Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Coses desapreses sobre la democràcia

Recordo un estiu, el del 1986. Jo marxava Anglaterra a passar-hi un mes. Encara no fèiem servir internet i, mentre jo era fora, hi havia eleccions generals. En tornar, li vaig preguntar a ma mare qui havia guanyat. “¿Pues quién va ganar? Felipe González”, em va respondre. Jo, que encara no en sabia res, vaig pensar que com podia ser que, com acabava de dir ma mare, no hi hagués cap dubte que González guanyaria. Per a mi, que tenia tretze anys, unes eleccions eren una mena de final de campionat de tenis: tot es decidia el dia de la votació, aquell que jo m’havia perdut.

Crec que a ma mare li va fer fins i tot gràcia la meva ingenuïtat.

La primera cosa que s’aprèn sobre la democràcia, abans i tot de poder votar, és que serveix perquè hom decideixi, com a part d’una majoria, qui seran els seus representants allà dalt. Resulta però que aquesta és també la primera cosa que se’n desaprèn.

Vam créixer sentint que votar era un privilegi, que no podíem desaprofitar una cosa que ells no havien pogut fer fins llavors. Que votar era el contrari a una dictadura, que servia per canviar les coses, que teníem l’obligació moral de votar

Els que som de la generació dels 70 i els dels 80 vam créixer escoltant la versió més idealitzada, sobrevalorada i inflada d’aquest concepte; no per poc, érem pujats per gent que mai no va exercir en tota la seva vida adulta fins a finals dels 70 (i això, per molts va ser tota la vida de fet) el seu dret al vot. Vam créixer sentint que votar era un privilegi, que no podíem desaprofitar una cosa que ells no havien pogut fer fins llavors. Que votar era el contrari a una dictadura, que servia per canviar les coses, que teníem l’obligació moral de votar, que si no votàvem, no pretenguéssim queixar-nos després si la política que es feia no ens agradava.

El cas és que passa el temps i se succeeixen les eleccions en les quals sí que votem, igual que ma mare va votar en aquelles en què estava tan clar que guanyaria González, i què tenim? Hem passat d’un bipartidisme que pintava inevitable i irrevocable a poder revocar-lo, potser sí, però no per canviar-ho, només per poder donar el nostre vot sempre a una mena de casta dominant en la qual tot es barreja. Vull dir: abans votaves esquerres o dretes i guanyava l’esquerra o la dreta (bé, això ens ho van vendre també); ara, en canvi, votes esquerres i no passen dues setmanes, que ja tens la dreta ficada també a l’Ajuntament (al Govern o on sigui). Que uns manen menys que els altres? D’acord, però és que sense ells els altres no podrien manar.

Abans votaves esquerres o dretes i guanyava l’esquerra o la dreta (bé, això ens ho van vendre també); ara, en canvi, votes esquerres i no passen dues setmanes, que ja tens la dreta ficada també a l’Ajuntament (al Govern o on sigui)

I és que manar sembla que sigui l’únic que els importa: aferrar-se als vots oblidant-se de qui els ha ficat al sobre i oblidant també perquè els deu haver ficat. Només els importa agafar-se a la cadira sense pensar que qui l’havia posat potser encara pensava que el seu vot era important o que votar era el contrari a la dictadura.

Tal com està muntada la cosa, ens passem la vida desaprenent el que d’entrada ens havien ensenyat sobre la democràcia. Anem veient que davant la cràcia, davant el poder, quan aquest està ben instaurat, poc es pot fer.