Fa dos diumenges, una amiga començava el dia preguntant-me si soc abolicionista de la prostitució. Comencem fortes. El primer que li dic és que el que tinc claríssim és que estic en contra de la penalització i de la persecució institucional i policial de les prostitutes. “És que he vist que li has donat m’agrada a un tuit”, em diu. Entro a Twitter, perquè no entenc exactament per què em formula aquesta pregunta ara, i veig que la polèmica estava servida: #UniversidadSinProstitución. El primer que penso és: “Ja hi són. Què deu haver passat ara?”. I, efectivament, tota la maquinària abolicionista ja estava posada en marxa per intentar que es vetessin unes jornades sobre treball sexual impulsades per una alumna de la Universitat de la Corunya, a la Facultat de Sociologia. Deien que amb aquestes jornades la universitat estava legitimant l’explotació de les dones i donant suport als proxenetes.
Tota la maquinària abolicionista ja estava posada en marxa per intentar que es vetessin unes jornades sobre treball sexual impulsades per una alumna de la Universitat de la Corunya, a la Facultat de Sociologia
Vaig a la pàgina de la facultat per buscar el cartell de les jornades i veure qui hi intervé. A les taules rodones participa alguna professora de la facultat però, sobretot, sindicats, col·lectius i associacions de prostitutes com OTRAS, CPS, AFEMTRAS o CATS. Les xerrades són sobre violències cap a les persones que exerceixen la prostitució, violència institucional, sindicació, drets, condicions de treball en un polígon concret de Madrid, immigració, drets humans… Aixeco les celles i penso: “Hòstia, però si les que parlen són les putes. Quin problema hi ha? Per què hi ha qui, en el debat sobre prostitució, no volen que hi participin les persones que l’exerceixen?”. Llavors recordo una anècdota que Itziar Ziga explicava en el seu llibre Devenir perra. Recordava que una treballadora sexual, en una tertúlia sobre prostitució a la televisió, tractava de posar sobre la taula la seva experiència com a prostituta i les altres dues dones que hi participaven (que no se sap bé què hi pintaven) se li van tirar a sobre per dir-li que ella no era representativa de les prostitutes. La van fer callar. Té nassos. Dues senyores completament alienes al dia a dia de l’exercici de la prostitució fent-li un putoexplaining a una puta. És de per riure.
Tornant al tema: una alumna planteja unes jornades sobre treball sexual a la universitat. La universitat les accepta i les posa a l’agenda, de la mateixa manera que posa a l’agenda altres jornades sobre la mateixa temàtica però amb una altra perspectiva, en les quals participen Amelia Tiganus, supervivent de prostitució forçada, i Mabel Lozano, directora d’un documental sobre tràfic de persones, entre d’altres. Les abolicionistes articulen una estratègia d’assetjament contra la universitat perquè cancel·lin les jornades a través de l’etiqueta #UniversidadSinProstitución. La universitat llança un comunicat justificant-se, remarcant que són abolicionistes, i reiterant el seu suport a les jornades en nom de la llibertat d’expressió i l’aposta de la universitat pel debat.
Aquí és on s’hauria d’acabar la polèmica. Però no. La guerra havia estat declarada. Twitter bull i més de cent professores i professors de diferents universitats de tot l’Estat espanyol responen signant un manifest anomenat #UniversidadSinCensura: “La universitat ha de ser un espai obert a recollir debats que s’estan produint en la societat i en el moviment feminista, […] ha de ser un bastió que permeti discutir en condicions qüestions que poden resultar polèmiques però sobre les quals no hi ha un consens social assentat i sobre les quals, per tant, és imprescindible la producció de coneixement”. Les signants reivindiquen la pluralitat dins del moviment feminista mentre les abolicionistes més mediàtiques plantegen, sense més ni més, que els qui no siguin abolicionistes directament no seran feministes. Allò de sempre, repartir carnets i retirar-los.
Mentrestant, l’alumna que va impulsar les jornades es pronuncia al seu perfil de Facebook: “Jo defenso el model de Nova Zelanda. Una despenalització de les treballadores del sexe, no una legalització a favor de l’empresari”. Resulta que aquesta alumna, a més de ser psicòloga i tenir un màster en polítiques socials i intervenció sociocomunitària, amb l’especialitat en gènere i polítiques d’igualtat, és treballadora sexual, segons relata La Voz de Galicia. “Em sembla molt vergonyós que unes dones intentin silenciar unes altres. Dins del feminisme no existeix un únic discurs. Estem fartes que ens diguin que no som feministes”, escriu. Però és igual. És que els és exactament igual que sigui una persona migrada sota contínua amenaça de deportació o una filla d’una família acomodada; que no tingui estudis o que tingui un màster en gènere; que visqui al barri de Salamanca o a la Canyada Real; que sigui antropòloga, prostituta o totes dues coses. Els és igual perquè no les volen escoltar. Els és igual perquè tot allò que posi en dubte el seu discurs moralista i en risc la seva posició els sobra, i l’única cosa per la qual treballen és per mantenir-la. Total, que han aconseguit que la Universitat de la Corunya cancel·li les jornades.
Si ho fessin per les putes, en comptes de teoritzar i viure de donar xerrades i tallers per l’abolició per tot l’Estat, participarien en assemblees obertes de col·lectius de prostitutes o de sindicats que treballen el tema
I jo em pregunto per què són abolicionistes les abolicionistes. Per què i, sobretot, per a qui. Per les putes? Permeteu-me que ho dubti. Si ho fessin per les putes, en comptes de tractar de censurar-les, s’inscriurien en les Jornades sobre Treball Sexual de la Universitat de la Corunya per anar a escoltar les seves històries de vida, les seves experiències, el seu treball en els col·lectius i sindicats que representen i les seves necessitats. Si ho fessin per les putes, en comptes de teoritzar i viure de donar xerrades i tallers per l’abolició per tot l’Estat, participarien en assemblees obertes de col·lectius de prostitutes o de sindicats que treballen el tema. Si ho fessin per les putes, articularien accions violentes contra aquelles persones que creuen que les estan explotant sexualment i laboralment. Si ho fessin per les putes, no viurien de la prostitució sense ser-ho.
I si és per totes les dones, per entendre que la prostitució és una peça clau de l’engranatge patriarcal que perpetua la desigualtat, no sembla una estratègia ideal continuar replicant la història de sempre, la de les dones bones contra les dolentes, les senyores decents contra les qüestionables, les santes contra les bruixes, les bones esposes contra les desviades. Les abolicionistes contra les putes. Ja ho deia Despentes en la seva Teoria King Kong: “Les prostitutes formen l’únic proletariat la condició del qual commou la burgesia. Fins al punt que sovint, dones a les quals mai els ha faltat res estan convençudes d’aquesta evidència: això no cal legalitzar-ho […]. La venda del sexe, això concerneix a tothom, i les dones respectables tenen alguna cosa a dir sobre aquest tema”. Explicava que diverses vegades s’havia trobat en un bonic saló “en companyia de dones mantingudes a través d’un contracte matrimonial, sovint dones divorciades que han obtingut una pensió vitalícia digna d’aquest nom” i que, sense dubtar-ho, li havien explicat que la prostitució és una cosa intrínsecament denigrant per a les dones. De forma intrínseca. No en circumstàncies particulars, sinó en si mateix. […] Intercanviar un servei sexual per diners, fins i tot en bones condicions, fins i tot voluntàriament, és un atac a la dignitat de la dona”. Això ho saben les abolicionistes gairebé com si la saviesa els hagués caigut del cel. I com amb tot mandat diví, creuen que tenen ple dret per imposar-ho. Fins i tot s’atreveixen a portar pancartes sobre prostitució a les manis feministes sense tenir-hi res a veure.
Les acadèmiques, per exemple, sí que poden parlar de com és de dolent ser puta en qualsevol circumstància i tractar de convèncer el seu públic que totes les prostitutes estan explotades i que, encara que no ho estiguin, és denigrant per a totes les dones (les cis, és clar, perquè elles lluiten només per la protecció de “dones i nenes”). Poden articular discursos, estratègies i fins i tot influir en la redacció de lleis referents a la prostitució. Però que les putes no s’atreveixin a articular discursos i estratègies i a organitzar-se pels seus drets, per les seves vides. Recordo una vegada que una companya va comentar: “Si de debò penséssim que totes les putes del carrer Cortes estan lligades al llit i explotades, no sé per què no estem encadenades a les portes dels clubs i cremant les habitacions cada dia”. Fa uns dies també comentava amb una amiga que a les abolicionistes se’ls en va de les mans aquest assumpte i ella em deia: “Jo no voldria que es regulés. Si en la base estem d’acord, evidentment. Si jo considero que tots els homes són violadors”. Però (perquè a aquesta frase li va seguir irremeiablement un però) hi ha un aspecte sagnant en tota aquesta història: una vegada més, i com sempre, hi ha gent liderant lluites que no són seves i, el que és pitjor, desoint les protagonistes. Quin sentit té debatre sobre prostitució sense les putes? O, millor dit, què hòsties hem de debatre sobre les putes les que no ho som? Jo no tinc gaires respostes, però sí que sé que hi ha preguntes que no em toca formular a mi i tinc clares un parell de coses: cadascuna en la seva lluita i totes contra l’heteropatriarcat. Deixeu a les putes en pau, deixeu de viure a costa seva.
