Un jet de combat passa en vol ras sobre la ciutat de Til Temir, fent vibrar les finestres de les cases on kurds, àrabs i assiris conviuen en aquest lloc, situat avui a escassos cinc quilòmetres del front. Quan el trepidant so del motor passa, el plor d’un nadó és el primer a trencar el silenci. No sentim cap explosió, sembla que aquest vol només volia atemorir la població. Veïns i veïnes treuen el cap per la finestra per comprovar que tothom està bé.
–És un avió de l’Estat?– referint-se al govern de Bashar al-Assad– Potser ara que han arribat els seus soldats, també arriben els seus avions.
–Segur que és rus, els avions russos han de volar més baix que els altres per veure el que passa!
–No, deu ser americà! Ara que els americans marxen també ho fan els seus avions.
I riuen. Riuen per espantar la por. La por que tenen és que el pròxim avió no passi de llarg, que deixi caure una de les bombes que ja fa dies que sentim com exploten als afores de la ciutat. És per això que ningú menciona que l’avió en qüestió és segurament un F-16 turc, per no estendre la por entre la poca gent que encara queda en aquest barri. Molts veins i veines han marxat fa dies cap a Haseke, on fa un parell de setmanes han començat a construir un nou camp de refugiats per acollir la gent desplaçada per aquesta nova guerra. Una nova guerra que es confon amb l’anterior.
Molts veins i veines han marxat fa dies cap a Haseke, on fa un parell de setmanes han començat a construir un nou camp de refugiats per acollir la gent desplaçada per aquesta nova guerra. Una nova guerra que es confon amb l’anterior
Fa cinc anys Til Temir va viure la guerra contra l’estat islàmic en primera línia, especialment els pobles cristians de la rodalia on els salafistes van mostrar la seva cara més cruel, mutilant i decapitant a qui capturaven amb vida al crit d'”infidels” i “al·là és el més gran”. Són els mateixos crits que avui sentim als videos que arriben del front i que circulen entre posts de Facebook i missatges de WhatsApp, on grups d’homes armats i entrenats per l’estat turc celebren com s’executa la politica kurda Hevrin Xalef o com capturen la combatent de les YPJ Çiçek Kobane.
Quan vam arribar a Til Temir a mitjans d’octubre, buscant obrir un corredor humanitari a la llavors assetjada ciutat de Serekaniye, les set escoles de Til Temir ja eren plenes de gent gran, mares i criatures que fugien de les bombes turques. Des de llavors el front ha seguit acostant-se inexorablement a la ciutat, i cada cop més pobles i viles han de ser evacuades. Ahir el pare de la familia que ens acull, professor d’una de les escoles que ha hagut d’aturar les classes per acollir les persones refugiades, m’ensenyava un vídeo d’un poblet des d’on s’enlairava una gran columna de fum.
“Aquest és el meu poble. Un avió turc l’ha bombardejat. Els hevals (paraula kurda equivalent a “amics”, referint-se als combatents de les YPG/YPJ) fa tres dies que estan sols defensant el poble, tothom ha hagut de marxar per les bombes.”
Un front estrany
Després de la retirada de tropes dels Estats Units a principis d’octubre, l’acord entre l’Autoadministració del Nord-est de Síria i les forces governamentals de l’Estat Siri ha creat una estranya situació. Les forces regulars de l’Exèrcit Àrab de Siria (SAA per les sigles en anglès) es despleguen conjuntament amb les Forces Democràtiques Siries (SDF) per fer front a l’ocupació turca. Per primer cop en més de set anys, soldats governamentals trepitgen el territori on els kurds, junt amb assiris, àrabs i altres pobles del nord de Síria, han posat a la pràctica el projecte d’autogovern inspirat en les idees d’Abdullah Öcalan, conegudes com la proposta de confederalisme democràtic.
Fa poc menys d’una setmana arribaven els primers reforços del SAA a Til Temir. Ho vam saber perquè el matí que van entrar a la ciutat, van passar ben bé vint minuts donants voltes i disparant trets a l’aire onejant la bandera de Síria des d’antics camions, plens de soldats joves i mal armats, abans de dirigir-se cap al front. Esperaven que aquesta bandera els protegiria dels morters i els avions de combats turcs, però no va ser així. Des de l’hospital Legerîn Ciya (metgessa internacionalista que va venir des d’Argentina a Rojava i que va morir fa poc més d’un any) vam poder veure com aquella mateixa tarda, els improvisats quiròfans s’omplien de soldats de Bashar Al-Assad ferits pels bombardejos i els morters dels soldats d’Erdogan (i altres de gihadistes).
Ahir vam veure un cop més helicòpters americans sobrevolant la ciutat, cosa que ens indica que altre cop estan movent tropes. Després d’anunciar la seva retirada a principis d’octubre, la setmana passada Donal Trump explicava que tornaven a Siria per “protegir el petroli”. Els veïns ens explicaven que el seu comboi de vehicles blindats tornava cap a Qamislo després que els islamistes proturcs els ataquessin quan passaven per Ain Issa en direcció a Kobane. A la base militar que tenien allà, avui hi oneja la bandera de Rússia, i fa uns dies que soldats rusos patrullen conjuntament amb l’exèrcit turc per la frontera entre les ciutats de Serekaniye i Amude. Uns quants quilòmetres més enllà, entre Qamislo i Derik, són soldats americans els que patrullen.
En una guerra en aquestes condicions, a vegades és difícil saber qui és amic i qui és enemic. Al front ens solem guiar per la premissa que, si no et dispara, és amic
Aquest matí han tornat a arribar reforços dels SAA, aquest cop amb antics tancs russos i uns quants morters i altres armes pesants. Els hi faran falta. Abans-d’ahir, quan vam anar a visitar el front, vam veure les condicions en què es desplegaven pels diferents pobles on les SDF encara mantenen la defensa del territori. Després de la retirada de les SDF de la ciutat de Serekaniye el dia 12 d’octubre, el front s’ha traslladat a les planes semidesèrtiques que separen els escassos 40 quilòmetres que hi ha entre Til Temir i Serekaniye, on els islamistes avancen gràcies el suport aeri d’avions i drons de combat turcs.
En una guerra en aquestes condicions, a vegades és difícil saber qui és amic i qui és enemic. Al front ens solem guiar per la premissa que, si no et dispara, és amic. La gran hospitalitat d’Orient mitjà, on tothom que et trobes et saluda amb vocació i et convida a seure i prendre un tè, et pot portar a viure estranyes situacions. La més recent, buscant un traductor per explicar al capità d’un equip de morters dels SAA que no volíem sucre al te que ens oferia, mentre un grup de soldats descarregaven els canons darrere les línies de les SDF alhora que ens preguntaven, honestament sorpresos, com és possible que poguéssim parlar kurd i no àrab.
Internacionalisme i revolució
La revolució de Rojava ha inspirat moviments socials a tot al món, destacant sens dubte el caràcter llibertari, feminista i ecologista que el socialisme kurd promou. Comitès de solidaritat tradueixen, organitzen manifestacions i denuncien l’ocupació turca a diferents països, coordinant-se amb l’extensa diàspora kurda que s’ha dispersat en les darreres dècades a causa de les repetides guerres que han amenaçat la seva supervivència. En el marc de la campanya #RiseUp4Rojava, el passat dissabte 2 de novembre vam veure més d’un centenar de manifestacions a desenes de països a tot el món.
També som forces els internacionalistes que ens trobem actualment treballant sobre el terreny, sobretot en tasques de comunicació i assistència sanitària, donant cobertura als fronts que resisteixen la invasió. Dèiem que la guerra a vegades crea estranyes companyies, i crec que és una descripció adequada quan veiem els dos principals equips internacionals que es troben actualment assistint els ferits del front de Til Temir en coordinació amb Heyva Sor (la Lluna Roja kurda). Per una banda un grup d’anarquistes de diferents paisos que han coincidit a Rojava i que fa temps que treballen com equip mèdic de combat. Per altra banda un grup de cristians americans i birmans que fa més de dos dècades que treballen com equip mèdic de combat a diferents conflictes.
De fet, un dels martirs internacionals que aquesta ofensiva turca s’ha cobrat fins ara, pertany a aquest equip. Ahir una de les ambulàncies a la rereguarda del front, va rebre l’impacte d’un projectil que va ferir dues persones i va posar fi a la vida d’una tercera. El seu nom es Zhao Sang, nascut Tailandia, que va perdre la vida poc després de l’impacte a cause de les greus ferides causades. També l’alemany Konstantin G. (Andok) , combatent de la brigada internacional de les YPG, va ser assassinat per les bombes turques en un comboi que es dirigia a Serekaniye. I avui hem hagut de sumar un tercer nom, i és que la comandant del batalló internacional per la llibetat Ozge Aydin (Ceren), de nacionalitat turca, ha mort a causa de les ferides que la van dur al coma la setmana passada. Els seus noms allarguen la llista de les desenes, si no centenars, de combatents i civils que han sigut assassinats en aquesta ofensiva turca.
També som forces els internacionalistes que ens trobem actualment treballant sobre el terreny, sobretot en tasques de comunicació i assistència sanitària, donant cobertura als fronts que resisteixen la invasió
Parlar de mort i de guerra pot espantar fàcilment al lector occidental, acomodat al primer món on les guerres sempre passen fora de casa. Queda lluny la revolució de 1936, quan desenes de milers de brigadistes internacionals van venir a donar suport a la guerra contra el feixisme a la República espanyola. Un terç dels que van venir no van poder tornar a casa mai més, però les seves accions van significar un important capítol en la història de l’internacionalisme revolucionari. Avui a Rojava som un grapat de catalans i catalanes que estem aquí, junt amb castellans i gallecs. També bascos, aragonesos, andalusos i portuguesos han passat per aquí, inspirats pel projecte revolucionari de Rojava, vivint i discutint les contradiccions que aquesta societat genera i debaten sobre com desenvolupar un projecte confederal ibèric. Ara que la situació de Catalunya posa en qüestió el model d’estat-nació espanyol, cal més que mai reflexionar plagades sobre quin futur volem construir.
De fet, avui hem publicat una crida global junt amb altres internacionalistes per venir a donar suport a la resistència de Rojava, per entendre i aprendre què significa construir (i defensar) una revolució. El nombre d’internacionalistes que han vingut a posar el seu gra de sorra a Rojava és difícil de calcular, però queda lluny dels 50.000 brigadistes que fa més de 80 anys van respondre la crida per fer front al feixisme quan més ho necessitàvem. Sens dubte això ens hauria de fer reflexionar si realment estem disposades a dur a terme un procés revolucionari o si és tan sols un imaginari romàntic que ens expliquem mentre vivim les nostres privilegiades vides. La revolució no és un camí de roses, però ningú ha dit mai que fos fàcil. Això no obstant, l’alternativa és permetre que el patriarcat i el capitalisme segueixin dirigint les nostres vides, i per a mi i moltes altres companyes i companys que som aquí, això ja no és una opció.
