El feminisme no te l’acabes. Malauradament. Ja ens agradaria a nosaltres fer carpetasso, xapar barraca i passar a una altra cosa. Per exemple, a viure les nostres vides tranquil·lament i amb total llibertat. Jo personalment friso per aquest moment. Però fa pinta que encara trigarà una miqueta. I és per això que estem determinades a seguir aquí, al peu del canó, posant-hi el cos, el cap i el cor; lluitant juntes contra les múltiples expressions d’aquest “estimat sistema nostre”: farcidet de violència heteropatriarcal, classista, racista i capacitista (entre moltes altres). “Sou unes pesades”, ens diuen. “Veieu masclisme per tot arreu”, ens repeteixen. Hem de sentir a dir: “Sí, vinga, ara resulta que l’arquitectura també és masclista!”. I jo em pregunto: qui és més pesat? Nosaltres en voler alliberar-nos de les estructures que ens oprimeixen i vulneren sistemàticament els nostres drets, o el masclisme corcó en colar-se en totes i cadascuna de les esferes de la nostra societat? Perquè jo tinc clara la resposta. I n’és una que no agradarà a Arturo Pérez-Reverte.
Ja ho sé, Arturo, jo també pensava que els edificis eren simplement edificis. Ja saps: ciment, bigues, maons. Jo també creia que l’arquitectura i l’urbanisme eren disciplines objectives, exactes, matemàtiques, neutres. Però un dia el feminisme va picar a la meva porta i per sort ja mai res ha tornat a ser el mateix.
Jo també creia que l’arquitectura i l’urbanisme eren disciplines objectives, exactes, matemàtiques, neutres
Seré molt sincera: jo d’arquitectura no en sé gaire. Tret que estigui sobre la taula incorporar l’assignatura de LEGO a la carrera. Llavors, sí: ja tinc com a mínim 5 crèdits. De moment, però, soc una simple mortal, i quan penso en “arquitectura” em venen al cap plànols, maquetes i renders guapíssims amb cels blau cel infinits i arbres que mai deixen caure les fulles. Edificis eteris que floten en un món idíl·lic: sense criatures xisclant en mig d’una pataleta perquè no volen tornar a casa; sense persones grans que caminen a poc a poquet i al seu ritme; sense bosses de la compra per carretejar ni cotxets per empènyer. En definitiva, sense l’esgotament d’haver de sobreviure en aquesta societat que només rendeix culte al capital. Un univers paral·lel on ningú hagi de buscar un WC públic amb urgència —“el lavabo és només per a clients!”— ni intentar trobar desesperadament un banc a l’ombra —agost, Barcelona, 47 ºC, 97 % d’humitat, sensació tèrmica de setè cercle de l’infern—. Un univers que no existeix.
Per això necessitem llibres com Urbanisme feminista del Col·lectiu Punt 6. Llibres que parteixen del desencaixament entre la ciutat idealitzada, construïda al servei dels de sempre, i la ciutat viscuda, de la qual tard o d’hora acabem sent víctimes sense ni tan sols ser-ne conscients. Entre l’urbanisme de postal i l’urbanisme que trepitja la classe obrera. Entre el que en teoria funciona sobre el paper i el que després t’has de menjar amb patates dia a dia. D’aquesta esquerda profunda neix, com un raig de sol que s’escola per una escletxa, una pregunta carregada de dinamita: com acabem amb aquesta forma turbocapitalista d’organitzar l’espai a què ens han condemnat i comencem a posar la vida al centre?
Els espais no es reprodueixen per espores, com els bolets. Els organitza i els construeix algú. Un algú que pensa l’amplada d’una vorera, que tria on va el fanal, que decideix si cal una rampa
Perquè els espais no es reprodueixen per espores, com els bolets. Els organitza i els construeix algú. Un algú que pensa l’amplada d’una vorera, que tria on va el fanal, que decideix si aquí cal una rampa. Si la cuina serà un passadís sense gràcia que sembla la consulta del teu dentista o un lloc on fer caliu. Si la plaça tindrà un parc per a la quitxalla o només serà un gran quadrat de ciment amb quatre arbres mal posats. I aquestes decisions, que se’ns han estat presentant com a tècniques, lògiques i fins i tot inevitables, no només són esbiaixades, sinó que tenen conseqüències molt concretes sobre els cossos que circulen per la ciutat. Cossos que esperen, cuiden, treballen, descansen i estimen dins d’aquests espais. Els nostres cossos.
Això potser sorprendrà alguns, però durant molt de temps —gairebé tota la història de la humanitat— l’arquitectura ha estat feta per homes, blancs, cis, heteros, occidentals, amb temps, recursos i, sobretot, una tendència molt clara a pensar que el que s’estaven inventant era el que tècnicament es coneix com la polla. Qui sap si aquests no se’n van adonar, tot estava fet a la seva mida. Tanmateix, és des d’aquesta mirada absolutament parcial —però venuda com a universal— que s’han estructurat les belles arts de l’arquitectura i l’urbanisme. Per això els manuals han celebrat els genis solitaris, les escoles han reproduït els cànons que han reproduït, i els premis han consolidat una idea de l’arquitecte com a heroi individual, capaç de transformar el món a cop de formigonera. I sí, és cert, ningú pot negar que transformar-lo l’han transformat. Però ara, si no us sap greu, la idea seria transformar-lo cap a bé.
Durant molt de temps l’arquitectura ha estat feta per homes, blancs, cis, heteros, occidentals, amb temps i recursos
Malauradament, mentre les cases, les ciutats i, en conseqüència, la vida s’han anat construint i organitzant amb aquesta mirada antropocèntrica, moltes històries han quedat fora del focus: les de les dones, els infants, la gent gran, les persones amb diversitat o neurodiversitats: les històries de les comunitats i els col·lectius. Bàsicament, les vides de totes aquelles persones que donen forma a la ciutat des de la quotidianitat: habitant-hi i omplint-la de vida.
Per això, ara més que mai, i d’una vegada per totes, necessitem l’urbanisme feminista: perquè tristament és l’únic que es pregunta qui neteja, qui cuina, qui acompanya, qui espera. Qui té cura de les coses. Qui carrega criatures adormides escales amunt. Qui travessa parcs mal il·luminats amb les claus entre els dits encomanant-se als sants per no topar-se amb ningú en el camí. Qui fa equilibris entre horaris impossibles per arribar a tot, lloguer desorbitat inclòs. Qui sosté la vida mentre el capitalisme, fotut fins al capdamunt d’esteroides, gira i gira i no s’atura per res ni per ningú.
Necessitem l’urbanisme feminista: perquè tristament és l’únic que es pregunta qui neteja, qui cuina, qui acompanya, qui espera
És la diferència entre sentir-se exposada o segura. Entre anar amb un coet al cul o tenir temps. La diferència entre viure en un estat permanent d’alerta (encara que sigui de manera inconscient) o anar descansat. Ja fa temps que sabem que les ciutats contemporànies s’han dissenyat sota una lògica productivista i accelerada, posant per davant el consum i la rendibilitat, tot deixant enrere les persones i, per tant, la vida mateixa. Però de què serveixen quatre parets si a dins no s’hi pot generar vida? Quina seria llavors la diferència entre una maqueta i una casa?
L’arquitectura feminista és la que es practica des del caliu de la col·lectivitat, quan entenem que sempre hem estat éssers interdependents, i que ho serem fins a l’últim dels nostres dies. Que aquí ningú no se salva sol. És per això que la nostra única sortida és capgirar (o rebentar, fins i tot) l’escala de valors actual, fer que les cures ho vertebrin tot plegat, que els ritmes lents i pausats no siguin sinònims de defecte, que la sostenibilitat no aparegui només com un annex verd per guanyar punts, sinó com a punt de partida imprescindible.
Ho sabem. No cal que vingui ningú a descobrir-nos la sopa d’all. Fàcil, fàcil, fàcil, el que es diu fàcil, no és, això de l’urbanisme feminista. Però no patiu, aquí les amigues del Col·lectiu Punt 6 (i molta tia potentorra abans que elles) s’han trencat la closca per canviar les coses i repensar la frontera entre espai públic i espai privat. Perquè desdibuixar aquests límits és el primer pas per posar les cures al centre, i des d’aquí imaginar espais híbrids, compartits, flexibles i capaços d’acollir vides complexes i temps superposats.
Hem d’acceptar una cosa tan senzilla, bàsica i poderosa com el fet que les veïnes, les usuàries, fins i tot les criatures, saben coses! Tenen criteri!
Parlar d’urbanisme feminista és parlar també de metodologia, és a dir, parlar de com es fan les coses. Això que uns quants decideixin per la resta potser ha funcionat els últims vint-i-cinc segles, però què tal si ara ens posem les piles amb els processos participatius reals? I per on comencem? Reconeixent que la saviesa no prové exclusivament de despatxos amb vuitanta-set diplomes per paret, sinó també dels cossos que habiten els espais cada dia. Hem d’acceptar una cosa tan senzilla, bàsica i poderosa com el fet que les veïnes, les usuàries, fins i tot les criatures, saben coses! Tenen criteri! I tenir-les en compte l’únic que farà és enriquir els projectes: només en incorporar mirades diverses podrem construir cases, pobles i ciutats per a tothom.
Ja ens en fem càrrec: aquesta manera de fer desafia jerarquies i modus operandi professionals molt arrelats en les nostres societats; o dit d’una altra manera, ensorra completament el tingladu que alguns s’han estat muntant. Fer les coses des de l’escolta i el col·lectiu requereix temps, paciència i una certa capacitat d’acceptar que no sempre es té la raó; cosa que tampoc no és fàcil. Però aquesta és exactament la base de l’urbanisme que necessitem: més arrelat, més conscient, més just i més viu.
En un moment de crisi ecosocial profunda, en un escenari de postpandèmia (d’on n’havíem de sortir millors i hem quedat regulinchi), ens devem repensar com construïm el món i com l’habitem. El canvi climàtic, l’augment de les desigualtats, la precarització de les nostres vides, l’auge de la ultradreta i la fragilitat de les xarxes de suport ens obliguen a revisar els fonaments del model urbà actual. Ja em sap greu. Si a algú no li agrada el món que imaginem, ja pot posar-s’hi fulles: perquè a nosaltres tampoc no ens agrada el món que tenim ara, i prou que l’han ficat amb calçador.
El canvi climàtic, l’augment de les desigualtats, la precarització, l’auge de la ultradreta i la fragilitat de les xarxes de suport ens obliguen a revisar els fonaments del model urbà
Ara és hora que es giri la truita. I es farà gràcies a llibres com aquest, que conviden a fer realitat un urbanisme més humil, més atent i més compromès amb la vida. Un urbanisme que no aspira només a construir edificis, sinó a sostenir existències. Que aquestes pàgines obrin converses necessàries i incòmodes, generin aliances inesperades i inspirin projectes que posin les cures al centre; com el de les companyes del Col·lectiu Punt 6. Que ens ajudin a imaginar espais més justos, més inclusius i més habitables per a totes. Espais on poder respirar. On tingui sentit existir. On, al cap i a la fi, viure valgui la pena.
