La mare Paula era una dona que havia estat mare de llet i que, ja de gran, donava “pa i melva” per berenar als xiquets i les xiquetes que rondaven pel barri del Fornet, des d’on es podia veure “l’Aitana i el Puigcampana i l’Alfàs”. Recorde la impressió que em va provocar llegir aquell fragment: la veu narrativa semblava bressolar-te d’una línia a l’altra del text; a mesura que t’hi endinsaves, et conduïa suaument, àgilment, per un passat llunyà, gairebé remot, que alhora traspuava una certa familiaritat. El bressoleig, però, s’aturà un poc abans d’acabar el text: un dia la mare Paula va morir i, llavors, els infants que berenaven pa i melva van comprendre, de colp, que les coses són finites.
Recorde també l’angoixa per no reconéixer-ne l’autoria i com va quedar surant a la sala la pregunta “de qui és el text?”, fins que, després d’unes quantes hipòtesis i més minuts del que caldria esperar, algú el va ubicar geogràficament: Altea. Per desbloquejar-ne la incògnita, només calia això: nomenar Altea, el poble de la família materna de l’autora i on transcorre el relat de la mare Paula i la resta d’històries contingudes a Matèria de Bretanya (Edicions Tres i Quatre, 1975), l’obra més coneguda de Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1921 – València, 2009), una de les escriptores valencianes en llengua catalana més importants del segle XX. El llibre obtindria l’Andròmina de narrativa als Premis Octubre i comportaria un reconeixement literari més ampli del que la poesia atorgaria mai a l’autora, tot i ser el gènere que conformaria la major part de la seua producció literària, amb títols com Un món rebel (1964) o Conjugació en primera persona (1969).
Fotografies tàctils
Matèria de Bretanya s’assembla a un àlbum de fotografies que algú ha anat ordenant pel tacte, no per la data. Al llarg de les pàgines, recorrem les memòries d’infantesa de l’autora, situades a l’Altea dels anys vint i trenta del segle passat. Els diversos capítols, a priori independents, dibuixen un món que, ja en el moment de l’escriptura, havia deixat d’existir i que l’autora evoca amb enyorança i amb l’afany de “rescatar, salvar de l’oblit”. Ho fa parant atenció, no als grans esdeveniments, sinó a les coses menudes que conformen la vida quotidiana d’una xiqueta d’un poble rural de costa: “I si recorde ara coses tan lleus, tan febles que no sé com tenen prou força per envair la tanca dels meus pensaments, és perquè m’apleguen lligades a d’altres més fortes i més vives que deixaren en mi un solc estrany”.
Però Matèria de Bretanya no es limita a evocar el passat. La memòria hi és també objecte de reflexió: “Ara torne a sentir les veus que ens saludaven, i la flaire de la vesprada, i el contacte ensems aspre i suau de la mà de Maria. I pense que és curiós com a vegades retornen a nosaltres els records, prenent vida i color i moviment de bell nou, com si no fossen ja coses inanimades”.
El rol franquista d’esposa, mare, dona en definitiva, no li deixava tant de temps per escriure com haguera volgut, i en deixà constància en els seus versos: “Em venç l’home…, la casa…, l’home…, i sempre estic / aclaparada per les petites coses quotidianes”
El llibre està impregnat de nostàlgia, la qual cosa podria fer-nos sospitar que ens trobarem davant d’un text que enyora temps passats a ulls clucs. Tanmateix, la perspectiva feminista que travessa tota la narració és l’escletxa que impedeix que l’obra esdevinga una esmena a la totalitat del temps present i dels dies del futur. Això s’evidencia quan l’autora comparteix el seu anhel infantil frustrat de fer-se contrabandista de gran, perquè les xiques no podien ser-ho; o quan diu que “les dones aprofitaven l’absència dels seus homes i feien tot allò que no podien fer quan ells hi eren”, quan marxaven durant setmanes perquè se n’anaven a segar l’arròs a la Ribera.
Un dels moments que millor il·lustren la mirada de Sánchez-Cutillas sobre el món és el relat del mercat dels dimarts, una escena quotidiana que li serveix per a parlar del desig femení: “I les dones estalviaven tota la setmana per a poder comprar-se qualsevol cosa a la parada de l’home de la quincalla. I si era un didal, volien que els el provàs al dit del mig de la mà dreta, i si era un collaret, li demanaven que els el cordara a l’entorn del coll. Però jo sabia que elles no ho feien per la provança sinó per sentir sobre la seua carn el contacte d’altre home que no fos l’home seu de tots els dies”.
La veu narrativa, construïda sobre una base lírica i d’oralitat, és sens dubte un dels pilars que sosté l’obra. El to pretesament infantil, que ho amera tot de tendresa i d’innocència, no és, però, un mer recurs formal: l’autora se’n val, tal com ho faria una xiqueta, per assenyalar com a incongruents, les actituds classistes i patriarcals encarnades pel món dels adults.
Una veu furtada
Després d’aquella sessió de preparació d’oposicions, la impressió, l’angoixa i el silenci se’m van quedar a dins molt de temps, cristal·litzats en una pregunta: com era possible que no haguera llegit abans aquella autora? Hi havia en aquell descobriment una emoció molt particular, la que sents quan trobes quelcom que no sabies que estaves esperant, però també alguna cosa semblant a la indignació: la sensació que aquella veu ens havia pertangut sempre i que algú ens l’havia furtada sense avisar.
Per resoldre aquests interrogants, podem remetre’ns a Com destruir l’escriptura de les dones, de Joanna Russ, publicat en català per Raig Verd amb traducció de Míriam Cano. L’assaig analitza els mecanismes amb què la història de la literatura ha invisibilitzat sistemàticament les dones: ignorar-les, atribuir els seus mèrits a altres, reduir-les a anècdota. Sánchez-Cutillas n’és un exemple paradigmàtic: escriptora prolífica, premiada, connectada amb el sistema literari del seu temps, i malgrat tot, absent de la majoria dels cànons. El fet de ser dona explica, en bona part, que la seua obra no haja estat més reivindicada i, segurament també, que no fora més extensa. Tot i el seu privilegi de classe, el rol franquista d’esposa, mare i, en definitiva, dona, no li deixava tant de temps per a l’escriptura com ella haguera volgut, cosa de la qual deixà constància en alguns dels seus versos: “Em venç l’home…, la casa…, l’home…, i sempre estic / aclaparada per les petites coses quotidianes / (…) Ai, però ara / els fills també em vencen, com si una nit, de sobte, / se m’haguessen fet gegants dins les entranyes. / I si escampe avui tantes paraules, per l’escombrim polsós / del meu silenci, és perquè tot açò m’espatla, / i la vida i la mort. I res no em salva”.
Hi ha, però, un altre factor que explica que Sánchez-Cutillas haja passat de puntetes pel cànon: la major part de la seua producció poètica i narrativa està escrita en català des d’unes coordenades espaciotemporals molt concretes, el País Valencià i l’època franquista. En un context gens propici per fer-ho, tant estructuralment com personalment –es va criar en un context familiar benestant i castellanoparlant–, va decidir adoptar el valencià com a llengua literària, entre altres motius, pel vincle amb son avi, Francesc Martínez, historiador d’Altea, de fortes conviccions valencianistes. Malgrat les inseguretats que la falta d’alfabetització en aquesta llengua li provocaria, va publicar en valencià quatre poemaris, una novel·la, un conte i nombrosos treballs historiogràfics com a medievalista.
Va publicar en valencià quatre poemaris, una novel·la, un conte i nombrosos treballs historiogràfics com a medievalista, malgrat les inseguretats que la falta d’alfabetització en aquesta llengua li provocaria
Reconéixer-la com a referent de gènere i lingüístic, però, no significa situar-la com una excepció o un cas aïllat que vivia d’esquena al món literari del seu moment; al contrari, la correspondència conservada amb Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o la poeta catalana Roser Matheu, publicada sota el títol de Benvolguda amiga (Balandra Edicions, 2021), i el fet que el seu segon poemari, Conjugació en primera persona (1969) estiguera prologat per Vicent Andrés Estellés, fan patent la seua pertinença a un sistema literari ben viu.
En els darrers anys, s’han multiplicat les iniciatives que reivindiquen el seu llegat literari. En són bona prova el nomenament com a escriptora de l’any per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua durant el període 2020-2021: les aportacions acadèmiques d’investigadores com Maria Lacueva, Joan Borja, Maria Àngels Francés o Margarida Castellano; la tasca divulgativa de l’Aula Didàctica Carmelina Sánchez-Cutillas, coordinada per Paqui Cano o els nombrosos grups de lectura i recitals que se li han dedicat arreu del país o Matèria d’Altea, l’última novel·la que ha publicat Irene Klein, de la mà de Sembra llibres.
Amb tot, fa la sensació que la difusió de la seua obra continua sent una assignatura pendent. En el cas de la poesia, la publicació en dos toms gruixuts de tapa dura no en fomenta gaire la lectura entre el gran públic: Qui pagarà el que val una edició així per una autora que gairebé no coneix? En quin context, fora del domèstic o l’acadèmic, podríem llegir aquests volums? Per què la seua poesia no pot ocupar busos, metros, tramvies, tote bags, tovalloles de platja sota el sol d’agost? Cal dir, a més, que el disseny i la coberta de Matèria de Bretanya s’allunyen molt dels gustos estilístics actuals i no li fan justícia a allò que amaguen. Per què no parlem també de traduir-la, de fer que la seua veu travesse fronteres i arribe a lectores que encara no saben que l’estaven esperant?
Podem actualitzar-ne les edicions, fer-les més accessibles i obrir-les a altres llengües per llegir la seua poesia, compartir-la, recomanar-la. Hem de reivindicar Matèria de Bretanya amb el mateix entusiasme que es fa amb altres obres de la literatura memorialística com les d’Annie Ernaux o Natalia Ginzburg, no com a curiositat local, sinó per la seua qualitat literària, que converteix els records d’una xiqueta d’Altea de principis de segle XX en experiències universalment recognoscibles. Carmelina Sánchez-Cutillas no pertany al passat, sinó al present: un segle més tard, les “coses tan lleus, tan febles” que evoca continuen ajudant-nos a entendre’n “d’altres més fortes i més vives”.
