“L’ordre de les persones que parlen el vam decidir ahir mateix”, diu en Jordi Oliveras com qui no vol la cosa a la presentació del Fòrum Indigestió d’enguany. I això –aquest arribar tard– “trenca amb la fantasia de la gestió cultural, de tenir-ho tot ben apamat”. Oliveras, alma mater de l’esdeveniment, que ja ha fet 25 anys, reivindica així una manera de fer diferent de la de les indústries culturals i les institucions públiques, una manera que només d’un cop d’ull ja s’hi veu: en la disposició circular de les cadires, en la manca de micro i en l’alegria. Si això ho muntés algú altre, li’n podríem dir congrés anual, taula rodona o cicle de conferències. És el que seria el Fòrum si la manera de fer fos una altra. Però això és més aviat un grup d’amics i coneguts que busca persones a qui escoltar. Cada any en són vuit de noves, amb cinc minuts cada una per exposar el seu tema, sempre al voltant de la cultura però en un sentit ben ampli. És a dir, per a parlar gairebé de tot.
Cada any des de fa ja uns quants, i suposem que per voluntat nòmada, se celebra en un espai diferent de Barcelona. Havia començat a l’Espai Musical La Bàscula, a la Zona Franca; després es van fer unes quantes edicions al convent de Sant Agustí, al Born; però des del 2021 ha itinerat pel Canòdrom de la Meridiana, pel Centre Cultural Albareda, per les Festes de Vallcarca, per l’Ateneu Popular de Nou Barris… Enguany estem al centre cívic de la Font d’en Fargues, equipament solitari en un barri residencial, un espai viu, però aïllat al nord del Turó de la Rovira que fa l’efecte de ser fora Barcelona. Això, i que és dissabte i no una tarda entre setmana com s’havia fet fins ara, fan d’aquest un Fòrum especial, de celebració.
Jordi Oliveras, alma mater de l’esdeveniment que ja ha fet 25 anys, reivindica una manera de fer diferent de la de les indústries culturals i les institucions públiques
Oliveras continua presentant l’esdeveniment i explica que la producció ha estat forçosament cooperativa a través de La Murga, que també organitza mensualment el Discofòrum. Les sòcies, les amistats, fan la seva aportació i suggereixen cada any noms de ponents possibles. I durant l’acte, la cooperació s’escenifica amb la presentació de cada una per part de la sòcia en qüestió. Així es teixeix la xarxa, a poc a poc, de manera que qui ahir va venir a parlar, avui és membre de La Murga i demà, potser, escollirà algú. Per tot plegat sembla ben natural la disposició de les cadires en cercle, que igualen tothom, ponents i públic, i fa que ens preguntem, abans de començar, qui del nostre voltant parlarà.
Al fons, això sí, tres personatges armats esperen a peu dret. Uns bongos, una melòdica i un baix són les armes. És l’Orquestra Feixuga, l’objectiu de la qual, a banda d’obrir i tancar l’acte, és interrompre quan algú parla massa, quan es passa dels cinc minuts. I ho fan tocant instruments que no saben tocar. “És incòmode”, diuen, “i volem que sigui també incòmode per a vosaltres. Que ho passeu malament”. Al final, no serà per a tant. Al contrari, de fet: ho passem prou bé amb la seva versió de Eye of the Tiger. Ho intenten dissimular, però darrere de l’Orquestra està el col·lectiu Ojalá esté mi bici, paradigma del DIY (inicials en anglès de “fes-t’ho tu mateixa”) musical barceloní. Cosins germans, per tant, del Fòrum Indigestió.
Qui parla primer, doncs? Josemi Moraleda, triat i presentat pel periodista Nando Cruz. Tots dos són veïns del barri, i per això obren l’acte
Qui parla primer, doncs? Josemi Moraleda, triat i presentat pel periodista Nando Cruz. Tots dos són veïns del barri, i per això obren l’acte. El primer és músic i professor, “invisible però important”: sembla que durant la pandèmia, en els moments més densos del confinament, va obrir portes i finestres anant a improvisar al jardí de la Font d’en Fargues. Com un flautista d’Hamelín, aplegava a les seves jams col·lectives centenars de persones sense dir-ho a ningú. I avui parla de la seva relació amb la música, de com va descobrir el jazz i dels diferents tipus de música per a cada un dels set xacres.
Després ve l’Andrea Walsh, del fanzine Zumito vinculat al cine Zumzeig, i ens parla de l’altre drama urbanístic a la ciutat: la devastació de sales de cinema en els darrers vint anys. Contra el relat que la gent ja no va al cine, el dit a la nafra de les quatre grans empreses del sector, Balañá, Yelmo, Cinesa i Lauren, que a partir dels noranta van acaparar totes les sales de la ciutat per extreure ara les rendes de l’oligopoli, a costa de l’espectador i de la diversitat. A continuació, Paula Rivero, cap de cau i monitora de menjador que, abans de cantar amb la seva veu trencada, parla d’un món educatiu i del lleure que sovint “no busca ensenyar sinó disciplinar”.
Anna Cerdà, gestora cultural i codirectora de Paral·lel 62, presenta David Fernàndez que de sobte reivindica la mirada humanista de John Ford, i no només a Liberty Valance sinó també a la menys coneguda El sol sempre brilla a Kentucky. Que del cinema de Ford, en aquests dies tan foscos, en reivindiquem l’antiracisme, és que la cosa pinta magre. Després, Elbi Olalla, músic, pianista i migrant argentina, explica la seva experiència com a dinamitzadora, intèrpret i compositora de tango a Catalunya, sempre des dels marges, amb l’objectiu que aquest gènere, “com la ginesta, floreixi a tot arreu”.
Borja Lozano dona pas a Ainhoa Nadia Douhaibi, que a l’obsessió classificatòria, a l’obsessió racista de trobar “extremismes” en determinats trets físics, en diu passió frenològica. “Ha mort la frenologia”, diu. L’antiga pseudociència que pretenia determinar trets del caràcter dels criminals mesurant cranis. “El que no ha mort és la passió frenològica”. Les formacions que els mossos d’esquadra fan a escoles i instituts buscant potencials terroristes, a partir de trets racistes i d’una redacció escolar més radical del compte, no fa més que demostrar-ho.
Un bon projecte s’ha d’inspirar en experiències anteriors i ha de ser inspirador. El qüestionament, la crítica i l’autocrítica han de ser motors d’acció. I la mateixa organització ha de ser metàfora
Acabarà la treballadora escènica Mariona Naudin, que parla del tarantisme a la Puglia i de les “atarantades”, dones que convulsionen col·lectivament, suposadament a causa de la picada d’una aranya, i revolucionen els pobles del sud d’Itàlia amb els seus balls salvatges, frenètics. Però Naudin s’allarga massa, més que la resta, i de sobte la música comença a sonar. Progressivament. Primer són només uns suaus cops de bongo, després un torrent de decibels. L’Orquestra Feixuga marca el final de l’acte i la ponent juga a lluitar contra la força dels instruments. Perd indefectiblement. Toca acomiadar-se fins a l’any vinent i pujar a fer un vermut que, per primer cop, i perquè és un migdia de dissabte, acabarà en dinar col·lectiu.
Només un petit apunt més. El penúltim convidat d’avui, el músic Guillem Simó, ha parlat d’organitzar-se com a disciplina artística. Quan algú munta una cooperativa o decideix col·lectivament, ja està fent quelcom amb valor artístic, ens diu. I alhora, en la construcció del col·lectiu, pot prendre de l’art tres idees: la de la inspiració, la de qüestionar-ho tot i la de la metàfora. En primer lloc, un bon projecte en comú s’ha d’inspirar en experiències anteriors i alhora ha de ser inspirador. En segon lloc, el qüestionament, la crítica i l’autocrítica han de ser motors d’acció. I, en tercer lloc, i això és el que interessa per acabar, la mateixa organització ha de ser metàfora. Ha de representar en la seva mateixa manera de fer el món que vol construir. Probablement el penúltim ponent pensava en el Fòrum.
