“Més que una treballadora sexual, m’adono que he estat una treballadora social. Molts clients volen que els mimis i els escoltis. No hi veig cap mal”. Ho diu Laura Vilar, que explica en detall la seva vida amb desimboltura i sense gens de pudor davant la càmera. Des del seu pis al centre de Gràcia, ple de fotos, escultures, llums i colors, parla de com va ser el seu procés de transició en ple franquisme, de la relació intensa que tenia amb la seva mare, que va morir fa uns anys, i també de tots els anys que ha exercit com a treballadora sexual a un club del Paral·lel i actualment, des de la mort de la seva mare, des de casa, on rep els seus “clientitos”. “Encara continuo seduint als meus 70 anys, i espero continuar-ho fent fins al final”, afirma Vilar.
És una de les protagonistes que més “es roba el show” a Siemprevivas, un documental que s’endinsa amb molta sensibilitat en la quotidianitat de sis treballadores sexuals que, en la seva maduresa, seuen juntes a taula, celebren aniversaris, van a la platja, comparteixen records i saviesa, i sobretot, mantenen una mirada vitalista i trapella de la vida que s’encomana.
‘Siemprevivas’ s’endinsa amb molta sensibilitat en la quotidianitat de sis treballadores sexuals que, en la seva maduresa, seuen juntes a taula i comparteixen saviesa.
Al documental, a més de la vida de Laura Vilar, coneixem a Vicenta, una dona trans veneçolana que va haver de fugir del seu país per les agressions que patia dins la seva pròpia família, i va haver de treballar molts anys al carrer per guanyar-se la vida.
També hi és Flor, que va arribar de Paraguai i, com que no trobava feina per cuidar criatures o gent gran –la via d’entrada laboral principal que troben les dones migrants–, va decidir començar a pujar a casa els homes que se l’insinuaven al carrer Robadors, on vivia.
Zully i Ana són també dues dones d’origen estranger, amb fills a càrrec, que expliquen com viuen la seva sexualitat amb llibertat i separant sense gaires problemes la seva feina i les seves relacions sentimentals.
I també passegem pel Raval amb Marga. Ella es dedica al treball sexual des dels 19 anys i acumula multes de més de 6.000 euros per “ús indegut i intensiu de l’espai públic”. “Què passa, que els desgasto les rajoles del carrer, o què?”, es pregunta, sorneguera.
Passegem pel Raval amb Marga. Acumula multes de més de 6.000 euros per “ús indegut i intensiu de l’espai públic”: “Què passa, que els desgasto les rajoles del carrer?”
Segons explica al documental, des de les Olimpíades del 92 i l’aprovació de les ordenances del civisme a Barcelona, la persecució institucional a les prostitutes, com a altres persones vulnerables que ocupen els carrers, es va anar intensificant, sobretot a un dels barris històricament més renouer de la ciutat, el Raval. “Ara s’ha convertit en un barri mort, on hi ha gent que no vol conviure entre ella”, lamenta.
Un retrat lluminós
Al documental la càmera no busca el patiment, ni el drama, ni la ferida, que òbviament ha estat present a les vides de les protagonistes, sinó que es deixa emportar per les ocurrències i les reflexions d’un grup de dones que ha après a convertir la supervivència en sentit de l’humor.
I això és gràcies a la mirada que hi ha al darrere de les càmeres, que és la d’un equip que ha liderat Mar López Zapata. La directora coneixia les protagonistes a fons, perquè la seva mare les havia acompanyat fa molts anys com a psicòloga.
La pel·lícula retrata que hi ha vides que no només resisteixen, sinó que brillen, perquè han après a fer-ho juntes.
“Hem volgut fer un homenatge a unes dones que admiro profundament i que, en alguns moments, crec que han estat molt infravalorades”, remarcava en una de les presentacions la directora.
Però segurament, l’amistat sigui la gran protagonista de Siemprevivas. Ja sigui per defensar-se de clients violents, per ajudar-se en moments econòmics difícils o per pintar un pis, les protagonistes han trobat en la resta de dones estratègies de supervivència, espais de protecció i formes de comunitat construïdes des dels marges.
“Anàvem totes a una, érem una pinya. Ens hem deixat la pell les unes per les altres quan ha calgut”, remarca Laura Vilar. I això és el que retrata la pel·lícula: que hi ha vides que no només resisteixen, sinó que brillen, perquè han après a fer-ho juntes.
Després d’estrenar-se al Festival de cinema d’autoria D’A, Siemprevivas s’ha projectat a la Mostra Internacional de Films de Dones i continua un camí d’èxit aclaparador entre el públic.
