Sense pany ni forrellat. Així és com veïns i veïnes del barri de Sants (Barcelona) mantenen des de la primavera de 2016 una gran parcel·la de 885 metres quadrats ubicada a la cruïlla del carrer Càceres i Tinent Flomesta, a tocar del mercat. Les dues portes d’accés a l’Horta Alliberada són sempre obertes, però les fruites i hortalisses que hi creixen no corren cap perill. Tampoc les residents als edificis adjacents, que lluny de tenir molèsties per les activitats que es duen a terme, s’han fet seu un pulmó verd que no volen veure destruït ni encara menys edificat.
Prenen les decisions de forma horitzontal i s’organitzen mitjançant comissions: hort i plantes, activitats, economia… però les arrels d’aquest jardí comunitari són encara més profundes
“Quan et prohibeixen quelcom és quan més ganes et donen de fer-ho, però quan deixes les coses obertes i lliures, a la gent li transmet respecte”, assegura l’Eguzkiñe, veïna del barri de 29 anys que acudeix a les assemblees setmanals dels dimarts al vespre. Prenen les decisions de forma horitzontal i s’organitzen mitjançant comissions: hort i plantes, activitats, comunicació, economia… però les arrels d’aquest jardí comunitari són encara més profundes.
La idea inicial que tenien era “enriquir el teixit veïnal” i passejant pels bancals salta a la vista que ho estan aconseguint. “Hi ha gent que en fa ús i no participa de les assemblees, l’utilitzen com un espai verd, sobretot moltes famílies amb infants”, comenta l’Enric, que porta tot just un any implicat. “No és un projecte concebut per produir menjar sinó per obrir-lo al barri i generar comunitat, unint gent diversa que potser en altres indrets és difícil que es barregi”, afirma satisfet. Per això, més enllà dels cultius, el planter i una barraca de fusta autoconstruïda per guardar les eines, hi ha un espai de joc infantil, taules i cadires per seure i fer petar la xerrada o llegir tranquil·lament i, fins i tot, un racó on portar plantes i intercanviar-les per les que algú ha compartit abans.
Malgrat tot, hi ha qui mai s’oblida de les tomaqueres. El Pepe té 67 anys i va adquirir coneixements d’horticultura durant la joventut a un poble d’Osca, la seva terra natal. Està actiu a l’Horta Alliberada des que es van plantar les primeres llavors i ens explica que forma part d’un grupet de persones grans que estan més a l’aguait del tros i comparteixen la seva saviesa amb la gent més inexperta. “Com és un hort ecològic no volem llençar productes químics, però amb les plagues i fongs, a la ciutat és encara més complicat” comenta, abans de desvetllar-nos el substituïu que apliquen: ortiga macerada amb aigua, un cop per setmana. La transmissió de coneixements ha tingut un fort component intergeneracional, però l’aprenentatge autodidacta també ha omplert de vida els solcs cavats al terreny.
Un grup de persones que es presentaven com a subalternes de l’empresari Erik Calvo, relacionades amb l’empresa de promoció immobiliària Begur Homes S.L., van irrompre d’imprevist a una assemblea per comunicar que havien signat un preacord de compra del terreny
De sobte apareix l’Anna, una veïna que fa més de tres dècades va aterrar a Sants procedent de Hong Kong. “És molt divertit, un dia vaig entrar a mirar i preguntar, vaig parlar amb la gent i vaig començar a venir. Tinc poc temps per la feina, però per exemple he plantat alguna cosa del meu país”, confessa orgullosa mentre celebra haver pogut conèixer gent com el Pepe. Tant ells com l’Eguzkiñe, l’Enric i tothom qui s’estima l’Horta Alliberada fa un mes que viuen amb neguit.
A mitjans de juny, un grup de persones que es presentaven com a subalternes del conegut empresari Erik Calvo Masramon, relacionades amb l’empresa de promoció immobiliària Begur Homes S.L., van irrompre d’imprevist a una assemblea per comunicar que havien signat un preacord de compra del terreny amb la Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària, coneguda pel seu acrònim, Sareb.
La mala herba dels deutes i les empreses en fallida
Fins a l’any 2005, la parcel·la que actualment okupa l’Horta Alliberada era un conjunt de cases baixes i tres locals on hi havia un magatzem de fusta, l’obrador d’una pastisseria i una perruqueria. L’èxtasi de la bombolla immobiliària va portar la pols de les excavadores i el projecte d’aixecar nous pisos de luxe, però l’esclat de la crisi econòmica va deixar únicament un rastre de rates i males herbes.
L’estat d’abandonament del solar va despertar les queixes del veïnat, que va aconseguir l’obertura d’un expedient de disciplina urbanística per part del Districte de Sants-Montjuïc
El Pepe va viure durant anys al costat d’on avui dia hi ha l’Horta i recorda “havia vist sortir rates, la gent tirava escombraries, era un desastre. A l’estiu s’assecava tota l’herba i ningú ho netejava”. L’estat d’abandonament del solar, que també provocava humitats als edificis que hi ha a tocar, així com la proliferació de mosquits a l’estiu, va despertar les queixes del veïnat, que va aconseguir l’obertura d’un expedient de disciplina urbanística per part del Districte de Sants-Montjuïc.
Aleshores ja ningú responia pel terreny i els serveis municipals no podien posar remeï a la situació en tractar-se d’una propietat privada. Cansat per la manca de solucions, l’any 2013 el veïnat va procedir a recollir signatures per portar al Districte i el Síndic de Greuges, exigint que es netegés i desratitzés la zona. Finalment, donat que la propietat seguia il·localitzable, l’Ajuntament va demanar una execució subsidiària i va poder fer net i millorar el tancament del perímetre per evitar l’abocament de residus.
Per aquelles dates, la finca ja estava en mans de la societat limitada Garraf 2010, que l’havia adquirit el març de 2012 mitjançant títol de compravenda i que segons ha pogut confirmar la Directa encara avui n’és la titular. L’operació havia suposat a l’empresa l’acceptació de càrregues econòmiques heretades pel solar: una hipoteca de Kayl Inversiones S.L i una altra posterior de Construcciones Juvalli, ambdues societats interconnectades entres elles. Aquests deutes hipotecaris estaven contrets amb Caixa d’Estalvis del Penedès l’any 2003 i 2009, respectivament.
Garraf 2010 S.L. va passar a ser la deutora de 13.556.186 euros, però fruit de la seva desaparició i de l’absorció del Banc Mare Mostrum i la Caixa d’Estalvis del Penedès per part de la Sareb, és aquesta societat qui es va quedar el deute del solar i encara espera el seu pagament
Fruit del multimilionari rescat del sistema bancari espanyol per part de les autoritats europees i de la reestructuració que va comportar al sector, l’entitat amb seu social a Vilafranca va segregar el seu negoci bancari a Banco Mare Nostrum, qui en aquest cas es va quedar la hipoteca principal. L’altra va anar a parar directament a la societat unipersonal Terres i Projectes S.L., constituïda per absorbir part dels actius tòxics i deutes provocats per la Caixa d’Estalvis del Penedès en el seu afany de negoci immobiliari.
Així doncs, Garraf 2010 S.L. va passar a ser la deutora de 13.556.186 euros en concepte de devolució, costos i despeses de l’execució extrajudicial dels tràmits i interessos ordinaris i moratoris, per un préstec a 33 anys a partir del moment en què va comprar el que aleshores encara era un solar desolat. Fruit de l’absorció del Banc Mare Mostrum i la Caixa d’Estalvis del Penedès per part de la Sareb, és aquesta societat participada en un 45% per capital públic qui en darrer terme es va quedar el deute del solar i encara espera el seu pagament.
La desaparició de l’empresa Garraf 2010 S.L., en procés de liquidació des de 2014 i sense cap personalitat jurídica a qui se li pugui reclamar el pagament del deute, hauria fet que el ‘banc dolent’ cerqui actualment compradors com Begur Homes S.L., que li permetria recuperar part de les pèrdues que ha suposat aquest despropòsit immobiliari.
Finalment, aquesta no és l’única càrrega econòmica del terreny, ja que Garraf 2010 S.L. té un deute de prop de 40.000 euros amb l’Institut Municipal d’Hisenda de Barcelona per l’impagament de l’Impost de Béns Immobles (IBI) des de l’any 2013. Aquesta quantitat hauria de ser abonada per l’empresa que decidís rubricar un hipotètic acord de compra amb la Sareb, acabar amb l’Horta Alliberada i aixecar una promoció privada d’edificis que –sense haver estat mai construïts– ja han suposat pèrdues importants sufragades, en última instància, per les contribuents amb l’erari públic.
Dos anys fent realitat el miratge
El renaixement d’aquesta terra erma a causa de l’especulació immobiliària va començar el dissabte 30 d’abril de 2016. Aquell dia, l’Assemblea de Barri de Sants va convocar una xerrada sobre horts urbans i sobirania alimentària a la plaça Bonet i Muixí –antiga plaça Màlaga–, en el marc de les jornades veïnals Quin barri volem.
Després de passar pel Centre Social Autogestionat Can Vies, una trentena de persones carregades amb eines i planter es van desplaçar fins al solar del carrer Càceres. Minuts més tard, el perímetre de la tanca va quedar obert i es va facilitar un accés per introduir material, començar a tallar herba, moure pedres i desplegar una gran pancarta per batejar l’espai.
La jutgessa va dictaminar l’absolució del noi responent favorablement a la demanda de fiscalia, que després de la incompareixença dels titulars de l’immoble el dia del judici oral, esgrimia la manca de prova de càrrec per procedir a una condemna
Els Mossos d’Esquadra van fer acte de presència i van identificar una persona com a responsable de l’acció. De l’atestat policial resultant es va derivar una denúncia contra el jove, que va anar a parar al Jutjat d’Instrucció número 24 de Barcelona. En la sentència emesa sis mesos més tard, la jutgessa va dictaminar l’absolució del noi responent favorablement a la demanda del Ministeri Fiscal, que després de la incompareixença dels titulars de l’immoble el dia del judici oral, esgrimia la manca de prova de càrrec per procedir a una condemna.
El titular de l’Horta Alliberada que els Mossos actuants durant la identificació van comunicar al jutjat no era Garraf 2010 S.L, sinó l’Agrupació de Promotors Grup Satorsa. Aquesta promotora immobiliària ja s’havia dissolt en el moment d’iniciar-se el procediment, motiu pel qual va ser il·localitzable a l’hora de personar-se en el judici, però tanmateix no ha constat mai al registre com a propietària del solar en litigi. La confusió s’hauria produït per l’observació per part dels policies d’un gran cartell –rovellat pel pas dels anys– que avui dia encara es manté a un dels laterals de l’Horta, on Satorsa es publicitava com a executora dels plans d’edificació.
Superat l’escull del judici, el projecte humà ha seguit creixent al ritme de les estacions de l’any i els vegetals que habiten l’espai. Hi ha hagut molta feina darrera, tal com explica el Pepe: “Primer vam anar netejant totes les herbes, després a cavar i amuntegar totes les pedres que anaven sortint”. De tantes que en van treure, se les van haver d’endur carregades en el contenidor del camió d’una obra propera que els va brindar la seva ajuda, fins que la terra va estar prou tova per tirar-hi fem i aconseguir que tornés a ser fèrtil com ho és ara.
Segons l’època de l’any, s’organitzen voluntàriament –amb més o menys freqüència– torns de rec. Gràcies al treball comunitari, aquest hivern han crescut principalment alls, cebes i faves; amb l’estiu i l’arribada de la calor ja s’observen carbassons, tomàquets, patates, síndries, melons… fidels a la seva filosofia, quan hi ha collita, les membres de l’Horta es reparteixen el botí entre totes les assistents a les assemblees dels dimarts.
Els arbres fruiters i les oliveres guanyen alçada a poc a poc, mentre dos gira-sols de més de dos metres observen vigilants. Les darreres setmanes, els blocs d’habitatges que envolten l’Horta s’han omplert de pancartes amb lemes com “El barri en lluita, l’Horta batega” o “Vull veure flors i no formigó”. Ningú vol sentir a parlar de la desaparició d’aquest oasi entre edificis. Ja ha corregut la veu d’alerta i l’ecosistema està prou madur per sobreviure.
