Als marges, a les perifèries, allà on sovint les ciutats dibuixen els seus límits a còpia d’urbanisme desendreçat i edificis pensats per emmagatzemar les darreres persones a arribar, sembla que els ascensors no acaben de funcionar. No els que transporten veïnes amunt i avall dels blocs, sinó aquells que haurien de permetre que el lloc que ocupa una persona al món i les seves condicions d’existència no estiguessin condicionades pel seu origen social. Per plantar cara a aquest determinisme i a la desesperança que origina en el jovent, algunes entitats socials s’arromanguen cada dia en molts barris per desenvolupar projectes que, utilitzant sobretot el lleure com a eina d’intervenció, obrin escletxes per transformar la realitat. Al Vallès Occidental, en ciutats com Sabadell o Terrassa, on la distància entre el centre i els marges no es mesura només en quilòmetres, hi ha alguns exemples paradigmàtics d’iniciatives de llarg recorregut.
“Ningú coneix les perifèries”, etziba entre riures Maria Villar. És la coordinadora de l’Àrea de Gènere de La Fàbrica, un esplai situat al barri egarenc de Can Tusell nascut als anys 80, quan es va construir l’última remesa de blocs de protecció oficial de la ciutat sobre terrenys on només hi havia vinyes. Per contextualitzar, recorda que qui va poder optar a aquests habitatges públics eren famílies amb rendes molt baixes i en situacions de gran vulnerabilitat que procedien fonamentalment del sud de la península. Ara, la diversitat cultural del barri ha crescut exponencialment, però els indicadors socioeconòmics no han millorat gaire. Per això, explica, “els esplais d’aquestes zones no són com els del centre, que tenen una funció bàsicament lúdica. Aquí ens hem hagut de focalitzar en les necessitats socioeducatives de la població i de vegades acabem convertint-nos en interlocutors amb l’administració pública”.
Pandora i La Fàbrica van néixer com esplais, però la lluita contra l’abandonament escolar va esdevenir un pilar de la seva tasca
Una realitat molt similar és la que va conèixer Mireia Bogunyà quan va arribar fa més d’una dècada a Torre-romeu per treballar al Grup d’Educació en el Lleure Pandora, del qual ara és la coordinadora general. Aquest barri sabadellenc, aïllat físicament de la resta del municipi pel riu Ripoll, va ser construït els anys 60 per famílies migrades, sobretot de Granada, que van haver d’arrencar infraestructures i serveis de l’administració a cop de reivindicacions i autoorganització. Van ser veïnes de Sabadell qui, veient les necessitats de la zona, van impulsar com a voluntàries un esplai de dissabtes, que després obriria cada dia i que acabaria funcionant, també, com a centre obert. Aquella llavor sembrada amb l’objectiu que el jovent del barri tingués les mateixes oportunitats que el de la resta del municipi s’ha convertit avui en una gran entitat, la Fundació Idea, que treballa en diferents districtes per
a l’atenció d’infants i adolescents en risc d’exclusió social.
Frenar l’abandonament escolar
Al llarg de tot aquest temps, la situació a Torre-romeu ha canviat en alguns aspectes –ara la procedència de les veïnes és molt més diversa– però la població continua tenint moltes necessitats, l’índex d’atur és alt i la mitjana de nivell d’estudis, baixa, explica Bogunyà. Després de mostrar orgullosa els jocs i els guarniments que omplen de colors el casal, molts d’ells fets amb material reciclat per canalla i educadores, apunta que “ara hi ha més desigualtats que abans, perquè la gent que va arribar primer al barri ha ascendit però n’ha arribat de nova que està pitjor”. Carmen Noriega, la coordinadora de joves, explica que les necessitats no són només econòmiques, sinó també emocionals, i que hi ha un abandonament. Per tot això, els objectius inicials de Pandora segueixen vigents, tal com assegura la coordinadora general: “Es tracta de dotar d’oportunitats, oferir alternatives, anar obrint portes i finestres en aquest context i fer-ho conjuntament amb les persones amb qui treballem”. També a Terrassa, les veïnes es van organitzar perquè la canalla tingués alguna opció lúdica millor que el que l’entorn els oferia.
Totes dues entitats van néixer com a esplais de dissabte, però tant per a Pandora com per a La Fàbrica de seguida la lluita contra l’abandonament escolar i per donar resposta a les necessitats educatives va esdevenir un pilar de la seva tasca. En entorns com aquests, la falta de suport a la formació d’infants i adolescents va freqüentment acompanyada d’una baixa autoestima i una manca absoluta d’expectatives. “El batxillerat el veuen com a impossible; es diuen a elles mateixes que no són capaces de fer-ho”, explica Villar, que ho defineix com “la profecia autocomplerta”, perquè és el que els han dit tota la vida. “Ja no els preguntem ni què volen ser de grans!”, afegeix.
A les que cursen entre primer i sisè les recullen a la sortida de l’escola i, després de berenar juntes, els ofereixen reforç escolar
L’abordatge de les necessitats educatives es fa mitjançant l’acompanyament escolar però també mitjançant diferents projectes, que s’organitzen per franges d’edat. Per a les més petites, l’entitat de Torre-romeu ha posat en marxa un espai familiar obert a l’escola veïna Joan Montllor, des d’on es dona a conèixer a famílies i infants una programació d’activitats i elles decideixen quan volen participar-hi. A les que cursen entre primer i sisè de primària les recullen a la sortida de l’escola i, després de berenar juntes, els ofereixen reforç escolar i una activitat dinamitzada per una educadora. La franja d’usuàries d’entre dotze i setze anys, a més de disposar d’una aula oberta i de grups d’estudi assistit, pot accedir a un espai municipal de lleure obert. A l’esplai de Can Tusell, a banda dels plans educatius individualitzats i els projectes transversals, Villar destaca com a iniciativa contra l’absentisme escolar del jovent els esmorzars col·lectius, amb què, ja de bon matí, es treballen hàbits amb una educadora. “A partir de segon d’ESO, evita que es despengin dels estudis, en certa manera per la mateixa pressió entre ells”, explica.
L’esport, una eina cabdal
“A través de l’esport és com enganxes els més grans”, reconeix Bogunyà mostrant-nos un grup de joves jugant a pilota a prop del casal. A alguns els coneix des de ben petits, quan van entrar a l’esplai, i això fa que ella, com altres educadores que porten temps al centre, s’hagi convertit en un referent, per a ells i per a les seves famílies. “Ara, quan tenen qualsevol problema, ens venen a buscar”, assegura. L’esport i, específicament el futbol, té un pes important tant a Pandora com a La Fàbrica, on el vinculen amb la vessant educativa. “Fem un seguiment acadèmic dels que hi juguen conjuntament amb el professorat de l’institut”, assegura Villar. A Pandora, hi ha tres equips de futbol masculins i un de femení, del qual se senten especialment orgulloses. Des de fa un temps, el coordinador d’esports és Salim Nifaoui, que va entrar a l’esplai com a usuari amb set anys i que, després d’obtenir el títol de monitor, va començar a treballar-hi com a educador. “Estic molt content, perquè a mi em van ajudar molt i un espai així fa molta falta al barri”, reconeix il·lusionat. La seva llarga trajectòria dins l’esplai i el fet de ser marroquí, com moltes de les usuàries, l’ha ajudat a convertir-se en un “referent per a les joves”, tal com el defineixen les seves companyes.
El fet que les noies i els nois del barri es converteixin en monitores ho consideren, en ambdues entitats, tot un èxit. No només per a elles mateixes, sinó pel fet d’esdevenir un model per a la resta d’usuàries. “Quan n’hi ha alguna que es treu el carnet de monitora, procurem contractar-la a La Fàbrica”, explica la coordinadora de Gènere, que és filla de Can Tusell i va tornar-hi per treballar després d’uns anys fora. Villar lamenta el fet que “moltes entitats potents de la perifèria acaben sent gestionades per persones que no estan arrelades al barri i que provenen de realitats molt diferents en comptes de ser autogestionades per gent de l’entorn”.
El fet que les noies i els nois del barri es converteixin en monitores ho consideren, en ambdues entitats, tot un èxit
La inserció laboral és una altra de les branques d’activitat de les dues entitats vallesanes, immerses en un context en què moltes joves no estudien ni treballen. Els fan un acompanyament social i laboral per ajudar-les a trobar una feina o bé a tornar als estudis, però tots els camins, en aquests contextos, semblen plens d’obstacles. Les noies, explica Villar, tenen la doble càrrega del gènere i la classe. Per això, a La Fàbrica van impulsar un grup no mixt en què elles poguessin tenir el seu propi espai
i apoderar-se. La coordinadora admet, sense resignació, que “hi ha nois i noies molt intel·ligents que podrien ser el que volguessin, però la societat està muntada de manera que les classes socials es reprodueixin”. “Està totalment blindat perquè els que neixen a baix continuïn a baix”, rebla.
