D’un temps ençà, algunes mares, activistes, escriptores i diferents col·lectius han posat damunt la taula la necessitat de transformar la maternitat i la criança des de diferents vessants. Posar al centre la vida, respectar els ritmes, deixar de qüestionar les decisions de les mares o impulsar una criança més cooperativa són algunes de les reivindicacions. Cada vegada creixen més les alternatives als manuals de pediatres (homes) que guien el procés, a les multinacionals que fomenten la llet de pot i a la criança individualitzada que concep el sistema capitalista.
“Estem fallant estrepitosament com a societat”, expressa Maria Llopis en referència a la maternitat. “No estem escoltant la infància, sota la premissa que sabem què és millor per a ells. Aquest discurs, que s’ha extrapolat ancestralment a les dones, suposa una negació dels subjectes, tant les xiquetes i els xiquets com les mares”. Llopis és artista postporno, activista feminista i autora del llibre Maternitats subversives, del qual es publicarà una segona part a principis del 2020. És una de les principals activistes per unes maternitats lliures que trenquen totalment amb el model de la societat adultocèntrica en què vivim, que no es fa càrrec de la infància. I és que les principals protagonistes de la maternitat i la criança han estat sovint les menys escoltades en aquest àmbit. A les mares, a més, sovint se les ha relegat a ser només mares. En aquest sentit, l’escriptora feminista Brigitte Vasallo parla de “desocupar” aquest concepte, al qual tradicionalment s’atribueixen connotacions “abstractes, apolítiques, dessexualitzades i dessocialitzades”. Es tracta d’una mena de despersonalització que posa en primer lloc i sobre totes les coses el fet de ser mare.
Autores com Esther Vivas reivindiquen una maternitat que superi el gènere i respecti la diversitat en les relacions
“La maternitat és un estadi sexual més del cos”, planteja Llopis. “L’úter vibra quan es té un orgasme, no és casualitat que siga el mateix lloc on es gesta”. El seu raonament, precedit per la tasca d’altres autores com l’activista Casilda Rodrigáñez (Pariremos con placer), assenyala que l’oxitocina, o hormona del plaer, té el seu pic més alt en el part. Per aquest motiu, arriben a tenir lloc infantaments sense dolor. I, tot així, atesa tota la literatura negativa sobre aquesta matèria, com poden donar-se les dones l’oportunitat de tindre un part orgàsmic?
Nous paradigmes per a la criança
Ja ho planteja el títol de l’últim llibre de l’escriptora Esther Vivas: Mama desobedient. Només desobeint allò establert es poden dinamitar els estereotips generats al voltant de la maternitat. Una maternitat que –com reivindiquen aquestes autores– ha de superar el gènere, respectar la diversitat en les relacions sexoafectives i generar nous models de família que s’allunyen de la clàssica relació entre mare, pare i filla. Amb tot, es proposa un canvi de paradigma que és visible en pràctiques com l’anomenada criança en tribu, que Anna Gabriel va fer saltar als mitjans de comunicació majoritaris però que moltes famílies subversives practiquen des de fa dècades.
“La maternitat per a mi és la responsabilitat que tenim les adultes de cuidar de la infància i el dret dels infants a ser cuidats per persones responsables”, apunta Maria Llopis, qui parla de maternar com l’acció de cuidar i atendre les necessitats de la infància. La paternitat seria eixa figura que garanteix que l’acte de maternar es puga desenvolupar amb totes les garanties. L’autora remarca clarament que aquests conceptes no atendrien al gènere, sinó a les responsabilitats que s’assumeixen.
La criança també abasta la responsabilitat col·lectiva de la societat, que s’hauria d’encarregar de no interferir en la maternitat, de respectar els temps i els vincles de la mare i les nounades. S’hauria de lliurar les dones amb fills de “la violència que suposen les opinions no sol·licitades i els continus qüestionaments per allò que fa o no fa”, segons Llopis. D’altra banda, la societat té la responsabilitat de teixir xarxes al voltant de les noves criatures, en un moment en què la vida capitalista i urbanita ha fagocitat la tribu familiar existent als pobles i ha fet nàixer nous problemes en la criança, fruit de l’individualisme imperant. L’escriptora Carolina del Olmo es fa una pregunta a través del títol del seu llibre: ¿Dónde está mi tribu?
L’alletament torna a estar de moda?
L’alletament és un dels àmbits de la maternitat que més debat i literatura ha generat en els últims anys. Des de la dècada dels cinquanta, la indústria farmacèutica ha venut a través de costoses campanyes publicitàries els beneficis de la llet de fórmula. Les dones eixirien beneficiades amb més temps i llibertat, ja que “es podia delegar l’alimentació del bebé”, com explica Pilar Abad Wang-Tiang, del col·lectiu valencià Amamanta, una associació de suport a la lactància. A diferència dels laboratoris, Abad Wang-Tiang reivindica que “la llet materna és l’aliment més natural que hi ha, per ser únic i dissenyat per als humans”.
Per la seua banda, Vivas parla d’alletar com un acte de “sobirania alimentària”. Així ho entenen també moltes activistes d’entitats que afavoreixen i promouen la lactància amb les nounades i que han aconseguit que aquesta torne a estar recomanada per un sector sanitari que anteriorment va apostar per la llet de fórmula. Com destaca Abad Wang-Tiang, “nosaltres entenem el fet d’alletar de manera que produeix plaer i satisfacció a les mares, i no com una vulneració de drets”. Des d’Amamanta no solament parlen en termes nutricionals: reivindiquen el vincle emocional entre mare i filla que aquesta pràctica ajuda a reforçar.
La societat té la responsabilitat de teixir xarxes al voltant de les criatures, en un moment en què trontolla la tribu familiar
A Castelló, l’entitat Mamare fomenta la lactància a partir de grups de resolució de dubtes, on les mares poden acudir per informar-se, proposar temes que les preocupen i debatre’ls. Lupe Palau, qui n’és membre, assegura que “hi ha un qüestionament quan el nadó mama més d’un cert temps, quan no ho fa per saciar la fam sinó per tranquil·litzar-se o consolar-se o quan ho fa fora de casa”. Malgrat això, Palau afirma que a poc a poc creix el nombre de mares que donen pit i també les que ho fan durant més temps. “Des d’institucions de la salut es parla d’un mínim de dos anys en els quals la llet materna és la principal aportació nutricional. Per tant, s’ha de continuar treballant en aquest camí”, explica.
Potser la lactància materna torna a estar de moda, però això ha provocat noves discriminacions. De la mateixa manera que moltes dones se senten jutjades per donar el pit, ara moltes altres se senten qüestionades per no donar-lo. En definitiva, les mares són jutjades facen el que facen.
Construint espais amables per a lactar
Un exemple dels avanços que s’estan fent per donar suport a les mares en període de lactància el trobem a la ciutat de València. La Plataforma per Russafa i l’associació Amamanta hi han desenvolupat una xarxa d’espais amics dins d’un projecte més gran anomenat Ciutat Cuidadora. La proposta consisteix a generar tota una xarxa de comerços, parcs, etcètera, on les dones es puguen trobar còmodes a l’hora de donar el pit. La idea, com explica Pilar Abad Wang-Tiang, és “normalitzar el fet d’alletar i que es puga fer tant en espais públics com privats, però si un dia plou o fa molt de fred i al nadó li agafa fam, saps que tens llocs on poder fer-ho i sentir-te còmoda”. Alhora, també es tracta de reactivar l’entramat veïnal de barris que, com Russafa, estan molt turistificats i gentrificats: “Han perdut la identitat de barri, i gràcies a les mares i les filles que es troben i juguen es generen vincles d’amistat”.
Segons les seues responsables, doncs, a partir de la lactància es pot transformar també la criança i, en definitiva, la societat. Al cap i a la fi, les mares sempre han tingut un paper transcendental en la construcció de la societat com a educadores de les ciutadanes del futur. Sovint, tornar als preceptes més bàsics com criar en comunitat o donar el pit esdevé transformador en una societat moderna on sovint no queda espai per a la reproducció de la vida.
