Cinc persones sense llar mortes a Badalona des de principis d’any. El carrer mata i Albiol remata. L’aporofòbia se li queda curta. Com Gaza, Badalona és un laboratori de la nostra tolerància a l’horror, però de proximitat. No només expulsar gent sense sostre, sinó generar odi i rebuig, de manera que la seva mort no ens importi gens ni mica. Dels veïns sense llar del B9 va dir que la immensa majoria eren delinqüents (mentida) i dels veïns morts per abandonament, que eren estrangers amb antecedents o tenien problemes psicològics o personals i què-hi-farem. Selecció natural. Sense dret a la intimitat ni a un record amable o compassiu.
L’objectiu final d’aquesta retòrica és embrutar i embrutir la gent, empènyer-la a traspassar el límit del que és èticament acceptable. Encara ressona el que va dir als que volien impedir per la força que es reallotgés persones del B9, a altres espais de la ciutat: “feu el que considereu però no ho digueu, que us estan gravant”. A tres dies de Nadal, Albiol cristià exemplar.
Com Gaza, Badalona és un laboratori de la nostra tolerància a l’horror, però de proximitat
Certament, el sensellarisme no és un problema només de Badalona, ni que Badalona pugui solucionar soleta. Però tampoc és culpa de les persones migrants: és la crisi de l’habitatge, i és la manca de planificació i previsió, i és haver ignorat durant anys que darrere les dades de creixement econòmic hi havia famílies. Ho diuen les entitats socials fa anys i també el Govern en el seu flamant primer Informe Social (com feien polítiques socials fins ara?): el factor que més incideix en l’empobriment de la ciutadania és l’habitatge per la bogeria dels preus, sobretot de l’augment del lloguer (+129,4% entre el 2000 i el 2023).
Dormir al carrer és només el final del precipici que cada dia veuen milers de persones, després dels pisos de merda, del relloguer, de l’amuntegament en habitacions compartides o dels locals i les naus abandonades. Hi ha una llei de sensellarisme aturada al Parlament i uns diners previstos als pressupostos aturats no se sap on, que les entitats ja han dit que són del tot insuficients per poder parlar d’un pla de xoc real i efectiu. L’extrema dreta parla de menjadores però sense les entitats, ni diagnòstics, ni lleis, ni solucions. Els campaments de persones sense llar ocuparien ja tots els espais lliures de cada ciutat.
Els serveis socials ja estaven col·lapsats abans del B9, l’alberg segueix tancat i Albiol abandona la taula de sensellarisme i torna els diners transferits per atendre persones sense llar
No és un problema només de Badalona ni els seus veïns són especialment racistes: és que la desatenció social avui és útil políticament. Els serveis socials municipals ja estaven col·lapsats abans del B9, l’alberg segueix tancat i Albiol abandona la taula de sensellarisme i torna els diners transferits per atendre persones sense llar. Com pot ser tanta crueltat? Dins d’un país desigual, Badalona crida descomunalment l’atenció per especialment desigual.
És la ciutat més desigual de tota Catalunya (amb Girona), segons l’Idescat i el seu IST-índex socioeconòmic territorial, un indicador combinat de dades sobre pobresa. Badalona té el barri amb l’IST més baix de Catalunya, Sant Roc Oest – sector plaça de Camarón de la Isla, amb un 51,5, i entre aquest barri i el del Centre, amb un IST de 122, hi ha una diferència de 70,6 punts. Apunt de context: a L’Hospitalet no hi ha cap zona de renda alta, a Badalona sí. La fórmula Albiol consisteix en explotar les diferències entre les dues Badalones, no en solucionar-les.
Albiol, com Orriols, és el resultat de tot un sistema polític i mediàtic que ha ignorat la realitat de les perifèries i els monstres que hi creixien fins que han estat massa grans
Albiol, com Orriols, és el resultat de tot un sistema polític i mediàtic que ha ignorat la realitat de les perifèries i els monstres que hi creixien fins que han estat massa grans. Un periodisme polític barcelonacèntric i un periodisme econòmic antisocial que mai no han posat prou el focus en les desigualtats que podien rebentar el país, i ara es fan creus que siguem vuit milions. Uau, sorpresa. El malestar s’ha acumulat durant anys en milers de queixes ignorades a oficines, consells i plens municipals.
Mai tampoc s’ha parat prou atenció als esforços de tantes petites entitats locals per denunciar i redreçar moltes situacions, en contextos clarament hostils. Als últims reconeixements de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc) es van presentar fins a tres associacions de veïnes de Badalona, entre les quals l’Associació de Veïns del barri del Remei que porta anys lluitant contra una fàbrica que enverina l’aire: segons un estudi de la UB, la pols en alguns racons supera fins a 400 cops la concentració de metalls pesants permesa per llei. L’associació de veïns i veïnes del barri on hi havia el B9 defineix, el seu propi barri, com una zona de sacrifici social i mediambiental. No hi ha millor definició per a molts barris, per a molts països i per a moltes persones sense llar. Zones de sacrifici, persones a sacrificar.
No n’hi ha prou amb generar odi contra els més pobres, l’objectiu també és acabar amb tothom que els ajudi. I a Badalona la bèstia negra es diu Carles Sagués
“Feu el que considereu però no ho digueu, que us estan gravant”. Als EUA ja es publiquen llibres contra l’empatia, Elon Musk creu que és “la feblesa” fonamental de la civilització occidental. A Grècia s’ha aprovat una llei que castiga amb fins a deu anys de presó els activistes d’ONG que ajudin les persones migrants. No n’hi ha prou amb generar odi contra els més pobres, l’objectiu també és acabar amb tothom que els ajudi. I a Badalona la bèstia negra es diu Carles Sagués, la cara més visible de Badalona Acull, una plataforma d’entitats que se sosté gràcies a persones jubilades. “Ell que viu en un barri bo, que se’ls emporti a casa”. Des que vaig sentir com l’atacava Albiol a la ràdio, per defensar la gent del B9, tota la meva admiració i suport per la pressió a què està sotmès. L’assetjament i la persecució als defensors dels drets humans que hem conegut i acompanyat durant anys, a altres països, comença així. Ja ha començat aquí.
Només conec aquest home a través d’altres i per entrevistes, però “el veig” perquè m’han educat políticament altres com ell. Activistes històrics que algun dia van ser regidors i van tornar al carrer. Avis i àvies que en comptes de viatjar amb l’Imserso atenen i acompanyen famílies vulnerables. Sagués, com a responsable de desnonaments de la plataforma, en una ciutat on n’hi ha un mínim de quatre cada dia, no para mai. Un cansat incansable que matina per aturar-los i que ben entrada la nit segueix al peu del canó, un negociador expert a força de constància i compromís. No es va “activar” pel B9 perquè ja hi era. Old school que aguanta i aguanta, malgrat els atacs i les frustracions. Estan del tot desubicats els que des de l’esquerra menyspreen la gent com ell per vells, assistencialistes, blancs o refors, perquè són més necessaris que mai per apropar-nos a la gent que importa.
Estan del tot desubicats els que des de l’esquerra menyspreen la gent com ell per vells, assistencialistes, blancs o ‘refors’
“Feu el que considereu però no ho digueu, que us estan gravant”. Imperdonable que tanta gent bona passés tanta por aquella nit terrible, tantes persones sense sostre i tantes que només les volien ajudar. Sagués i tants d’altres fan cada dia el que penso que cal fer, i que jo no faig, quan miro sense mirar les persones sense sostre del meu barri. Dormen a la porta del CAP, cada dia una de nova, o arrosseguen trossos de fusta per fer-se una barraca precària aprofitant els murs d’una nau en runes. Si l’assalt al sentit comú passa per acabar amb la solidaritat i amb tothom que l’exerceixi, si l’embat és tan furiós, és perquè la nostra força radica justament aquí, en no perdre mai aquesta pulsió d’agafar-nos de la mà i en no voler sacrificar ningú, ni conegut ni desconegut.
