L’especialitat de magisteri d’audició i llenguatge (A i LI) va ser creada per a donar resposta a l’alumnat amb alteracions en la comunicació, el llenguatge i la parla. Es va pensar perquè els docents especialistes en aquesta matèria pogueren acompanyar aquelles qui ho necessitaren des de l’àmbit educatiu. Xiquetes i xiquets passen la major part del seu temps a l’escola, el primer espai de socialització i, per tant, és on requereixen mesures que fomenten l’acollida en grup. Aquestes mesures, d’accés a la participació i l’aprenentatge, dutes a la pràctica en el context real, són les que compensen les desigualtats i fan que es puga parlar d’inclusió.
La idea inicial era perfecta, però en un àmbit que és desconegut per a l’administració, el professorat especialista patim des de fa molts anys la falta de reconeixement laboral. Les nostres funcions queden regulades als articles 41 i 42 de l’Ordre 20/2019, on només un apartat explicita la necessitat de “donar suport personalitzat i individualitzat” a l’alumnat.
La comunicació, aspecte clau en el desenvolupament de les persones, hauria de ser una prioritat i no un concepte de segona
La comunicació, dret i aspecte clau en el desenvolupament de les persones, hauria de ser una prioritat i no un concepte de segona. Des dels meus inicis laborals, hem avançat i endarrerit a parts iguals: fent quilòmetres entre centres i municipis per a cobrir la jornada o no tenint opció a una plaça definitiva de l’especialitat perquè no se sabien les necessitats del curs següent, fins a aconseguir que cada centre educatiu dispose d’almenys una figura especialista en audició i llenguatge, que ara per ara ja no és suficient a cap escola. Tanmateix, s’han oblidat de l’educació secundària. La figura no apareix a les plantilles dels instituts, on a l’inici de cada curs els equips directius han de reclamar-la, amb la inestabilitat que comporta i les conseqüències que se’n deriven.
La societat ha canviat i el sistema educatiu amb ella. En l’actualitat, hi ha més persones amb necessitats de suport a la comunicació, el llenguatge i la parla, i els hem de proporcionar les estratègies perquè puguen desenvolupar una comunicació funcional. Parlem d’una tasca tan important com és la de donar veu, facilitar-los que puguen expressar els seus desitjos, opinions i necessitats, i també facilitar-los el suport en la comprensió. I, a hores d’ara, és impossible.
Tenim una ràtio que fa que la nostra tasca es desdibuixe. Hem de donar resposta a una quantitat d’alumnes elevadíssima, i conseqüentment a les seues famílies i a la resta de la comunitat educativa, que necessiten orientacions, coordinacions, elaboració de material personalitzat, avaluacions i processos de sensibilització, perquè, la nostra tasca no consisteix sols en l’atenció directa. Sense oblidar-nos de la nostra pròpia formació.
El nostre acompanyament és complex, entre altres coses, perquè part del nostre alumnat requereix sistemes augmentatius de comunicació
Un estudi recent de la Universitat de València (Segura-Pérez et al., 2026) evidencia la falta de formació inicial a les universitats. Al pla d’estudis no s’aborden amb profunditat els aspectes pràctics relatius a l’acompanyament de l’alumnat des d’una perspectiva basada en l’evidència actual. Les docents comptem amb els centres de formació de professorat (CEFIRE) i els programes anuals de formació en centres (PAF) per a la nostra formació contínua. Però és insuficient: sol haver més demanda que oferta i, a nivell econòmic, els formadors cobren més del que la Conselleria està disposada a pagar. A conseqüència d’açò, si volem donar una resposta de qualitat, hem de buscar formacions en entitats privades, i costejar-nos-les.
El nostre acompanyament és complex, entre altres coses, perquè part del nostre alumnat requereix sistemes augmentatius de comunicació (SAC). Són definits com el mitjà que empra una persona amb dificultats en la comunicació oral per a expressar-se i interactuar de manera efectiva en qualsevol entorn. També li possibilita l’exercici de drets i la seua participació activa en la societat, en igualtat d’oportunitats.
En l’actualitat, al sistema educatiu valencià, independentment de l’etapa educativa i de la modalitat d’escolaritat, trobem persones que requereixen aquesta eina per a desenvolupar plenament els seus drets. Per a aconseguir-ho, a més de les funcions regulades a l’Ordre 20/2019, afegim la de sol·licitud de productes de suport mitjançant una petició justificada amb un informe de valoració, que l’administració ha d’acceptar, disposar de dispositius, i amb el beneplàcit del servei de Suport d’Assistència Informàtica (SAI) dur a terme la instal·lació del programari requerit, si es considera.
No oblidem que també som docents, formem part d’un claustre de professorat, i moltes vegades ens veiem abocades a compensar allà on l’administració no arriba
Tot i que som especialistes en audició i llenguatge, no oblidem que també som docents, formem part d’un claustre, i moltes vegades ens veiem abocades a compensar allà on l’administració no arriba, com les substitucions de les tutories, perquè, és clar, això és prioritari. Deixant les nostres obligacions de banda, a vegades per ètica professional, compaginem els dos perfils en la mesura de les possibilitats i amb la sobrecàrrega que implica.
Una escola pública és diversa i, per tant, totes les persones que la formen han de tindre les mateixes oportunitats. Tenint una normativa que ho contempla, simplement cal dur-la a terme i invertir on correspon.
Per una baixada de ràtios que permeta l’atenció de qualitat, per la dotació de recursos, per la reducció de la burocràcia, per unes infraestructures dignes, per la recuperació dels pressupostos, per unes condicions laborals i salarials justes, i pel dret a l’ensenyament en valencià, em sume a la vaga.
