Posem-nos en situació: una productora està enregistrant una sèrie de programes per a la futura televisió autonòmica valenciana, volen ensenyar l’agilitat del món rural i la riquesa cultural i social de les nostres comarques. Busquen el valor afegit, la singularitat, el plus que, pensen, aporten les empreses que vinculem la qualitat del servei que oferim amb l’origen de les nostres matèries primeres i al compromís adquirit amb el nostre territori. Han visitat formatgeries, museus rurals, cooperatives d’educació ambiental, pobles que destaquen pel seu esforç cultural… Molta gent i entre tots aquests i altres de semblants: nosaltres; un restaurant i una iniciativa agrària que els resulta atractiva. Tot fàcil, ens visiten, concretem la data i endavant. Dos dies abans de vindre ens pregunten si podríem fer el dinar a l’equip. Per descomptat, responem.
El dia de la gravació, tot bé, més que bé diria jo: paciència durant les filmacions, converses còmplices, algunes riallades i molta comprensió i assentiments per la seua banda al nostre argumentari. Després, dinem i enregistren el que d’alguna manera serà el nucli de la nostra aparició. Parlem sobretot del que envolta el nostre projecte, les nostres fortaleses, les nostres dificultats, per què fem les coses com les fem, quina perspectiva li veiem al món rural…
Una productora està enregistrant una sèrie de programes per a la futura televisió autonòmica valenciana, volen ensenyar l’agilitat del món rural i la riquesa cultural i social de les nostres comarques
Tot rodat. En acabar, fem el dinar per als treballadors de la productora, ens fan saber a cada moment que tot està molt bo, s’interessen per aquest oli o aquell vi, tasten cerveses artesanes, carn ecològica, receptes antigues, tot genial. Cafè solidari de Chiapas, infusions naturals… Quan ja van acabant, el que pareix que porta l’organització del viatge em fa una escolteta: “Mira a vore què et devem, que haurem de fer via”, “D’acord”, li dic jo.
Ho parle amb la meua companya i quedem en cobrar-los 15 euros per cap, no cal comptar-hi, també els hi estem agraïts.
La cara de sorpresa de l’home ja em va esborronar, no alçava la vista de la factura i bufava ostensiblement. Esperava que l’interpel·lara, així va ser: “Passe alguna cosa?”
“Uf!, és que se’ns ix del pressupost, no us van dir res de la productora? No crec que porte prou diners, a vore com ho arreglem…”
“No patiu, ja ens faran una transferència i si hi ha cap problema pel que fa al preu mirarem d’arreglar-ho…”
El mòbil que portava no sé quants diners pot costar, gran i pla, una marca amb una pometa mossegada, potser també el va aconseguir plorant-li al dependent de la tenda? Qui ho sap?
Ja vorem en què queda açò, tampoc serà tot perdut, ens ho agafarem com una inversió en publicitat i a més, m’ha regalat el tema per a la columna: neteja a fons per quan arriben, dues persones treballant unes quatre hores, la matèria primera, el gas, l’electricitat, l’aigua per cuinar i per rentar-ho tot, l’atenció, l’escorcoll als productors, la programació del menú, els mantells, els tovallons, algun got que es pot trencar, l’iva… 15 x 8= 120 euros, descomptem-ne 20 euros per cap dels que vam treballar (a vore quin d’ells treballa per eixe preu) i la resta de despeses, penseu que a l’empresa li quedarien 20 euros nets? Ja us puc ben assegurar que no, pose el condicional perquè, a més a més, no ho hem cobrat, qui sap si en un parell de mesos…
Pot, d’alguna manera, compensar l’esforç de mantenir eixa casa per pagar eixe mitjà de transport per anar a la feina, eixe curs d’anglès que t’exigeixen a eixa feina, la salut mental que perdràs per no poder saber què és el silenci?
Voleu mostrar que es pot viure al món rural? Voleu dir que el realment important és el sabor de l’autenticitat, de l’atenció personalitzada? Voleu parlar de la sort que teniu de disposar d’una cadena de transmissió de la nostra cultura i història a l’abast i de la feina que fem aquestes iniciatives per donar visibilitat als productors i al nostre patrimoni alimentari i a la diversitat de la nostra agricultura? I t’atreveixes a dir-me que 15 euros se te’n van del pressupost? Com ens deien a l’escola: fem la passiva, posa’t al meu lloc, un poquet d’intel·ligència emocional…
Aquesta és una situació que es repeteix molt en el nostre sector, sector servil per excel·lència, amb l’afegit, en el nostre cas, d’utilitzar producte local, ecològic en gran part (amb el que suposa pel que fa a preu i mals de cap per a buscar i recollir el gènere), i de voler remunerar els nostres treballadors i treballadores com ens agradaria que ens pagaren a nosaltres. Hem comprovat, prou vegades ja, que l’empatia o la comprensió d’aquests factors és inversament proporcional a l’estabilitat pecuniària i al grau de corporativisme que mostren certs col·lectius (sobretot funcionaris), que any rere any ens regalen les mateixes sensacions: “A mi que no em toquen; la meua feina és tan important que s’ha de pagar a 10, i tinc dret a …i a… la teua, per descomptat que ho és (perdonant-me la vida), així que te la pagaré a cinc, que tu saps que hi ha llocs que me la demanen a quatre i jo faig l’esforç de passejar la meua roba del Desigual per la teua casa… I que important és la feina que feu!…” Cal dir, per contra, que també la gent que més ens ha estimat i ajudat tot aquest temps pertany també a aquest col·lectiu i mai els ho agrairem prou.
Ací al camp hi ha moltes opcions per viure, molts oficis que ja es creuen oblidats, hi ha fins i tot molt de lloc per acollir moltes famílies refugiades (d’ací o d’allà) que necessiten un lloc on tornar a començar
Només és una xicoteta enrabiada, però és que, pixen sobre mullat, i cal qüestionar-se com ens fluctua a la ment el valor dels diners: m’han contat uns amics el que els demanen per un lloguer a Barcelona per un sisè pis sense ascensor. Pense jo: l’esforç que han de fer només per assegurar-se un sostre per passar la nit i una cuina on poder cuinar-se la merda de menjar que es podran comprar amb el que els sobrarà del sou. I això fa que cada vegada comprengue menys l’ésser humà. Pot, d’alguna manera, compensar l’esforç de mantenir eixa casa (amb la feina que caldrà que tingues) per pagar eixe mitjà de transport per anar a la feina, eixe curs d’anglès que t’exigeixen a eixa feina, la salut mental que perdràs per no poder saber què és el silenci, o la salut física que expulsarà del teu cos la barbaritat de fum que engoliràs? Paga la pena eixe esforç? Viure en un lloc que sembla oferir-te totes les possibilitats, però el que fa és fer-te les dents llargues i mala sang per no disposar més que d’una vida que has de malbaratar per pagar-te la vida que un dia vas pensar que un dia, que mai arribarà, tindries?
Ací al camp hi ha moltes opcions per viure (i res d’esperar Heidis damunt dels tossals, ni cap gos lligat amb llonganisses), molts oficis que ja es creuen oblidats, hi ha fins i tot molt de lloc per acollir moltes famílies refugiades (d’ací o d’allà) que necessiten un lloc on tornar a començar. Qui no hi ensenya els bigots és “papà-Estat”, això pot ser un perill (ací encara no estem pels darrers cartutxos dels que parlaven al darrer número els companys de la Directa, encara poden aparèixer John Waynes). La seguretat te l’has de fer, les castanyes del foc te les has de traure tu moltes vegades, cremant-te. Però no patiu, la pell es fa cotna i encara que hi haja qui no sàpiga valorar el teu treball, saps que quan els alls creixen forts, quan la teulada resisteix el vent i quan tens la possibilitat de portar ton pare al metge cada vegada que ho necessite és que no vas tan malament, i que eixos que et ronsegen eixos tres eurets del dinar ho fan perquè els necessiten per pagar-se el metro i poder anar asseguts fins al gimnàs, mentre els seus fills juguen engabiats a qualsevol parc, custodiats pels avis o estan aparcats a les ludoteques perquè puguen aprendre-hi a jugar. Amb estima, coratge i un poquet d’enveja.