconèixer explícitament el seu avantatge de medir un metre vuitanta i tenir la veu greu, a l’hora de guanyar-se el respecte dels alumnes.
La progressiva desautorització del professorat dels darrers temps, especialment a secundària, és una qüestió àmplia, que requeriria un altre article, però si hi sumem la qüestió del gènere, el greuge no només és més extens i intens, sinó també més profund.
En el seu graduat no hi constarà si han après a respectar l’altre ni si han entès que el feminisme respon a la igualtat i no una ideologia política contrària als homes
He vist patir companyes, de totes les edats, amb més o menys experiència, a centres molt diversos, pel fet de rebre faltes de respecte constants, insults, vexacions i, fins i tot amenaces de mort, per part d’alumnes, i, a canvi, no rebre prou empatia ni suport per part dels equips directius, que temen, per damunt de tot, la reacció de les famílies.
Vetllar pel benestar emocional dels nens i els adolescents ha esdevingut el manament que justifica, fins i tot, menystenir el benestar físic i psicològic de les professores, fins al punt de sentir-nos desemparades i amb l’autoestima en perill, per tal que els nostres alumnes puguin exercir el seu dret a l’educació obligatòria fins als setze anys, malgrat que el nivell acadèmic i maduratiu no s’hagi completat ―en el seu graduat no hi constarà si han après a respectar l’altre ni si han entès que el feminisme respon a la igualtat i no una ideologia política contrària als homes.
Em pregunto per què no se n’ha parlat, d’aquest tema, i per què no s’hi posa fre. El Departament fa anys que allisa el camí de la por: la burocràcia ens manté ocupats en tantes coses que deixem de mirar-nos els uns als altres, els companys de professió, i cuidar-nos, també a nosaltres; i el creixent poder atorgat als equips directius, cada vegada més clientelistes amb les famílies i obedients a les directrius del govern, ha alimentat la subordinació i el silenciament de petites situacions diàries que passen a les aules i que, malauradament, s’han acabat normalitzant.
La nostra feina és educar les criatures i els joves perquè tinguem, el dia de demà, uns adults amb uns valors que ens dignifiquin com a éssers que formem part d’aquest món
Mares, pares, professores i professors, segur que esteu d’acord amb mi que la nostra feina és educar les criatures i els joves perquè tinguem, el dia de demà, uns adults amb uns valors que ens dignifiquin com a éssers que formem part d’aquest món.
Em llevo de matinada, una altra jornada, i he de sospesar si corregeixo els 90 comentaris de text sobre Terra baixa o bé em poso a escriure aquest article. Si aconsegueixo publicar-lo, segurament sumaré punts per tornar a saltar el curs que ve, de centre, perquè, en general, l’esperit crític és sancionat pel Departament d’Educació i els equips directius dels centres que li segueixen la veta, però si no l’escric sentiré que abandono el meu deure com a professora, dona i escriptora.
