Som a mitjan juliol i ja hem superat els límits de temperatura històrics en diverses localitats de Catalunya. 40,9 graus a Barcelona. Set dies consecutiu per sobre dels 40 graus a Ponent. Temperatures mínimes rècord a Portbou. Nits tòrrides. I Catalunya que se’ns crema.
L’anhelat estiu s’està convertint en un malson. Els ascensors s’estan quedant petits per a les converses sobre la meteorologia, que ha passat de ser un tema per a matar el temps a una necessitat de teràpia col·lectiva. Aquests dies qui té una amiga amb piscina comunitària té un tresor, mentre l’accés gratuït a les piscines municipals s’està convertint en un dret a exigir. El ciment de les places i els parcs infantils bull en silenci, i els espais de relació propis d’una societat com la mediterrània s’han convertit en prohibitius per la calor infernal.
Albert Batlle, tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, insinuava fa uns dies que per què ens calen refugis climàtics, si ja tenim El Corte Inglés.
Albert Batlle, tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, insinuava fa uns dies que per què ens calen refugis climàtics, si ja tenim El Corte Inglés. Com deia un company a la xarxa X, “és realment una llàstima que els negacionistes tinguin accés a l’aire condicionat”.
Si la pobresa energètica a l’hivern s’acarnissa amb les que no poden escalfar casa seva, a l’estiu ho fa amb les que no es poden permetre climatitzar-la, i les que no tenen ni tan sols una llar on refugiar-se. I és que, de nou i segurament ja per a sorpresa de ningú, els impactes de l’emergència climàtica s’han de mirar amb perspectiva de classe.
Més llenya al foc en un planeta literalment en flames
I mentrestant, noves declaracions de Donald Trump dient que estiguem tranquils, que aviat podrà córrer el petroli per l’estret d’Ormuz. I segurament alguns ens diran que hem de celebrar-ho perquè l’economia s’estabilitzarà, els preus baixaran i no hi haurà perill d’escassetat energètica. Durant tots aquests mesos ens hem afartat d’escoltar les dades a l’alça i a la baixa del valor del barril de Brent, però no hem escoltat ningú comptabilitzar les molècules de CO₂ que viatgen (o ho tornaran a fer pròximament) per l’estret confinades en els hidrocarburs que s’acabaran cremant a altres parts del món, contribuint, com ja tenim sobrediagnosticat, a l’escalfament global.
És natural que les classes populars dels països més afectats per l’encariment del petroli celebrin l’obertura de l’estret, però el que ens ensenya la situació a Ormuz és la trampa de les dependències estructurals de l’energia, que fa que en sortim perjudicades tant si aquest està obert com si està tancat.
El que ens ensenya la situació a Ormuz és la trampa de les dependències estructurals de l’energia, que fa que en sortim perjudicades tant si aquest està obert com si està tancat.
I des de la cimera de l’OTAN a Turquia, ens arriba el reiterat anunci de rearmament d’acord amb pressupostos i inversions militars milionàries que no només provoquen mort i devastació, sinó que consumeixen quantitats ingents d’energia i generen emissions de CO₂ per produir maquinària que més tard serà destruïda. Només a l’estat espanyol, el 2023 les forces armades van emetre un 46% més d’emissions que l’any 2019. I tot i l’enemistat declarada per Donald Trump cap a Pedro Sánchez, resulta que l’estat espanyol és el setè país de la UE que “millor ha complert” amb els objectius de capacitació militars proposats i exigits per la Casa Blanca. Aquesta és la nova realitat de la Unió Europea: sota el discurs de la seguretat, la transició verda ha passat a la història per deixar pas a la transició militar.
Però de negacionistes també en tenim a casa. Mentre mitja Catalunya crema, en gran part per les elevades temperatures, el president de la Generalitat, Salvador Illa, en seu parlamentària ratificava la intenció d’ampliar la infraestructura de l’aeroport del Prat i feia aquesta afirmació: “Lluitar contra el canvi climàtic no va en detriment de la prosperitat”. Sembla que el fet que l’aeroport del Prat sigui la infraestructura que més emissions de gasos d’efecte hivernacle genera a Catalunya no entri en els seus càlculs. Potser al president se li ha espatllat la calculadora. De fet, s’estima que l’aeroport català genera tantes emissions com tota la ciutat de Miami. I és que l’aviació és el mitjà de transport més contaminant, i representa el 5% del total d’emissions de la Unió Europea.
S’estima que l’aeroport de Barcelona-El Prat genera tantes emissions com tota la ciutat de Miami. I és que l’aviació és el mitjà de transport més contaminant.
A quina prosperitat es refereix el senyor Illa? La ciència ja fa temps que ens avisa que al ritme actual i si no es prenen mesures a l’alçada, a les pròximes generacions els espera un futur cru. Segons els escenaris de canvi climàtic desenvolupats per l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic i l’AEMET, si les emissions de CO₂ continuen incrementant, en les dècades vinents podríem arribar a temperatures superiors als 45º a Catalunya, amb onades de calor puntuals de fins a 50º. La prosperitat del PSC: una Barcelona a 50º, però interconnectada amb un món que crema.
Un canvi sistèmic per refredar el planeta
A les ecologistes i anticapitalistes sempre se’ns exigeix que donem solucions i que proposem alternatives. Des de diferents àmbits del món activista, social, acadèmic i fins i tot sindical ja fa temps que s’estan traçant línies de vida que repensin altres maneres de viure des de la suficiència i la resiliència sense deixar ningú enrere. El que de sobres sabem és que les polítiques negacionistes (també dels governs anomenats progressistes) ens porten a un carreró sense sortida. Les onades de calor que vivim no són més que la constatació d’una diagnosi que ja fa molt de temps que sentim i que requereix unes actuacions extremadament complexes i exigents. Que posen sobre la taula, una vegada més, les desigualtats de classe i que ens diu que o bé ens aliem en contra d’ells, o les elits decidiran per nosaltres.
Les onades de calor que vivim no són més que la constatació d’una diagnosi que ja fa molt de temps que sentim i que requereix unes actuacions exigents.
Necessitem adaptar-nos per sobreviure, i sostenir la vida avui i aquí, però també entomar la responsabilitat de la nostra generació respecte a les que venen. Aquesta responsabilitat és compartida, però diferenciada, i requereix accions col·lectives cap a un canvi sistèmic empès per l’autoorganització popular i l’ambició institucional. Com trenquem amb la lògica de la dependència fòssil que ens fa celebrar l’obertura d’Ormuz? Com responem a la retòrica militarista sobre la seguretat? Com construïm seguretat comunitària i enfortim el discurs de pau? Com lluitem contra les polítiques desarrollistes i negacionistes a les nostres ciutats?
La cerca de creixement econòmic infinit ens ha portat a un món en flames i a l’enriquiment d’uns pocs; l’alternativa, per tant, ha de ser radicalment ecologista i anticapitalista.
Aquest estiu podem triar entre mirar el Mundial de futbol i empassar-nos els gripaus de les seves contradiccions (les més privilegiades amb l’aire condicionat de fons), o agafar energia per una tardor calenta que començarà amb una gran manifestació contra l’ampliació de l’aeroport del Prat el 20 de setembre a Barcelona.
