La redacció d’un mitjà de comunicació és un espai de convivència: moltes hores, ritmes de tancament frenètic i nits sense dormir. En els seus vint anys d’existència, la Directa ha passat per diverses ubicacions, cadascuna amb els seus encants particulars, però sempre amb la vocació de ser aules de formació en periodisme que incomodi els poders.
La Directa va néixer la primavera de 2004 al Poble-sec (Barcelona), a tocar dels carrers on fa noranta anys les barricades obreres van aturar el feixisme. En aquest barri de tradició revolucionària hi havia l’Espai Obert, on van tenir lloc les reunions en què es van esbossar les primeres temptatives del que acabaria sent la Directa definitiva. Les fèiem allà perquè hi havia la redacció del Contra-Infos, mitjà que aglutinava tota la xarxa comunicativa de contrainformació local que havia sorgit en barris i pobles amb l’expansió del fenomen dels centres socials okupats, a partir del 1996. Es pot dir, doncs, que la nostra primera redacció va ser la del Contra-Infos, des d’on van néixer publicacions com Està Tot Fatal o Altaveu, assajos de la publicació que teniu a les mans.
Al cap de pocs mesos de reunir-nos a l’Espai Obert vam canviar d’ubicació i, mentre es feia el trasllat, ens vam mudar a Can Vies, a Sants, on, ja hi havia la redacció d’un d’aquests mitjans locals, La Burxa. Va ser un pas fugaç, però van passar-hi dues coses importants: vam triar el nom, Setmanari de Comunicació Directa, i vam crear l’associació que representaria legalment la publicació durant més de deu anys, amb unes sigles que ja ens situen molt en l’època: Associació cultural per a la Difusió Sense Límits (ADSL).
Quan l’Espai Obert va completar el trasllat –víctima d’un procés d’especulació immobiliària al cor de l’avinguda del Paral·lel–, reubicant-se a un edifici industrial del carrer de Violant d’Hongria, a Sants, hi vam tornar. Allà vam construir l’esquelet del futur mitjà de comunicació, amb reunions maratonianes cada dissabte, per dissenyar la maqueta, l’estructura i la governança. En aquest segon Espai Obert hi vam gestar els dos números promocionals, el 0, de l’octubre de 2005, i el 00, del gener de 2006.
En paral·lel, vam començar a habilitar un nou local, una antiga fàbrica abandonada, al polígon Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. En aquella curiosa redacció hi vam viure l’hora de la veritat, l’inici del frenètic ritme setmanal. Allà vam sortir de l’ou i hi vam passar els primers quatre anys, amb una economia molt precària però amb ganes i il·lusió. Era una antiga indústria de pells artificials que s’havia okupat feia pocs mesos per fer-hi el festival Queeruption i el propietari ens va llogar una petita part de les oficines a un preu gairebé simbòlic.
Vestides amb roba de treball per treure la brossa acumulada en aquells despatxos, recordo Roger Palà, Armelle Ibáñez, Jesús Hita, Sergi Picazo, Jesús Rodríguez, Gemma Garcia… Ah! I jo mateix vaig anar a viure a la fàbrica abandonada a manera de conserge. Des del Gornal vam participar en el Festival de la Chiapas Rebelde a la Barcelona Rebel, vam cobrir el Fòrum Social Català i les vagues pels “dos dies”. D’aquella època mereix ser recordada també la reunió preparatòria del número 117, que es va fer durant la tancada d’estudiants contra el pla Bolonya el novembre de 2008.
El gener de 2010, la Directa es va fusionar amb la referencial revista Illacrua i vam tornar al Poble-sec. Una redacció de transició del carrer de Radas era una petita habitació al fons del pati d’un local compartit amb una cooperativa de consum i un club ciclista. No hi vam ser durant gaire temps, però ens en vam endur bons records. Allà, el maig de 2010 vam proposar-nos incorporar el llenguatge no androcèntric al llibre d’estil i el setembre vam fer seguiment de la vaga general del dia 29, integrats en l’Agència 29-S.
Vuit anys llargs a la seu del carrer de Riego, a Sants (Barcelona), van donar per molt. Aquí fou on va néixer la cooperativa La Directa, l’any 2016. |Arxiu
L’abril de 2011 ens vam traslladar al carrer de Riego, a Sants, en aliança amb la llibreria cooperativa La Ciutat Invisible. Allà ens vam fer grans. Vam informar del 15M, de les vagues generals de març i novembre de 2012 i vam treballar en el guió del documental Ciutat morta (2013) de les companyes de la cooperativa Metromuster. Allà, també, s’hi va presentar la Guàrdia Civil a la cerca del president nominal de l’ADSL –aquí present–, perquè se’ns acusava d’enaltiment del terrorisme per una carta de quan ETA va deixar les armes.
També en aquell local els Mossos ens van trencar la vidriera de la porta d’entrada durant les protestes que es van anomenar Efecte Can Vies, vam canviar la periodicitat setmanal per la quinzenal de la revista impresa, vam estrenar el nou web directa.cat i ens vam convertir en cooperativa de consumidores i usuàries. D’això últim ara fa deu anys. El 2015 va ser l’any de la creació del nucli de treball al País Valencià, que es va consolidar l’any 2021 amb l’obertura de l’Espai Comú al barri de Benimaclet de València. I tampoc es pot oblidar, durant tots aquests anys, el sorgiment dels nuclis territorials de col·laboradores de la Catalunya Nord i les Illes, i de moltes altres aportacions en diversos punts dels Països Catalans, comarcals o locals, i dels mitjans cooperatius agermanats com Setembre, Revista Possidònia, El Salto, La Marea, Argia, Ahotsa, AraInfo, Pikara Magazine o Soberanía Alimentaria.
A finals de l’any 2019, La Directa SCCL es va sumar al pol cooperatiu La Comunal, cosa que va implicar un nou trasllat, sense abandonar el barri de Sants, en una antiga nau industrial que compartim amb altres projectes de l’economia social i solidària. Aquest l’espai on està actualment. Des d’aquí, es va haver d’informar amargament de l’exili d’un company, perseguit per l’Audiència Nacional espanyola, i es va destapar la trama de policies infiltrats en l’activisme. Aquest mateix 2026, La Directa SCCL s’ha sumat a CoopMèdia, una xarxa que aplega mitjans de comunicació cooperatius catalans.
Totes aquestes redaccions tenen una cosa en comú, han estat una gran escola, amb mestres com Xavier Giró, Carme Farré, Gemma Casamajó, Montse Santolino, Mònica Terribas o Xavier Vinader, però sobretot una escola d’autoaprenentatge col·lectiu. La llista de persones que hi han passat és llarguíssima, suma diversos centenars, i abraça totes les àrees: l’edició, la redacció, la fotografia, la il·lustració, l’audiovisual, el disseny, la correcció… però també l’administració, la comptabilitat, la comunicació corporativa, la gestoria o el màrqueting. Aquesta constant transmissió de coneixements i aprenentatges ens ha portat a les 4.500 subscripcions, les 350 sòcies i les 100.000 lectores úniques mensuals a internet. Després de vint anys, continuem sense deixar-nos convèncer.
