Estamos peor pero estamos mejor,
porque antes estábamos bien pero era mentira.
No como ahora que estamos mal pero es verdad
(escrit a les parets de Santiago de Xile)
El novembre de fa 25 anys vam acampar a la Diagonal per demanar el 0,7. Mil tendes des de Palau Reial a Francesc Macià. Difícil passar per Plaça Universitat i no pensar-hi. Llavors la roba tèrmica no era d’ús quotidià. Quin fred. I aquella maleïda humitat. Fa 25 anys, el món va començar a rebentar i no ho hem aconseguit frenar. Fins als nassos arreu. Xile, Líban, Iraq. Mobilització permanent des de Hong Kong (23 setmanes de protestes) a Algèria (38 divendres). Impossible no connectar-ho tot. El Govern xinès diu que no toleraran desafiaments a la seva integritat territorial i que implantaran l’educació patriòtica perquè la gent conegui i estimi més la Xina. Deu haver-hi un manual universal. Tots els governs amb els mateixos arguments, totes les policies amb el mateix armament, tots els països amb l’extrema dreta als parlaments. Lo llaman democracia y no lo es.
Com diu a les parets de Xile, estem pitjor però millor i a partir d’aquesta contradicció, tota la resta. Volem tornar a la normalitat però no volem. Volem que esclati tot però no podem amb la tensió que ens genera. Volem una mica de calma però no la calma de quan no canvia res. Volem poder descansar d’haver de lluitar-ho tot sempre, però la precarietat tampoc no dona opció. Volem deconstruir el masclisme i el militarisme i la mística guerrillera que porten incorporada, però envegem la valentia de tapar-se la cara. Volem ser amables, convincents i estratègics, però no podem evitar somriure en veure fogueres a Passeig de Gràcia il·luminant els aparadors on hi ha bosses i vestits que costen el mateix (una bossa, un vestit), que la nostra feina d’un mes. No volem acostumar-nos al so de les sirenes i dels helicòpters però ja no ens fan tanta por. Ens agraden les sorpreses però no els ensurts i fa dies que tenim amics patint cada dia per si detenen les seves filles, i veïns que no arriben a final de mes que no entenen res, i pares amb por però no de tornar a viure el que van viure, sinó de què ho visquem nosaltres.
Com diu a les parets de Xile, estem pitjor però millor i a partir d’aquesta contradicció, tota la resta. Volem tornar a la normalitat però no volem. Volem que esclati tot però no podem amb la tensió que ens genera. Volem una mica de calma però no la calma de quan no canvia res
Quantes serem a quants països carregant amb tota aquesta ambigüitat? Com expliquen els periodistes les raons i els matisos d’aquest esclat global? A Hong Kong els manifestants van destrossar la seu d’una agència de notícies xinesa. A Bolívia l’oposició ataca els mitjans públics i lliguen a un pal al director d’una ràdio sindical. Tota la solidaritat gremial, però zero autocomplaences. Els mitjans són part del problema i els periodistes, en general, ho estem fent fatal. Per posicionat o banal, el 90% del periodisme que es fa és periodisme de guerra. Johan Galtung, el pare dels estudis de pau, ja ho va dir fa anys que els mitjans són addictes a la violència i Robert Hackett, un dels seus deixebles, que en temps de guerra els mitjans actuen simultàniament com a fonts d’informació, combatents, armes, objectius i camp de batalla. A Catalunya els atacs són constants i el Barnils parla de 70 periodistes ferits post sentència. El preu de fer d’infanteria d’uns mitjans culturalment violents. Hem explicat Urquinaona com si fos Afganistan. Un exèrcit de gent amb armilla i casc explicant només el que tenen al davant, comptant contenidors i seguint el camió de bombers com en una processó. I no és només l’adrenalina de la porno riot: també es pot fer periodisme de guerra parlant de pau, lamentar la violència alimentant-la i ser molt violent demanant que condemnis la violència.
Els mitjans han fet tot el que calia fer per blanquejar la ultradreta. Ja ho sabem que el sistema mediàtic espanyol està estretament vinculat al règim polític i econòmic de la transició. Fins aquí i fins avui l’operació d’imatge dels 25 anys de pau de Franco, i el relat de pau és igual a ordre. Però no som innocents. Des de Catalunya també hem col·laborat en buidar de significat la paraula diàleg. També tendim a demonitzar sempre els altres i a justificar sempre “els nostres”. Quina necessitat hi ha de piular compulsivament les portades de l’ABC i La Razón? Som gent de pau però no fem prou cas de la gent de pau. I mira que tenim ONG de pau, escoles de cultura de pau, instituts oficials de la pau i consells de foment de la pau i que estudiem els conflictes de mig món i les seves falses paus i les seves postguerres eternes. Des de Gandhi existeix la desobediència civil defensiva i l’ofensiva, però a peu de carrer hi ha hagut més manifestants que periodistes preguntant-se què és i qui promou la violència.
A Catalunya els atacs són constants i el Barnils parla de 70 periodistes ferits post sentència. El preu de fer d’infanteria d’uns mitjans culturalment violents. Hem explicat Urquinaona com si fos Afganistan
Cap bona notícia? N’hi ha. Hem redescobert Betevé i que fer bon periodisme no vol dir ser objectiu, només responsable. Javier Gallego de Carne Cruda ha fet la millor editorial sobre el conflicte català i me l’ha fet escoltar una amiga periodista de Madrid que pateix per la incomprensió mútua: “La ruptura catalana és una esmena a la totalitat de la monarquia, el bipartidisme, el centralisme, l’autoritarisme i les estructures franquistes que perviuen en el sistema. No és casual que coincideixi la dificultat d’exhumar a Franco amb la dificultat de votar un nou ordre. El procés no és anticonstitucionalista és constituent i els demòcrates de debò, encara que no compartim els fins separatistes, hauríem de donar suport als seus mitjans democràtics”. Després d’això, hem sentim juntes una entrevista a la Clara Peya i s’ha enamorat d’ella: per què no la coneixia? per què no parlem més les de baix? per què no escrius sobre això? “Tinc els ulls cansats de no mirar-te” canta la Peya, i a mi no m’arriben les paraules ni l’estima per agrair la feina de tanta gent de la resta de l’Estat que manté ferma la seva brúixola ètica. “Seguiremos combatiendo las zanjas y alimentando los puentes”, em diu. És cert que tot pinta malament, però només davant l’autèntic perill mostrem la nostra autèntica veritat.
