Qui és més responsable de la presència de plàstics als establiments, a la natura i, en general, a les nostres vides? El paper important que hi juguen les consumidores no treu que en primer terme siguin les empreses que fan servir els envasos de plàstic les que poden fer el pas de retirar bosses, ampolles, caixes o embalatges de la cadena de producció i comercialització. És per això que l’any 2018 el moviment Break Free From Plastic –que aplega 1.475 organitzacions i 6.118 activistes d’arreu del món– va desenvolupar un treball de camp planetari per esbrinar quines corporacions
i marques hi ha darrere dels milions de tones d’envasos de plàstic que embruten i contaminen platges, boscos i fons marí. L’estudi es va centrar en 187.851 objectes de plàstic que van poder localitzar i recollir 10.000 persones voluntàries que van participar en 239 operacions de rastreig i neteja desenvolupades en 42 països dels sis continents.
La imatge de portada de l’informe final de l’estudi és prou eloqüent: un submarinista sosté una ampolla de plàstic i al damunt s’hi llegeix el missatge “Coca-Cola is this yours?” (‘Coca-Cola, això és teu?’). L’empresa de begudes refrescants nord-americana ocupa el primer lloc en el rànquing d’envasos abandonats al medi ambient, amb 9.216 objectes de plàstic etiquetats o serigrafiats amb la marca Coke o Coca-Cola. El segon lloc l’ocupa la seva competidora PepsiCo, seguida per Nestlé, Danone i Mondelez –que controla Kraft, Nabisco i Cadbury, entre d’altres. En el cas de l’Estat espanyol, Coca-Cola i PepsiCo es mantenen com les més contaminants, però al número tres hi puja Danone; al quatre, la marca de xocolatines Mars, i al cinquè, Ferrero –que elabora Nutella, els ous Kinder i els bombons Ferrero Rocher.
Més enllà de la previsible troballa d’ampolles de refrescos, envasos de iogurts i embolcalls de snacks, barrejats entre la fauna i la flora hi havia centenars de tubs de pasta de dents (Colgate-Palmolive), embolcalls d’hamburgueses (McDonald’s), bosses de pa de motlle (Bimbo) i desenes d’embalatges de Lidl i Heineken. Es dona la circumstància que Danone és la tercera marca amb més envasos abandonats al medi natural i alhora ostenta un càrrec a la direcció de l’empresa Ecoembes, encarregada del seu reciclatge. Procter & Gamble (Fairy, Dodot, Ariel…), número 7 del rànquing mundial elaborat per Break Free From Plastic, també es vanagloria d’aquesta dualitat.
La majoria d’aquesta brossa es diposita a la superfície i el fons marí dels nostres mars i oceans. Segons un càlcul del professor Jose Derraik, de la Universitat d’Auckland, entre el 60% i el 80% dels residus marins són plàstics. El volum d’aquest gran abocador envoltat d’aigua encara es troba en litigi. Els estudis més benevolents del professor Markus Eriksen, de la Universitat de Connecticut, ho dimensionen en 5,25 bilions de peces de plàstic flotant –que equivalen a 268 milions de tones. El professor Erik van Sebille, de l’Imperial College de Londres i del Centre de Recerca sobre el Canvi Climàtic de la Universitat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia), incrementa la dada fins als 50 bilions d’objectes, ja que fa un inventari del conjunt de residus plàstics flotants
i submergits. Cal recordar que al món s’han produït 9.100 milions de tones de plàstic des de l’inici de la febre d’aquest material en els productes de consum fa només 65 anys.
Plàstics que no es veuen
A mesura que passen els anys i s’incrementen les investigacions, es confirma que un dels majors perills per a la natura, per a les cadenes tròfiques i en conseqüència per a la salut dels éssers humans són els microplàstics, és a dir, aquells plàstics que són pràcticament imperceptibles a simple vista. Aquest tipus de residu, amb un diàmetre inferior als 5 mil·límetres –en origen
o per haver-se esmicolat per l’erosió marina o pel deteriorament per l’efecte del sol i del vent– s’introdueix a la cadena alimentària dels peixos i del marisc. Els mesoplàstics (entre els 5 i els 25 mil·límetres) o els macroplàstics (superiors als 25 mil·límetres) tenen un impacte més conegut amb l’asfíxia o l’estrangulament de tortugues, dofins o peixos, i també degeneren en greus disfuncions del sistema digestiu.
El cas més extrem es dona al mar de Clyde (Escòcia), on el 83% de les llagostes estudiades patia la presència de microplàstics al seu sistema digestiu
En el cas dels microplàstics, les afectacions poden arribar fins al desenvolupament de les larves, els ous o les cries, ja que alguns estudis han detectat que les petites peces de plàstic obstaculitzen moltes de les funcions vitals i reproductives dels organismes vius marins. A més, els milers o centenars de petites porcions de plàstics poden despendre elements químics contaminants en el flux sanguini dels animals. La majoria d’investigacions situen en una forquilla d’entre el 15% i el 30% el percentatge d’exemplars de peix i marisc de diferents espècies que s’han empassat plàstics en forma de fibres o esferes. El cas més extrem es dona al mar de Clyde (Escòcia), on el 83% de les llagostes estudiades patia la presència de microplàstics al seu sistema digestiu.
En les conclusions de l’últim informe elaborat pel Departament Científic de Greenpeace es considera “sensat aplicar el principi de precaució” fins que es pugui determinar amb més fiabilitat l’impacte dels microplàstics en el peix i marisc, el medi natural i la salut dels humans.
Confusió amb les alternatives a les bosses de plàstic
En paral·lel als envasos, les bosses de plàstic són un altre dels productes que generen més impacte contaminant i de degradació del medi natural. Existeix una gran confusió amb el tipus de bossa alternativa que no suposa un perill. Perquè una bossa sigui inofensiva per al medi ambient ha de ser compostable, és a dir, que mitjançant un procés natural es barregi amb les restes dels aliments o de vegetals i esdevingui compost o adob orgànic
Les bosses biodegradables, malgrat la denominació, poden incorporar un percentatge de matèries renovables i una part de derivats del petroli. En el cas de les oxobiodegradables, quan s’esmicolen deixen l’aigua marina plena de microplàstics. Quan la bossa és de matèria “degradable” és quan més s’ha de desconfiar, ja que la denominació només fa referència a un menor temps de descomposició i, per tant, cap garantia que amb el temps no se’n derivin microplàstics o elements químics contaminants.
