El nadal de 1992, Tortell Poltrona, fundador del Circ Cric, va rebre la trucada de l’Escola Projecte de Barcelona per fer-li arribar la petició de l’alumnat que participava en un programa d’educació per la pau. Després d’intercanviar missatges per via telemàtica amb infants i joves refugiats a Ístria, l’actual Croàcia, demanaven a Poltrona que viatgés fins a la localitat de Veli Joze per fer somriure aquests nois i noies mancats d’alegria i aconseguir així que s’oblidessin, per una estona, de la guerra que desmembrava l’antiga Iugoslàvia. No només van donar la idea sinó que també van recaptar els diners necessaris per pagar el viatge fins al país balcànic. Gràcies a aquesta primera expedició, portada a terme un 26 de febrer de l’any 1993, milers de nens i nenes del camp de refugiats de Savudrija van tornar a somriure. Però també aquesta primera experiència va esdevenir el naixement d’una organització carregada amb la il·lusió i l’esperança d’escampar les rialles dels infants que pateixen arreu del món: Pallassos sense Fronteres (PSF). “En aquell primer viatge, em va sobtar la utilitat de la inutilitat de fer el pallasso i fer riure. Vaig lligar dues neurones que tenia separades i em vaig adonar que els espectacles eren molt necessaris en aquelles situacions, no perquè fossin molt bons sinó perquè allà no hi havia res”, explica Tortell Poltrona. “Si tu mires un estat feixista, riuen ben poc –com en el món dels adults–, però quan viatges amb PSF veus que tots els nens tenen la capacitat de riure. Un estat governat per infants no seria mai un estat feixista perquè l’humor sempre el conserven”, prossegueix Sabanni, artesà escènic i fundador de la Companyia Sabanni.
L’esforç de PSF dipositat a l’antiga Iugoslàvia va servir per fer florir un moviment solidari provinent de Catalunya i l’Estat espanyol, agafar experiència logística i poder ampliar el terreny d’actuació. D’aquesta manera, van seguir els viatges a Palestina, Amèrica Central o Algèria. Després de 25 anys, Pallassos sense Fronteres continua desfermant somriures als infants d’arreu del món: s’han portat a terme 450 projectes, 7.000 espectacles, 1.173 expedicions a 119 països, i destaca l’esforç voluntari de 1.800 artistes professionals que han actuat davant de més de 2 milions de persones.
Tot sovint actuen en un context desolador, on moltes criatures han perdut tota o gran part de la seva família, on l’apatia va guanyant terreny
“La prioritat principal de PSF és la infància refugiada que pateix les conseqüències de conflictes armats, guerres o catàstrofes naturals i, a partir d’aquí, el procés d’actuació pot variar. A vegades ens truquen des del terreny, d’altres contacten amb nosaltres agències internacionals o algú fa de pont de contacte local d’algun lloc on la situació és complicada. Però també som nosaltres els que tenim la iniciativa quan hi ha un escenari molt greu i considerem que hem d’actuar amb urgència, com al terratrèmol d’Haití. Una vegada arriba una petició o s’estima que s’ha d’actuar en un país determinat, la junta directiva valora la pertinença de l’actuació, busquem contrapart o donem feedback a la part que ha contactat amb nosaltres. És a partir d’aquí quan reclutem els artistes i preparem la programació dels espectacles, assegurant-nos que realment el públic beneficiari sigui el que nosaltres tenim com a objectiu i que la seguretat dels nostres artistes estigui coberta. Si és així, comprem els bitllets, traiem els visats i enllestim la logística del viatge perquè els artistes puguin actuar”, explica Carles Requena, gerent i responsable d’operacions de PSF.
I així és com arriben les pallasses a fer enlairar la festa amb música, màgia, malabarismes, equilibris i molt d’humor. Però no tot són flors i violes. “Abans del viatge coneixes la història del país, però quan arribes allà la realitat et fot una bona patacada. Et porten a actuar en un abocador, on qui tria la brossa són nens i nenes a partir de tres anys”, recorda Sabanni del seu primer viatge amb PSF, a Guatemala.
Missions sense donacions materials
De les missions que PSF duu a terme, una d’elles és regalar l’immaterial. En cap cas els espectacles o les accions es barregen amb donacions materials. En canvi, les pallasses entreguen tot el seu capital: l’art de retornar als infants la il·lusió i l’esperança mitjançant l’amor, el joc i l’alegria. Actuen en un context desolador, on moltes criatures han perdut tota o gran part de la seva família, on l’apatia va guanyant terreny. Però malgrat les situacions en què es troben, malgrat les condicions en què actuen, són capaces d’escorcollar minuciosament entre els gestos i les expressions de milers d’ulls, cercant els tresors característics de la infància: la bondat i les ganes de viure. Tot i que sovint resulta una feina complicada. “Hi ha una diferència entre els infants refugiats per catàstrofes naturals i els que han patit les conseqüències dels conflictes bèl·lics: la mirada, sobretot. Es mostren violents. Estan acostumats que els tractin malament. D’entrada, es mostren distants, desconfiats, et poden plantar cara però perquè ets un adult i els adults són cruels amb ells. Però a partir del somriure, del joc, de l’amor, d’allò que mai han tingut… els vas desmuntant a poc a poc i aquesta mirada inicial que mostraven canvia radicalment i s’apropen a nosaltres com qualsevol infant que tan sols té ganes de jugar i riure. Has de ser molt forta, els pallassos no tenim el cor de gel. A Haití, després del terratrèmol, vam arribar a un escenari catastròfic. Semblava una guerra sense ser-ho. Cadàvers per tot arreu, nens i nenes sense extremitats, i encara així eren capaços de riure. No pots acostumar-te a veure això”, confessa la pallassa i maga Xicana, col·laboradora de PSF i cofundadora de l’Escola de Circ Quina Gràcia.
El treball i l’esforç de PSF es continua topant amb traves quan contacten amb institucions buscant suport o finançament per fer riure els infants. “Les prioritats són menjar i medicines, els pallassos veniu tan sols a entretenir, és la resposta que en molts casos ens desfan”, diu Carles Requena.
Tortell Poltrona, una de les ànimes de Pallassos sense Fronteres, recorda sovint Joan Brossa: “Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric”
Dels disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que les Nacions Unides marquen per transformar el món durant els pròxims quinze anys, cap d’aquests té relació amb la felicitat de la infància refugiada o de la població en general, però les experiències de PSF deixen constància que les espurnes d’esperança que es dibuixen als somriures i les rialles dels infants amb un futur incert són tan necessàries com l’alimentació o la higiene.
Durant el recorregut operacional de PSF s’han anat esforçant cada vegada més perquè l’impacte de les accions que duen a terme sigui el més potent possible, treballant perquè l’alegria sigui aprofitada amb el màxim d’eficàcia i eficiència. L’any 2008, amb el suport d’Acció Humanitària de l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya, PSF va iniciar un procés d’avaluació per cercar els resultats de l’impacte immediat que provoca treballar les emocions positives en els processos de resiliència. Però a causa de la crisi econòmica i social que va esclatar aquell mateix any, el projecte es va estancar. L’estiu passat, però, l’organització va poder reprendre l’oportunitat de millorar l’impacte de les seves accions conjuntament amb la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB) de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma d’aquesta ciutat i la fundació Nous Cims, entitat catalana que dona suport a l’impuls de projectes socials amb impacte transformador en la societat. Aquesta col·laboració tracta de dur a terme un projecte comú a Pròxim Orient destinat a la infància que ha patit, i pateix, les conseqüències de la guerra de Síria i Iraq, amb el desig d’estendre aquest treball conjunt a altres escenaris.
Superant les traves de finançament
Rere les tendres imatges que Pallassos sense Fronteres ens regala, hi ha una multitud de sinergies i d’esforços perquè l’organització continuï mantenint l’esperit de generositat, desinterès i transparència. La crisi espanyola, les traves econòmiques i administratives del govern del PP per finançar projectes de transformació social o l’aplicació del 155, han obstaculitzat la realització de projectes de caràcter social. Per aquest motiu, les sòcies i col·laboradores voluntàries representen l’eix vertebral de l’organització. “Mai hem depès de les administracions públiques, perquè després de la crisi ens hauríem quedat amb el cul a l’aire. Vam ser capaços de tirar endavant perquè tenim una gran part del finançament de fonts privades, és a dir, dels mateixos artistes
o de donacions puntuals de socis. El cop de porta de la Unió Europea davant la crisi dels refugiats deixa damunt la taula la dèbil credibilitat dels drets fonamentals de la Unió Europea, i des de PSF vam decidir no acceptar fons de la UE destinats al tema dels refugiats, després del que va passar i està passant. Ens sembla una contradicció flagrant”, determina Carles Requena.
Poltrona recorda sovint Joan Brossa: “Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric”. I és que l’art de fer somriure de PSF també canvia l’òptica dels milers d’artistes que actuen davant d’uns infants que, tot i semblar que no tenen res, els ho donen tot. “Ens regalen una dosi d’humanitat brutal que estem perdent. Ens hem creat unes necessitats que no són tals. I allà t’ho ensenyen. Som egoistes i materialistes, pendents de màquines i no tenim temps per escoltar les persones. Aquí t’acostumes a veure una realitat segons la visió que et permetin observar, però quan viatges als llocs més inhòspits aprens a entendre els cors i les mirades. Pallassos sense Fronteres és una escola de vida”, afirma la pallassa Xicana. “L’espècie humana té un greu problema que és que tenint totes les condicions possibles per poder fer que la vida sigui un moment de consciència per gaudir de les emocions, dels sentiments, de l’harmonia i de la plenitud, l’hem convertida en un ball de bastons de fills de puta”, conclou Tortell Poltrona.
Que un dia PSF deixés d’existir va ser un dels somnis als inicis de l’organització, però després de 25 anys i un món en guerra, aquest somni ha donat pas a la necessitat de continuar fent el pallasso i recuperar l’humor dels infants que un dia les persones adultes els van arrabassar. Que la festa continuï, doncs.
