A Palestina sota ocupació militar, l’experiència individual és inseparable de la misèria col·lectiva. La incapacitat de cada palestí de gaudir dels seus propis drets humans és la incapacitat de tot el poble palestí de fer-ho d’ençà que Israel ens denega i viola els nostres drets des del seu establiment el 1948.
Sóc un defensor de drets humans de Gaza i coordinador del Comitè Nacional de la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) Palestí (BNC). Vaig estar per primer cop a l’estat espanyol el passat setembre i octubre gràcies a invitacions d’ajuntaments i d’organitzacions en solidaritat amb Palestina que em van facilitar l’obtenció del visat. Tot i això, vaig arribar a destí dos mesos més tard del que em permetia el meu visat Schengen i per tant arribant també tard a la feina que venia a fer. Les residents de Gaza tenim dues maneres de sortir de la Franja; Beit Hanun (Erez) el checkpoint del nord controlat per Israel, o la sortida del Sud, Rafah, controlada per Egipte. Per creuar el primer checkpoint, les palestines necessitem tenir permís de l’exèrcit israelià per passar a Jordània a través de Cisjordània, i la majoria de residents de Gaza no l’obtenim. L’ocupació militar israeliana denega el 54% de les persones que ho demanen. Mentre que algunes altres són detingudes al checkpoint de Beit Hanun, incloent-hi a persones ferides i/o malaltes.
La majoria de les palestines de Gaza que necessiten viatjar ho fan per Rafah, que roman més tancat que no pas obert. L’any passat ens va alleugerar i sorprendre quant de temps va estar obert: unes 12 hores al dia durant cinc dies a la setmana. Tot i això, es tarda mesos en tenir l’oportunitat de poder sortir, ja que hi ha una llarguíssima llista d’espera. Malauradament aquesta sortida és la representació del tracte inhumà i la burocràcia sumat al camí perillós de dos dies que s’ha de fer a través del desert del Sinaí per anar cap al Caire.
Per culpa del bloqueig el nostre sistema de salut està col·lapsat, per això la majoria de pacients intenten viatjar a Jordània, Cisjordània, Israel o Egipte per a rebre tractament, alguns ho aconsegueixen, a molts se’ls hi denega. Centenars de pacients han mort a causa de la falta de tractament mèdic urgent
Després d’anys tancat a Gaza, vaig decidir viatjar per la sortida de Rafah, ja que tot i que no vaig rebre resposta a la meva aplicació a sortir per Erez, no m’hi sentiria segur creuant com a activista del BDS. El segon motiu pel meu viatge era el de fer-me una operació als ulls, els quals estan afectats per Keratoconus d’ençà que sóc adolescent. A Gaza, sota l’ocupació militar israeliana i el bloqueig, el dret a la salut és greument vulnerat. Per culpa del bloqueig el nostre sistema de salut està col·lapsat, per això la majoria de pacients intenten viatjar a Jordània, Cisjordània, Israel o Egipte per a rebre tractament, alguns ho aconsegueixen, a molts se’ls hi denega. Durant els anys del bloqueig, centenars de pacients han mort a causa de la falta de tractament mèdic urgent.
Com ja he mencionat, com que vaig arribar més tard de l’inici del meu visat, vaig poder restar pocs dies a Barcelona. Només vaig tenir temps per a una revisió completa d’ulls on em van informar quina és l’operació que em cal rebre. Tot i que disposo de les condicions perquè em permetessin allargar el meu visat, per a poder-me operar els ulls sense necessitat de marxar d’Europa, les autoritats espanyoles sense cap mena de pietat em van dir que tornés a Gaza i que tornés a aplicar al visat des d’allà, ignorant com és de difícil com és de difícil entrar i sortir d’un indret bloquejat per Israel com és Gaza. Altres autoritats a les quals vaig acudir per demanar ajuda tampoc van respondre de manera positiva a la meva aplicació.
Tenint en compte que el meu visat era explícitament per a poder rebre tractament mèdic, un dret universal protegit i que sóc una persona que viu en un territori ocupat a qui Israel li denega tots els seus drets, esperava que les autoritats espanyoles serien més flexibles
Sent conscient de com seria de difícil anar i tornar a Gaza i que em perdria la data de l’operació, a finals d’octubre vaig marxar a Turquia per a demanar el visat des d’allà. Vaig sentir la mateixa reacció: “aplica des de Gaza”. En sis mesos no he aconseguit obtenir un visat des d’aquí i he hagut de canviar la data de l’operació tres vegades. Ara, després de mesos d’espera i de perdre moltíssims diners, no em queda cap altra opció que la de tornar a casa i aplicar des d’allà. No sé si aguantaré les dures condicions de creuar el desert del Sinaí controlat per l’exèrcit egipci, on els palestins romanen de dos a deu dies dormint sobre la sorra sense accés sanitari, ni menjar ni aigua. Això representarà més retard en poder-me operar i més riscs per a la meva salut.
Tenint en compte que el meu visat era explícitament per a poder rebre tractament mèdic, un dret universal protegit i que sóc una persona que viu en un territori ocupat a qui Israel li denega tots els seus drets, esperava que les autoritats espanyoles serien més flexibles.
Aquesta ha estat la meva experiència amb l’Estat espanyol. L’Estat francès també em va denegar el visat. Però conec casos semblants en altres estats de la Unió Europea. La UE hauria d’acabar la seva complicitat amb les violacions d’Israel de dret internacional i dels drets del poble palestí, incloent-hi el bloqueig a Gaza que ho ha convertit en un lloc inhabitable. En comptes d’això, la UE ignora la crida de la societat civil palestina i europea per a acabar amb la impunitat d’Israel i el segueix tractant com a partner preferent.
