La definició del gènere i el seu rol en societat és un debat recurrent que depassa èpoques. És un concepte dinàmic, en constant significació, que juga un paper central en l’organització i el balanç de poder entre les persones que habitem la societat. “Tot és sexe menys el sexe, que és poder” diuen que va dir Oscar Wilde. Ara sabem que quan ho va dir al segle XIX volia dir que tot era gènere, menys el gènere, que sempre ha estat poder. I d’aquesta pols no ens escapem, perquè estem totes a l’era.
La lluita per la definició del concepte de gènere té, en el segle actual, molts camps de batalla, però n’hi ha un d’especialment simbòlic: el cos i la significació de les persones trans. Som relativament poques, no tenim poder econòmic, no ens organitzem en cap lobby ni tampoc determinem cànons estètics. Però tothom en té una opinió, una actitud davant nosaltres i un concepte, i d’aquests se’n deriven unes conseqüències socials. En definitiva, com ja han dit molts autors, el cos trans és polític. I els feminismes, com a moviments volgudament polítics, no en són aliens.
En aquesta línia, l’Escola Feminista Rosario de Acuña, una influent trobada organitzada per activistes i organismes propers al PSOE els dies 3 a 5 de juliol a Xixon, va posar el focus en la “proliferació identitària” del gènere i en la teoria queer. Les ponents eren totes estudioses del fenomen, algunes amb molt poder per decidir la política legislativa al respecte, però cap amb experiència pròpia del que suposa viure un gènere que no és reconegut en la societat que habiten. Entre riures de les assistents, es van sentir sentències com que les persones trans som actors del gènere i un producte de la teoria queer, o que aquesta teoria, i per tant els seus productes, vindiquem “sexualitats extremes” com la pedofília.
Defensar només l’element comú a totes les dones, una suposada feminitat abstracta, implica defensar els drets de les dones que no tenen cap altre eix d’opressió i, per tant, protegir les dones cisgènere, primes, blanques, heterosexuals i amb situació socioeconòmica còmoda
En resposta, el Consell Nacional LGTBI va manifestar en la reunió del passat 18 de juliol el rebuig a les declaracions d’aquesta escola. Des de la Direcció General d’Igualtat s’enviarà la petició d’estudi a la fiscalia de delictes d’odi. Però des d’aquesta direcció també s’admet que no es pot actuar a l’empara de la Llei 11/2014, fet que posa en entredit l’efectivitat real d’aquesta norma i la necessitat d’un desplegament real de la mateixa. A més, evidencia de nou la necessitat d’una llei estatal integral LGTBI, i potser també la d’una llei estatal per a les identitats trans, que protegeixi la llibertat i identitat d’aquestes persones. Lleis estatals, per cert, bloquejades per part del mateix partit sobre el qual orbita aquesta escola. En definitiva, no es tracta d’eliminar la llibertat d’expressió, sinó que els discursos contra les llibertats no es realitzin en àmbits i per part de persones que exerceixen una responsabilitat pública.
El rebuig del Consell Nacional LGTBI s’afegeix al de la Federació Estatal LGTB i de multitud d’entitats, moltes d’elles feministes, i fins i tot de les joventuts del partit involucrat. El rebuig d’aquesta visió trànsfoba per part de la majoria d’entitats feministes és esperançador. El respecte a les identitats trans és majoritari en el feminisme, especialment a Catalunya on, significativament, una de les tres dones que va llegir el manifest de la gran manifestació del 8-M a Catalunya era una dona trans.
D’aquestes declaracions i visions, cal reconèixer d’entrada que no són actituds feministes. Feminisme és contrari a opressió, sigui quin sigui l’eix en el qual s’exerceix, perquè les dones, com totes les persones, no existim com a concepte abstracte a protegir, sinó en interseccions d’opressions. La nostra identitat com a dones és indestriable de ser pobres, funcionalment diverses, velles, racialitzades, grasses o bisexuals. El contrari, és a dir, centrar la lluita a defensar només l’element comú a totes les dones, una suposada feminitat abstracta, implica defensar els drets de les dones que no tenen cap altre eix d’opressió i, per tant, protegir les dones cisgènere, primes, blanques, heterosexuals i amb situació sòcioeconòmica còmoda. En resum, un feminisme no divers protegeix les dones relativament privilegiades i no elimina les desigualtats socials. I en particular, protegir les dones també és protegir-les contra l’eix d’opressió de la identitat de gènere, és a dir, és protegir-les contra la transfòbia.
A ningú li agrada reconèixer-se al costat del privilegi, que implícitament i sovint involuntàriament és el de l’opressió, i menys si s’ha estat defensant posicions feministes. Però és urgent una revisió de privilegis per part d’alguns feminismes, sense arribar a la flagel·lació o la competició per comprar les opressions
En aquest sentit, cal refusar la relativització, fins i tot provinent d’algun feminisme o de figures destacades de la comunitat trans, dels atacs d’aquesta escola i en general de la visió que exclou l’autodeterminació del gènere i les dones trans del feminisme. Una relativització, en forma d’intent de conciliació, que blanqueja l’opressió que suposa discutir la identitat de la part més dèbil. La identitat en el gènere no és negociable, perquè la llibertat de viure el gènere s’exerceix sense permís. Pot ser, i és positiu, que la identitat sigui interpretada, però ha de ser abans acceptada. El color de cabell, la longitud de la faldilla o el vel, per posar només tres exemples d’expressió social del gènere, no són subjecte d’aprovació per part de ningú més enllà de la mateixa persona, encara que després pugui ser interpretat des de diferents punts de vista. La relativització d’aquests atacs amaga, a més, la diferència de poder entre el feminisme trans-excloent, que compta amb el suport de partits de poder, tribunes i càtedres d’universitat, i les persones trans, per a les que tots els indicadors mostren una precarietat social i familiar absoluta, especialment per a les persones socialment visibles. Més enllà de les formes de persones particulars, definir els moviments trans com a victimistes o identitaris és en part no reconèixer el dret a la lluita contra els atacs als drets bàsics de les persones trans per part d’aquelles persones que exerceixen l’opressió.
A ningú li agrada reconèixer-se al costat del privilegi, que implícitament i sovint involuntàriament és el de l’opressió, i menys si s’ha estat defensant posicions feministes. Però és urgent una revisió de privilegis per part d’alguns feminismes, sense arribar a la flagel·lació o la competició per comprar les opressions. El meu cos de dona transgènere blanca pot ser considerat més vàlid que un cos de dona cisgènere negra en molts ambients, i menys vàlid en d’altres. Cal saber-se reconèixer en tot moment, situar-nos en els eixos que incideixen en cada àmbit i actuar en conseqüència. Això donarà lloc a un feminisme sa i legitimat encara més en la seva lluita per transformar la societat. El feminisme, per guanyar, serà de totes.
